octubre 2023
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
La Terra d’octubre del 2023, núm. 497
Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell), té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país.
AMB EL PERMÍS DE BARCELONA
Francament espatarrant! El vídeo promocional de Cuadrat Valey, empresa situada al cor de les Garrigues, impressiona els més incrèduls. En un tres i no res, les màquines desmunten tota una muntanya i la transformen en una macroestructura de ciment de cinc plantes, que acabarà desapareixent sota uns bancals de pedra seca plantats d’oliveres com n’hi ha per tot l’entorn. A dins de la nova muntanya ha quedat un immens molí i cisternes per emmagatzemar la producció de 55 hectàrees d’arbequina biològica de la finca, més les que puguin arribar. Qui diu que a les Garrigues no s’hi pot viure i que l’oli no dona per a més?
Cert que la comarca de les Garrigues, com la resta del país interior, no ha parat de perdre habitants, que els seus pobles són dels més envellits de Catalunya, i que tant parlar del millor oli del món ha servit fins ara de ben poc. Un repàs als balanços de les explotacions d’olivera deixa un regust depriment: si la major part dels oleïcultors no ha plegat és perquè s’han acostumat a viure amb el cinturó estret. Però, bé, tot té una durada i des de fa uns anys s’entreveuen temps de bonança. Com passà amb la vinya i el vi, alguns nouvinguts han apostat per l’oli i alguns oleïcultors de tota la vida han engegat també la producció i comercialització d’oli envasat de qualitat, a la qual es van afegint també les cooperatives locals. Tots ells malden per donar-se a conèixer en fires que ritmen el calendari tardoral i s’ofereixen en agrobotigues de venda directa que organitzen tastos i visites guiades per conèixer els paisatges humanitzats de l’olivera.
Olis ecològics, olis de marca, olis de finca, olis de premsada primerenca, olis d’arbequina i cupatges varietals, olis especiats… Tots ells, per descomptat, olis d’oliva verge extra, baixos en peròxids i d’acidesa ínfima, que si no són els millors olis del món, s’hi apropen irremissiblement. Això sense oblidar l’oliva en conserva, les olivades, els ungüents i les cremes medicinals o cosmètiques sobre les quals els pobles de la Mediterrània oriental ens podrien donar moltes lliçons. No s’hauria de presentar i vendre millor un producte tan selecte i essencial com l’oli?
Malauradament, encara en el dia d’avui, bona part de la producció d’oli d’oliva de la Catalunya interior se’n va en camions cisterna cap a Itàlia i França per amorosir els olis d’aquelles terres, que després es revenen a preus de luxe en els mercats internacionals. És l’espina clavada de la qual no hi ha manera de desfer-se’n. Enguany que la producció d’oli es presenta escassa arreu i que els preus ja començaren a pujar a l’estiu, ¿pensaran les almàsseres a satisfer la clientela local que els hi fa confiança cada any? Seran capaces d’esgarrapar nous clients en els mercats internacionals? Fan falta emprenedors imaginatius i arriscats, autòctons o forans, per superar l’assignatura pendent de la comercialització de l’oli i no podem sinó aplaudir que la família Cuadrat exiliada a França per la Guerra Civil apostés pel seu terrer d’origen al cap de tants anys i vicissituds. Amunt l’autoestima!
