29.05.26
Núria Vila
coordinadora comarcal d’Unió de Pagesos al Vallès
L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès pretén sacrificar 85 hectàrees de cultiu per encabir-hi 5.500 nous habitatges. Ens ho vendran com a “necessitat social” o com l’única via per solucionar el drama de l’habitatge. Però, per a qui construïm i què perdem pel camí?
Si dediquéssim aquestes 85 hectàrees a la producció d’horta professional podríem posar sobre la taula dels santcugatencs més de 3,5 milions de quilos de menjar a l’any: tomàquets i cebes que no haurien de recórrer milers de quilòmetres en camions refrigerats. Parlem de sobirania alimentària en un món que ja ens ha demostrat que les cadenes de subministrament són fràgils.
El projecte preveu la instal·lació de 15.000 persones noves. No ens enganyem: no són joves del poble que busquen la primera oportunitat —els preus de Sant Cugat ja s’han encarregat d’expulsar-los fa temps—, sinó un reclam per importar rendes altes de Barcelona que només servirà per inflar les arques municipals i col·lapsar més les vies de circulació amb 8.000 vehicles nous.
Perdem una fàbrica natural que absorbeix CO2 i regula les temperatures de la plana vallesana. A canvi, guanyem una “illa de calor”, una demanda addicional d’un milió de metres cúbics d’aigua anuals i una producció de 7.500 tones de residus nous que caldrà gestionar. Canviem la terra fèrtil per una estructura que només consumeix recursos que no tenim.
És hora de preguntar-nos: Sant Cugat vol ser una ciutat resilient o un dormitori d’asfalt que ha perdut l’ànima agrícola per un grapat de llicències d’obra?
