gener 2024
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
La Terra de gener del 2024, núm. 499
Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell), té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país.
Col·leccionista d’esglésies
El 28 d’abril del 2023 moria sense rebombori Josep Maria Gavin. Tot i que se’l mereixia, perquè el senyor Gavin forma part del segment reduïdíssim de personatges del país que han dedicat vida i esforços a materialitzar un ideal, sense esperar res a canvi. En la seva vida havia tocat molts oficis, fins i tot el de pastor, per tal de surar i pagar-se la seva gran dèria, el col·leccionisme. Del seu treball de formiga pertinaç, n’ha quedat un arxiu immens de fotografies, escrits i altres materials, entre els quals destaca un inventari, únic al món, de 26.444 esglésies de Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord, recorregudes personalment i localitzades al detall. Tot plegat, un llegat de més de 5 milions de documents avui en dia dipositats i consultables al monestir de les Avellanes, un racó de pau de la Noguera creat pels comtes d’Urgell i ara mantingut pels germans Maristes.
Admirem la tenacitat i la labor ingent del senyor Gavin. I a través de la seves cerques no podem deixar de celebrar tampoc la titànica labor dels milions de persones, pagesos i pageses la majoria, que en el decurs de centúries bastiren, mantingueren i sufragaren la multitud d’esglésies escampades pel país. D’algunes de les esglésies testimoniades per Gavin i col·laboradors en queden només fonaments i algunes parets, mentre que d’altres semblen abocades també a l’enrunament. Amb tot, la majoria continuen dempeus, i d’aquestes les unes es troben en actiu a diari, d’altres acullen festes i celebracions algun cop a l’any i la resta han caigut en desús i sobre el seu futur planen les incerteses.
Avui en dia, els costums i la moral s’han laïcitzat i les esglésies s’han buidat de molts fidels. Però que ningú toqui les nostres esglésies! L’església representa la materialització dels vincles col·lectius, la memòria d’unes comunitats soldades en el passat per les creences i litúrgies catòliques i ara unides per un comunitarisme més voluntarista. En un moment en què s’han distès els constrenyiments religiosos i socials de la vida en comú, sembla que les esglésies haurien de retrobar-se amb la cultura i l’espiritualitat del present. No es pot negar a l’Església catòlica el patronatge i esforç de conservació del patrimoni religiós, però tampoc s’hauria de perdre de vista l’origen, la funció i simbologia col·lectius d’aquest patrimoni.
A banda del sentit de pertinença que conflueix en bona part de les esglésies, els pobletans tenim també algun dret sobre els edificis religiosos construïts amb els diners i el treball dels nostres avantpassats. Per això el zel excessiu de l’Església catòlica per establir la seva titularitat sobre els edificis religiosos i més si es troben en desús, ha creat reaccions oposades. Tampoc no s’entenen massa algunes reticències i controvèrsies entorn a l’ús cultural de les formidables esglésies del nostre país. Tots ens enorgullim de l’enorme patrimoni inventariat pel senyor Gavin, i si a mitjà i llarg termini l’hem de preservar, ens hi hauríem de sentir reconeguts i ser-ne partícips.
