01.11.26
Rafel Verdiell
responsable de l’Arròs d’Unió d’Unions
El 2001 va entrar en vigor el reglament europeu Tot menys armes, un acord comercial qu e pretenia contribuir al desenvolupament dels països menys avançats. Aquest règim els donava accés lliure al mercat de la Unió Europea, sense drets de duana ni límits de quotes, amb l’única excepció d’armes i municions. Recentment, l’acord s’ha actualitzat amb un altre reglament amb vigència fins al 2036.
Han passat 25 anys des del primer acord, i molts d’aquells països (ara se’n beneficien 47) continuen a les llistes dels més pobres del món. En el cas del comerç de l’arròs, des d’Unió de Pagesos i a través d’Unió d’Unions, hem demanat reiteradament un estudi de l’impacte real d’aquestes polítiques a la Unió Europea i als països d’origen, però aconseguir-ho és una missió impossible.
Els objectius per als quals es va aprovar l’acord no només no s’han assolit, sinó que s’hi ha especulat. Myanmar, per exemple, està immers en una guerra civil. Arribats a aquest punt, on queden els drets humans? Algú s’ha preguntat quina és la situació d’aquests països i la seva pagesia?
Posem un altre exemple. Un treballador marroquí pot cobrar al seu país cinc euros al dia i després ens preguntem per què vol marxar. Alhora, moltes explotacions agrícoles del Marroc són de capital estranger, una part del qual, de la mateixa Unió Europea. I passa el mateix amb nombroses explotacions de cítrics de l’Àfrica meridional, en mans de capital estranger i d’empreses vinculades a industrials espanyols.
Si parlem d’arròs, un dels principals grups industrials a escala mundial és Ebro Foods, presidit per l’espanyol Antonio Hernández. A tot això s’hi afegeix que les grans distribuïdores importen arròs ja elaborat i blanquejat, saltant-se d’aquesta manera bona part de la indústria europea.
Recentment, Antonio Hernández es va comprometre a no comprar arròs de Cambodja i Myanmar i va demanar a la indústria i distribució que fessin el mateix. Però, és una qüestió de principis o només d’interessos comercials? Perquè tots sabem que, paral·lelament, s’ha desenvolupat una potent indústria arrossera als països del Mercosur. I aquí apareix una contradicció difícil d’ignorar: mentre denunciem les importacions procedents d’uns països, obrim la porta a les d’altres. Mentrestant, els productors d’arròs a Catalunya i a l‘Estat tenim uns costos elevadíssims i els mateixos preus del 2001.
Després de 25 anys, qui s’ha beneficiat d’aquestes polítiques? La pagesia dels països més pobres? L’europea? O les grans empreses, indústries i cadenes de distribució, que han aprofitat les diferències de costos, salaris i exigències entre uns països i altres?
Si l’objectiu de l’acord era ajudar els països més pobres i protegir els seus agricultors, els resultats s’haurien de poder demostrar. I si no es poden demostrar, cal revisar amb urgència un model que, sota l’argument de la solidaritat i el desenvolupament, beneficia els que menys ho necessiten.
