28.08.26
Carol Aixut
responsable de Medi Ambient d’Unió de Pagesos
Cada vegada que parlo amb pagesos d’arreu de Catalunya, la conversa acaba girant al voltant de la mateixa idea: la societat ha perdut la connexió amb l’origen dels aliments. Comprem sense saber d’on venen els productes, sense preguntar-nos qui els cultiva, en quines condicions o quin esforç hi ha darrere de cada peça de fruita que arriba a la taula.
És cert que s’ha avançat una mica. Gràcies a alguns programes de televisió, els més petits ja saben que la llet no neix al tetrabric del supermercat i que els presseguers floreixen cada primavera. Aquest espectacle natural s’ha convertit en un reclam turístic que molts pobles de la plana de Lleida han sabut aprofitar, però això no s’ha traduït en un canvi dels hàbits de consum.
Les grans cadenes de distribució ens indiquen quin és el producte de proximitat, mentre moltes etiquetes juguen amb l’ambigüitat i destaquen el lloc on s’ha envasat més que no pas el veritable origen del producte. El consumidor creu que està comprant d’aquí, però sovint la realitat és una altra.
Mentrestant, el camp català continua afrontant una tempesta perfecta.
Els qui ens dediquem a la fruita dolça fa anys que encadenem adversitats. Va arribar la sequera amb les restriccions al Canal d’Urgell, les gelades i pedregades a l’abril provocades per un clima cada vegada més imprevisible, la manca de floració, les plagues com el Stemphylium, el foc bacterià… Cada campanya sembla un nou examen de supervivència. I, quan encara intentem recuperar-nos d’un problema, n’apareix un altre.
Aquest 2026 ens trobem davant d’una dada que hauria de preocupar molt més del que preocupa: el consum de pera ha caigut un 63%, segons dades del ministeri del país veí. Cada persona consumeix, de mitjana, uns 81 quilos de fruita l’any, però la fruita de llavor és la gran oblidada. I encara hi ha una dada més inquietant: els joves i les famílies amb nens petits són els col·lectius que menys en mengen. Aleshores em pregunto: què estem fent malament?
Cada matí, a les cinc, quan ens aixequem per anar al camp perquè la calor ja no ens permet treballar durant les hores centrals del dia, no puc evitar pensar-hi: com podem convèncer les noves generacions que una pera és molt més que una fruita? Com podem recuperar un consum que no deixa de caure?
La resposta fàcil és la que molts repeteixen des de la distància: «Doncs planteu una altra cosa». Però el camp no funciona així. Un arbre fruiter no és un cultiu que es pugui substituir d’un any per l’altre. Darrere de cada hectàrea hi ha inversions molt importants, anys d’espera abans de produir i explotacions familiars que sovint lluiten per trobar un relleu generacional que no arriba.
Què hem de fer? Plantar tots síndries i melons fins a saturar el mercat? Apostar pels fruits secs quan els productors de Tarragona també denuncien la manca de rendibilitat i la competència dels països extracomunitaris? No existeix una solució màgica.
Per això cada vegada estic més convençuda que la resposta passa per una paraula massa poc utilitzada: pedagogia. Necessitem explicar què hi ha darrere dels aliments, obrir les portes de les nostres explotacions, convidar la gent a conèixer la plana de Lleida, els pobles que viuen de la fruita, les famílies que es lleven abans que surti el sol perquè la fruita arribi fresca als mercats.
Cal que el consumidor entengui que, quan compra una pera produïda aquí, no només compra una fruita, sinó que està mantenint viu un territori, una economia local, milers de llocs de treball i un paisatge que forma part de la identitat de Catalunya. Potser ha arribat el moment de parlar sense complexos de patriotisme alimentari.
No es tracta de rebutjar el que ve de fora, es tracta de valorar el que tenim a casa, de ser conscients que cada decisió de compra és també una decisió sobre el model de país que volem. Si el consumidor deixa de mirar l’origen dels aliments, no només desapareixeran les peres de Lleida, desapareixeran els pagesos que les cultiven. I amb ells, desapareixerà una part del nostre país.
