ltonlineok2   Selecció de continguts on-line

 

12 Juliol 2018

ÀLEX CASANOVAS: "No ens hem recuperat de la crisi, no veiem que la gent pugui anar dos o tres cops al mes al teatre"

ÀLEX CASANOVAS: "No ens hem recuperat de la crisi, no veiem que la gent pugui anar dos o tres cops al mes al teatre" Àlex Casanovas a la seu de l'ADDPC, a Fabra i Coats, Sant Andreu, Barcelona/LA TERRA

ALBERT GARCIA/  El 1986, el mateix any que va començar a fer d’actor,  Casanovas (Barcelona, 1964) va assistir a la primera assemblea de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya [AADPC]. Sempre ha treballat per l’interès general d’aquest col·lectiu i el 2014 comença a presidir l’entitat. Més enllà de l’star sistem —que hi ha de ser, diu—, batalla pel reconeixement de la professió i per tenir cura dels professionals que ho estan passant malament. Ens parla, també, de la situació política a Catalunya —respon a Juame Collboni del PSC—, de TV3, de la seva carrera d'actor i de l'obra La Resposta, De Brian Friel

Malgrat la notorietat, heu de lluitar per la dignificació de la professió?  
Encara hi ha gent que es pensa que nosaltres vivim “del cuento”. Nosaltres tenim un deure envers la societat: li fem de mirall, la qüestionem, a vegades, hi donem resposta. El nostre ofici sovint posa de relleu situacions que queden amagades. I tenim l’obligació de fer bé la nostra feina i, per això, no acceptar de treballar segons en quines condicions.

Quins objectius us plantegeu?
Fins al 2004, no vam aconseguir que els professionals fossin donats d’alta de la Seguretat Social des del primer dia d’assajos, ens ha costat molt, abans no et donaven d’alta fins al primer dia de funció. En Josep Maria Flotats va començar a donar un sou fix als actors i a estar donats d’alta de la Seguretat Social al règim d’artistes. Llavors, algunes productores, de mica en mica, van anar seguint això. A partir del 2004, les coses havien d’anar millorant, però no ho han fet com era de preveure, s’han anat frenant projectes i cada cop han anat sorgint més projectes de caràcter cooperatiu, on molt sovint la gent s’autoexplota. Ens agradaria normalitzar la situació de moltes companyies creades per gent jove. Fem pedagogia per dignificar la professió segons unes condicions laborals òptimes, tant si treballes per a tercers com si tires endavant un projecte propi.


L’IVA cultural va fer molt de mal?
Té una repercussió dura per al sector. Sobre el preu de les entrades, repercutia a un euro o euro i mig al consumidor, però on realment feia mal era sobre els treballadors del sector: productors, actors, escenògrafs, tallers de decorats, de vestuari, etcètera; tot el sector professional que viu a l’entorn de la cultura va haver d’apujar un 13 % el que s’havia de donar a l’Estat, d’un 8 % a un 21 %, cosa que donava menys marge econòmic per contractar un espectacle. Això va comportar que els espectacles reduïssin el nombre d’actors, perquè tot era un risc. Tots ens vam retallar els sous. El 2010, ens arriba la patacada de la crisi. Ara ens han abaixat una mica l’IVA, però encara hem de recuperar les condicions d’abans, perquè ningú ha deixat d’autoexigir-se el rigor i l’ofici d’abans.

La gent va menys al teatre?
No ens hem recuperat de la crisi, no veiem que la gent pugui anar dos o tres cops al mes al teatre. Les temporades s’han reduït: abans podies veure durant sis mesos una obra a Barcelona; ara ja no, anem a sis i vuit setmanes si ha anat molt bé, i si de cas tornarà la temporada vinent.

Heu notat el mig any d’aplicació de les mesures de l’article 155?
Com a entitat sí. No som autosuficients, i se n’ha ressentit tota la tasca de formació. No som un sindicat reconegut legalment, i tota la feina de formació l’obtenim de convenis amb la Generalitat, entre altres.

