febrer 2025
Andreu Mayayo, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Bacelona, el 3 de febrer del 2025
Dius que la Dictadura va suprimir les organitzacions amb “la finalitat d’arrencar de soca-rel les millors eines de formació i de defensa de les classes populars”.
Per què va durar tant el franquisme? Perquè va matar l’arrel on es creaven els dirigents de les classes populars. Associacions democràtiques: ateneus, cooperatives, sindicats i partits. I en el cas del camp, va castigar les cooperatives que venien de l’opció un home un vot i no pas un vot censatari en funció de les càrregues de vi o els quilos que portaves. La desaparició del cooperativisme i sindicalisme de classe va impossibilitar la renovació de nous lideratges, noves persones, i sense organització, les idees no sobreviuen.
La Dictadura havia inhabilitat una o dues generacions.
A la llarga nit franquista, una de les escoles de democràcia serà Unió de Pagesos i, abans, les Comissions Pageses. Saber presentar alternativa, passar de la protesta a la proposta i que aquesta sigui realista. En el naixement del sindicat hi ha gent que ve formada, a vegades d’organitzacions catòliques; altres persones, poques, que venen del coneixement dels anys trenta; i altres, de la universitat i els pèrits agrícoles que venen d’altres escoles que són els sindicats estudiantils. Tot això fa que els companys aprenguin a intervenir i conjuntament millorin la intervenció pública, el discurs, ajudant-se els uns als altres. Això serveix per recuperar un sindicat del camp, però també servirà per recuperar els ajuntaments i les institucions democràtiques.
Se sap del protagonisme del camp en la lluita antifranquista?
De les primeres coses que va fer l’Assemblea de Catalunya va ser esperonar la creació d’Unió de Pagesos. I Unió de Pagesos el primer que fa és l’adhesió a l’Assemblea. La diferència entre molts llocs d’Espanya i Catalunya en la desarticulació del franquisme és que es mantenen les cambres agràries com a elements coercitius i, en canvi, aquí, si mirem les municipals, fins i tot en els pobles petits guanyen les candidatures de progrés. I qui vertebra aquestes candidatures serà la gent d’Unió de Pagesos.
Una organització és una suma de persones, però quin paper exerceixen les que estan al capdavant
Sense organització no hi ha idees, però sense lideratge no hi ha organització. Les organitzacions necessiten lideratges. Aquells que porten les regnes són essencials, la gent se la juga per aquella persona que considera amb autoritat i diu: jo al darrere. I s’ha reconegut poc aquestes persones, perquè hi ha gent que es va complicar la vida i hi ha gent que hi va perdre calés. Per això, actes de memòria, com el que es va fer al paranimf de la Universitat a persones que van fer un sacrifici, es mereixen un reconeixement, comarca per comarca i poble per poble.
Les xarxes socials han canviat la manera de fer sindicalisme?
Els contextos socioeconòmics, tecnològics i comunicatius són bàsics. Si ara s’utilitzen les xarxes socials, forçosament un dirigent sindical ha de ser-hi, perquè s’ha de comunicar de manera immediata. El que avui en dia se li exigeix a un dirigent sindical ja no és tan sols coratge, dedicació, generositat i intel·ligència, sinó tota una sèrie d’habilitats i competències que fa 40 anys no eren necessàries. És clar, que el sindicat ha de facilitar aquestes habilitats i competències.
També hi ha l’extrem de qui pensa que els assoliments sindicals vindran amb una piulada a X.
L’organització col·lectiva democràtica requereix presencialitat. Ja utilitzarem els mitjans de comunicació per llançar els nostres missatges, però abans hem de saber de què comuniquem i de què informem i que nosaltres som crítics amb moltes coses que hi ha a la xarxa que són falses, que són rumorologia. No podem caure en les xerrameques.
Dius que vivim temps obscurs: democràcia amenaçada i militància a la baixa. Per què creus que hi ha menys gent disposada a lluitar?
El context dels setanta i vuitanta és el de la unió fa la força, la sortida és col·lectiva. Avui hi ha qui s’ha cregut el missatge que la sortida és individual i no col·lectiva, el jo perquè soc bon professional puc. Això ha colpit. La gent hauria de saber la seva mateixa història per adonar-se que difícilment un se’n surt sol, i més en el món rural, on hi ha la tradició societària i comunalista. Avui també, sigui quina sigui, si hi ha alguna alternativa per a l’explotació familiar, serà de manera col·lectiva.
Fa un any, a la gran mobilització pagesa del 7 de febrer, vam sentir crits de “fora sindicats”. Aquest discurs antipolític obeeix a un canvi de cicle o a una tendència reaccionària?
Fa un any hi havia elements objectius de protesta i un corrent de fons. Després hi havia gent amb propostes simplistes i errònies i gent no formada en la lluita col·lectiva que per primera vegada fa alguna cosa i es troben amb diversos arguments simplistes entre els quals diuen que els sindicats no fan res: la culpa la té la Unió Europea i els sindicats. El dir que es vol produir sense regles ens posa fora del món. I en el món agrari si alguna supervivència tenim serà guanyant complicitat amb el conjunt de la població.
S’ha perdut el fil històric?
No es fa un esforç de participació i d’actuar i, en canvi, es menysprea tot això i s’obre a altre tipus de projectes que creen frustració, i tota frustració acaba amb odi, i això és antitètic de qualsevol proposta democràtica, i l’extrema dreta hi és present. I quan es diu que és un moviment reaccionari, sí, perquè es vol anar enrere: deixa’m a mi sol, no vull tantes normatives ni papers per omplir. I pensant, a més, que a tu t’anirà bé perquè ets més treballador i més espavilat que els altres.
Celebrat el XIV Congrés, què diries al sindicat i als sindicalistes?
El context ha canviat, som menys amb més problemes i amb una onada de reaccionarisme important amb una manipulació del món rural d’una visió d’un demà diferent i pitjor. La gent que passa a encapçalar el sindicat mereix tot el respecte perquè quan l’onada creix és fàcil d’ajuntar-s’hi, però quan costa fer onada cal lloar la gent que treballa des de tots els àmbits, local, comarcal i nacional. Caldrà que cohesionin tot el sector, dins del sindicat, però també caldrà arribar a acords amb altres organitzacions i treballar la unitat d’acció. En tercer lloc, cal aconseguir el màxim de complicitat amb la resta de la ciutadania, sobretot per mantenir relació amb els sindicats de classe, els sectors populars. Per acabar, s’ha de formar en habilitats i competències sindicals. Ha de ser una prioritat de l’organització, que ha de posar recursos i temps, per formar, formar i formar.
