març 2023
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
La Terra de març del 2023, núm. 491
Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell), té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país.
AMB EL PERMÍS DE BARCELONA
Urgell: canonades o miracles
Segons el noticiari: “En un acte sense cerimònia però ple de transcendència, el canaler de la Primera Casa de Comportes de la Comunitat General de Regants dels canals d’Urgell prem el botó que desvia l’aigua del riu Segre cap al Canal Principal. Es dona així per inaugurada la campanya 158 de regs de la història de l’àrea regada més gran del país, 70.000 hectàrees de conreu, a les quals s’ha d’afegir l’abastament de 121 poblacions, 1.814 granges i 177 indústries; un doll de riquesa impressionant alimentat per 630 Hms3 que regalen cada any els Pirineus”—si Déu vol.
Com cada any, l’obertura de la campanya coincideix pràcticament amb la Fira de Sant Josep de Mollerussa, que ara celebra 150 anys. Tota una festa si no fos que enguany l’esdeveniment arriba prenyat de recels i mals averanys. El gran pantà de Rialb, que havia començat a fer oblidar escassetats històriques, acabà la tardor passada a la solada i les pluges i nevades posteriors no han ajudat gaire. I a tot plegat, s’hi afegeix la pressió dels nous regadius del canal Segarra-Garrigues que beu directament de l’embassament de Rialb. L’estrès que s’arrossega de la campanya passada augmenta de to i la gent comença a recordar-se del santcrist de Balaguer i d’altres imatges benefactores, tot esperant que el cel col·labori amb alguna gota.
Davant l’emergència de secada a la conca del Segre, les comunitats de regants s’han avançat amb l’augment de la superfície de cereal de primavera, menys exigent en aigua. Però les previsions no pinten bé i probablement això no sigui suficient. Les Col·lectivitats de regants comencen a debatre què s’haurà de deixar de regar i per quin ordre de preferència. Els pagesos es toquen les butxaques mig escurades de la campanya passada i el malson podria no acabar-se aquí. Les mancances periòdiques d’aigua estaven previstes en els documents i les disposicions hidrològiques de la conca, però arriben aviat, just quan el canal Segarra-Garrigues que veu de la mateixa font encara no ha desplegat el seu potencial, i el fantasma de l’emergència climàtica planetària treu l’orella. D’on sortirà l’aigua del futur necessària per als conreus d’estiu?
Francament, per molt que s’inventi i es discuteixi, aquí no hi ha dessaladores a la vista i l’aigua continuarà venint del cel. Per si de cas, millor, doncs, començar a aplicar-se en allò que es troba a l’abast dels mortals; millorar l’eficiència del regadiu. I per això arriba un Pla de modernització dels regadius dels Canals d’Urgell, per passar del reg a manta al reg controlat d’aspersors i goters, un pla que fa trenta anys que es remena. Ara es presenta una proposta ambiciosa i potser sigui l’última oportunitat. ¿Tindran els regants, polítics i líders del país, el coratge, la visió de futur i una gestió rigorosa per comprometre les inversions i tirar-lo endavant? Que així sigui! Si no, caldrà tornar a cantar a la Verge de les Sogues: “Quan pateix eixut la plana,/ com teniu del cel la clau,/ des d’aquest mar la regau/ si dignament ho demana”.
