17.11.23
La pagesia vivim amb preocupació l’augment alarmant del desconeixement, cada vegada més gran, per part de la resta de la societat, cap a la nostra feina. Als camps, boscos i muntanyes de casa nostra estan passant coses inversemblants que fa que ens posem les mans al cap i no puguem evitar sentir, dins nostre, indignació i certa por de pensar que potser sí que anem a la deriva. I no ens ho podem permetre, ni nosaltres, ni la societat. Hem de recuperar el nord i el sentit comú.
Els pagesos i ramaders som els principals interessats en fer les coses bé. Cuidar els nostres animals i garantir-los al màxim de benestar és el que dona viabilitat i sentit a la nostra feina. I, si algú no ho fa bé, hi ha —i així ha de ser— els organismes inspectors corresponents que prenen mesures. Què és el que fa pensar a alguns, doncs, que la nostra prioritat no és cuidar al màxim els animals? La resposta és senzilla: per desconnexió. Desconnexió de tot allò agrari, tan en l’entorn urbà com en el mateix entorn rural, tot i que en menys mesura, afortunadament. Desconnexió de la realitat agrària, idealitzant un món de Disney que humanitza els animals i parla amb superioritat moral.
Ens hem trobat amb acusacions de maltractament perquè una vaca va coixa. Són éssers vius i, com nosaltres, emmalalteixen i poden patir accidents, i el ramader sap l’assistència veterinària que necessita i com l’ha de tractar. Després d’un part complicat pot passar que una euga no es pugui aixecar: sabem que és millor que estigui a l’exterior i no pas dins d’una quadra on, aixecar-se li és més complicat perquè el terra patina però… ai si per allà passa algú i la veu! Ja haurem begut oli. En lloc d’anar a trobar el propietari de l’animal i deixar que, voluntàriament, s’expliqui, truquen al 112 i són capaços de quedar-se a dormir al costat de l’animal sense que mossos ni agents rurals, per més greuge, els hi diguin que passin cap a casa seva i es cuidin dels seus assumptes. Un altre exemple: els agents rurals reben una trucada que hi ha dos cavalls morts. Quan hi van, els cavalls s’aixequen i marxen. Estaven dormint tranquil·lament… O la vegada que van avisar a un pagès que tenien un vedell dels seus dins del maleter d’un cotxe a quilòmetres d’on tenia els altres animals pasturant. L’havien agafat pensant que estava malferit quan el que tenia era el cordó umbilical encara tendre perquè feia poques hores que havia nascut. La sort que van tenir aquests il·luminats salvadors del món que no els hi sortís la vaca i els hi quedés la camisa enganxada en alguna banya!
Tot això passa i ens fa veure que no anem bé. Les lleis de benestar animal, d’ordenació ramadera i de sanitat animal deixen molt clar com hem de fer les coses i les sancions que podem tenir si no les complim però, més enllà de la normativa, els ramaders estimem els nostres animals. Vivim per a ells i d’ells. Treballem per millorar races autòctones, per gestionar el territori i per proporcionar a la societat aliments de proximitat amb totes les garanties de qualitat i seguretat alimentàries. Deixeu-nos fer la nostra feina sense criminalitzar-la ni prejutjar-la. Parleu amb nosaltres. Aprenem mútuament i busquem aliances. Tornem a connectar-nos i, junts, fem de la pagesia i el món rural una qüestió de país essencial i no un conte de fades irreal.
