AMB EL PERMÍS DE BARCELONA | “Sequera excepcional”

La Terra maig del 2023,  núm. 493

 Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell),  té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país. 

AMB EL PERMÍS DE BARCELONA

Sequera excepcional

Ha arribat el canvi climàtic i a partir d’ara toca patir sequera! És el que martellegen imatges i notícies, represes en les converses de cafè. Sembla com si la insistència dels informes i les notícies i la proliferació de ministeris i organismes oficials de canvi climàtic haguessin aconseguit finalment el seu objectiu. Acabem de mig sortir d’una pandèmia i ara toca purgar pel canvi climàtic, que ens du secada, desastres meteorològics i malvestats diverses, que no s’arreglen ni amb pastilles, ni amb injeccions!

—Ep! Però que no havíem quedat que el canvi climàtic no arriba d’un any per l’altre? —apunta un escèptic.

­—Cert! Estem en un moment excepcional. Després d’aquesta secada, vindrà un ritme més normal de pluges, que tant de bo comenci pel que queda de primavera —respon l’expert.

I explica l’expert que l’estiu és l’estació seca, per definició, a la Mediterrània, una secada que s’amplia i s’intensifica en episodis més o menys perllongats i en intervals decennals. En temps passats, les secades extremes malmetien collites, particularment a la Catalunya interior, i la fam, les malalties i la misèria s’abatien sobre les poblacions. Augmentava la mortalitat i molts havien d’emigrar per salvar la pell. Més cap aquí, s’aprengué a manejar millor l’aigua i s’implantaren regadius que feren oblidar els antics mals. I heus aquí que, tot de sobte, l’actualitat ens recorda que el fantasma no estava mort.

La sequera d’enguany no es pot atribuir estrictament al canvi climàtic, però anem segurament cap a un futur d’aigua escassa. El Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2016) ens avisa d’una reducció de la disponibilitat d’aigua d’un 17,8 % en l’horitzó 2050, reducció que augmenta lleugerament cap a les comarques interiors i la costa. I més greu és la disminució de l’aigua disponible de rius i aqüífers, que baixa entre un 25 % i 30 % a la meitat sud del país. A la vista, doncs, menor disponibilitat d’aigua en general i més risc de sequeres cícliques, a les quals caldrà respondre amb solidaritat i molta imaginació. La recepta dels usos urbans val també per als agraris: interconnexions, recurs a aigua regenerada i de dessaladores. N’hi haurà prou, d’aigua? Es podrà pagar?

De moment, la d’enguany és una secada excepcional, una secada que arrenca d’una campanya anterior que deixà el terra eixut. I una secada excepcional demana respostes immediates per pal·liar el mal. Ja que els aliments es podran portar d’un altre lloc, a molts els podria semblar que la secada tampoc és un problema greu de societat. Però sí que ho és, perquè un sector bàsic i imprescindible de la societat en patirà molt; privat d’ingressos, amb deutes creixents o insuportables, i penyores per a campanyes futures, si no, deserció forçada de l’ofici. I és la gestió de la terra del país que tothom trepitja la que se’n pot veure ressentida per uns anys. És el conjunt de la societat el qui ha d’interessar-se, en conseqüència, a donar resposta a les dificultats presents de la pagesia.