22.01.21
En termes generals el feminisme és la ideologia que vol corregir el sexisme, vol tombar la cultura patriarcal i deixar de considerar les dones inferiors. El seu objectiu és desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home; però, quan ets dona i pagesa, el feminisme no és només això. Les desigualtats en oportunitats i drets van més enllà. Les polítiques d’igualtat no treballen per nosaltres. No hi ha equitat respecte a les dones urbanes.
Als pobles ens despertem amb neu fins als genolls i els camins rurals no es netegen, i a ningú li importa si la cisterna de la llet no pot arribar o si el camió carregat de vedells no pot sortir. Marxa la llum amb una ventada i passen hores sense que es restableixi el servei, tot i ser el territori on es genera més llum, aprofitant la força de l’aigua dels nostres rius; però, és clar, aquesta marxa avall cap a les grans ciutats. Volem fer una trucada a la mare que viu lluny i ens hem de posar a l’únic racó del menjador on hi ha un parell de ratlles de cobertura. Ens toca la revisió ginecològica anual i ens hem de desplaçar com a mínim 50 quilòmetres per trobar el ginecòleg o ginecòloga més proper.
La pandèmia ha fet més evident aquesta discriminació: àrees de salut i centres d’atenció primària tancats, comarques amb baixa densitat de població i, per tant, de vots confinades. Decisions preses de manera ràpida sense pensar ni assumir les conseqüències que això suposa. Això no és treballar per la igualtat.
I jo em demano: qui sustenta la vida als pobles? Doncs ciutadanes de ple dret que, per amor a la nostra vida, al nostre poble, a la nostra feina i a la nostra família, hem escollit lliurement viure al món rural perquè no ens imaginem ser d’enlloc més. Però, com a societat i políticament, som conscients del benefici que aquesta elecció suposa? Jo crec que no suficientment.
Sempre dic que hem de ser les primeres a voler ser als llocs de representació i on es prenen les decisions, però hi ha coses que no només estan a les nostres mans. Quan un polític home o dona es posi a la boca la paraula feminisme, li hem de fer remarcar que no només li vingui al cap la imatge d’una dona apoderada, amb una carpeta sota el braç, dirigint un despatx. Nosaltres treballem per alimentar les famílies de tot el país, portem botes de muntanya, casquet i guants; ens enfanguem i fem olor de fems de cavall i, després d’una dutxa per treure’ns el fred, cuidem els nostres avis i els nostres fills, passem hores al despatx i ens assegurem que, als nostres animals, a les nostres terres i a la gent que estimem, no els falti de res.
Som dones reals, treballadores, que estimem el que fem i qui som. I necessitem que ens cuidin i això no és una qüestió de dones o d’homes, és una qüestió de país. La igualtat depèn de la millora de serveis i oportunitats per millorar la qualitat de vida de tots i totes.
Prou polítiques d’aparador. En volem de reals. La vitalitat, l’energia i la capacitat de lluita de la dona d’avui, les devem a totes aquelles que ens van precedir, que, amb molts menys recursos que nosaltres, van apuntalar la pagesia que tenim avui. No es veien, però hi eren. I de quina manera! Per elles, i per les que vindran, des del sector social de dones de la Unió de Pagesos, no deixarem de treballar perquè tots els que s’hagin de posar les piles ho facin i apostin per nosaltres.