Però exerciu de sindicat.
Ara anem al darrere de la creació de l’estatut de l’artista, ha sortit el primer informe estatal, i vetllarem perquè es desenvolupi. A l’àmbit català, impulsem amb la resta del sector un pla integral de teatre, anirem a veure la consellera de cultura per començar a treballar-hi.

L’Espai Democràcia i Convivència per a què ha de servir en l’actual conjuntura política i social?
Calia defensar-nos davant uns fets que anaven contra les llibertats fonamentals i contra la llibertat d’un poble que havia escollit unes persones perquè tiressin endavant un projecte polític que ja havien anunciat. Vam aconseguir una aturada de país inèdita perquè era indignant el que va passar. L’Espai Democràcia i Convivència aplega moltes sensibilitats i des d’aquí tenim clar que continuarem defensant les llibertats fonamentals, com la llibertat d’expressió, i denunciarem la presó de líders socials i polítics per acusacions de sedició i rebel·lió sense fonament. La nostra obligació és recordar que no està bé el que fa l’Estat.

Jaume Collboni, regidor del PSC a Barcelona, que va ser fa menys d’un any responsable de cultura, en un acte de Societat Civil Catalana va fer servir el tòpic de la pagesia com a col·lectiu poc culte. ¿Hi ha sectors socials més cultes que d’altres?
La paraula cultura ve de conrear la terra, de cultivar, tenir-ne cura perquè després el fruit tiri endavant. La cultura ho abasta tot, passa que després ho hem aplicat per aquella gent que va a museus, llegeix, va al teatre. La cultura del camp és espatarrant, ja m’agradaria a mi tenir-ne. No estic d’acord amb Collboni, no crec que hi hagi sectors socials més afins a la cultura, no hi ha gent més o menys preparada per a la cultura. Hem d’ajudar la cultura en general, que tothom tingui accés a la cultura del camp, de la tecnologia i del que sigui, però, sobretot hem de contribuir a l’humanisme.

L'ACTOR • Presentador de televisió o actor? La Viquipèdia ho posa per aquest ordre.
[Riu] Vaig decidir ser actor pel teatre, després ho he estat de cinema i de doblatge. Ser presentador em va donar a conèixer a sectors amplis de la societat, era l’any 1991 a “Amor a primera vista”. Al primer programa vam tenir 900.000 persones d’audiència, ara qualsevol programa mataria per arribar a aquesta xifra.

Després has fet moltes sèries: El cor de la ciutat, Temps de silenci, La memòria dels cargols, Nissaga de Poder... Tu que la coneixes des de dins: TV3 adoctrina?
Al contrari, amb les telenovel·les, TV3 va interrelacionar les diferents maneres que tenim de ser a Catalunya: sempre hi ha hagut catalanoparlants, castellanoparlants, gent bilingüe que ve de fora. Ha normalitzat les diverses tendències sexuals, per exemple. No crec que adoctrini, i ho podien haver-ho fet perfectament.

Vas debutar amb Josep Maria Flotats amb El despertar de la primavera, de Franz Wedekind, el 1986. Què se n’ha fet, dels anhels de joventut?
Tot i haver tingut èpoques justetes, no n’he tingut tantes, com companys meus que jo considerava que eren uns actors i actrius excel·lents i pel que sigui no han tirat endavant. Tinc la sort de poder viure de la meva professió i me’n sento orgullós, tinc la mateixa il·lusió que al principi. Jo no vaig entrar a l’Institut del Teatre i he xuclat moltíssim de la gent del davant. Confio poder transmetre també l’amor, la passió i el respecte per aquesta feina.

Dóna’ns tres motius per anar a veure La resposta de Brian Friel al Teatre Goya de Barcelona i al Grec aquest estiu.
Per l’equip tècnic i artístic brutal, feia temps que no gaudia tant amb l’equip: imatge, so, escenografia, amb la direcció, de la Sílvia Munt, amb l’equip artístic, David Selvas, Emma Vilarasau, Àngels Gonyalons, Ferran Rañé, Eduard Buch i Carme Fortuny. L’altre, perquè sortirem de la funció amb més preguntes que respostes. I, per acabar,  perquè el teatre és viu i és únic, és aquesta màgia que a tu t’afecta d’una manera i al del costat d’una altra, però al mateix temps ens fa establir una comunió.