setembre 2022
La cineasta Carla Simón, l'agost del 2022
CRISTINA SEGURA/ ‘Alcarràs’, dirigida per Carla Simón (Barcelona, 1986), ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale i serà la candidata espanyola als Oscar. Ha fet reobrir desenses de cines als pobles catalans i ja ha estat vista per més de 360.000 persones. La força d’aquesta història familiar, interpretada per actors no professionals, situa en primer terme els problemes que té la pagesia per mantenir-se i seguir produint aliments
Coneixies la pagesia per la teva família i vas pensar a fer ‘Alcarràs’ quan va morir el teu padrí.
Tenia un desig molt fort de rodar en aquesta zona, on passava els estius. Jo vaig créixer a la Garrotxa, que és una naturalesa molt diferent. El paisatge de Lleida em cridava l’atenció, és molt pla, veus molt de cel, les postes de sol, la naturalesa està construïda per l’home. Havia vist les collites amb els meus tiets, amb els treballadors. Després també hi havia la imatge de jugar a la piscina, la cargolada al mas. També tenia molta curiositat per la caça dels conills de nit. Hi ha imatges, com el moment que li cau el palot de fruita al Quimet, això li va passar al meu cosí. Per escriure el guió, amb l’Arnau Vilaró, coguionista, ens vam instal·lar dos estius al mas dels meus tiets. Un dia ens vam trobar un conill dintre de la piscina, com el que hi cau a la pel·lícula.
El guió ja estava fet abans de la pandèmia, però vas pensar fer algun canvi arran del que va comportar per a la pagesia? Més reconeixement com a sector essencial però també restriccions com no poder vendre al mercat.
El guió estava escrit i el càsting, tancat. Vam decidir no integrar coses de la pandèmia. Haguéssim necessitat més temps per reflexionar. Ja m’adonava abans de la no valoració de la feina de la pagesia i de les dificultats que té. Aquesta contradicció ja hi era d’alguna manera a la pel·lícula.
Planteges com un dilema seguir amb la fruita per part de la família protagonista o cedir i treballar pel projecte de plaques solars que hi vol instal·lar el propietari, però el conflicte ve imposat per la titularitat de la propietat de la terra.
Sí, per a mi el plantejament era com un dilema moral. La propietat de la terra mai ha estat un tema ben resolt en general, aquestes coses han passat i continuen passant. El dilema és més gran perquè necessitem aquesta energia; el que passa és que no s’aplica bé perquè el país és molt gran i es podria posar en altres llocs, però em semblava interessant que el fill del propietari, en lloc de tenir un pla molt dolent per a la terra, proposa una cosa que ara mateix és necessària. I que aquest dilema que viu la família i els confronta fos alguna cosa que l’audiència pogués sentir com jo faria això o això altre.
Has parlat del final d”Alcarràs’ com de la crònica d’una mort anunciada, tot i que hi deixes anar elements esperançadors perquè la família segueixi vinculada a la pagesia.
És una imatge de resistència, que és el que sento jo que fan aquests pagesos, que fan agricultura en família. En un principi, volia acabar-la amb un final feliç, perquè els meus tiets continuen cultivant préssecs, i a mesura que anàvem parlant amb la pagesia m’adonava que el discurs era pessimista, i que seríem una mica ingenus si acabàvem amb una imatge molt idíl·lica. Hi va haver una manifestació unitària a principi del 2020 a Lleida que per a mi va ser reveladora. Vaig veure que la pel·lícula no podia donar un missatge erroni, perquè es difícil que políticament acabem regulant els preus i posant les coses com s’han de posar, no perquè no es pugui fer res sinó perquè és difícil. La idea del final és de resistència, i el fet que la família estigués unida volia dir que el final és una mica obert. Sabem què faran uns [treballar en el projecte de les plaques solars] però no què farà el protagonista. I tenint en compte la vocació del Roger [fill], segurament farà agricultura ecològica. Per a mi era molt important la idea que els joves no marxen de la terra perquè volen sinó perquè ja no és sostenible com era.
El paper de la dona pagesa com a pal de paller surt en molts moments, i també en la mostra d‘autoritat de la protagonista davant dels problemes.
Per a mi era molt important la idea que quan hi ha problemes emocionals la dona és la que aguanta. Moltes vegades té la seva feina i, a més, ha d’anar a ajudar sempre que calgui al camp. Calia posar de manifest aquest conflicte: comença l’estiu en el moment que saben que han de deixar les terres, però han de collir i no afronten bé el problema. Aquí la dona té un rol d’aguantar i d’estar a totes les bandes.
A les protestes de la pagesia dius que vas trobar una dimensió política i l’hi vas incloure. T’ha arribat alguna reflexió dels polítics després de veure-la?
Malauradament, no. Vaig tenir un moment d’esperança perquè ens vam reunir amb la consellera, i molts polítics estaven interessats a veure-la. Vaig pensar que seria molt fort que acabés sent una eina per canviar alguna cosa, però no ha acabat de prosperar, o no de moment. Sí que ha posat un debat sobre la taula. Entenc que la pel·lícula pot fer més feina d’apel·lar a la consciència de la gent. Un amic em va dir que al mercat van preguntar: “Però aquests préssecs són d’Alcarràs?”. És una de les coses més boniques que m’han passat perquè falta molt aquesta consciència de consum de proximitat.
És un retrat de la pagesia però també del territori, amb les referències socials i la idiosincràsia de la zona.
Vam rodar al Segrià i al Pla d’Urgell. A Massalcoreig, Aitona, Bellvís i Sucs. La meva família és d’Alcarràs però jo no he crescut allà. Em feia molta por no fer-ho bé pel respecte que hi tinc, al lloc. Van ser molt importants aquells dos estius per fer una bona recerca. Parlar amb les famílies i amb pagesos ens va fer reforçar idees que ja hi eren i, desprès, explicar la pel·lícula des del punt de vista de la gent d’allà. Per part dels pagesos també hi havia certa por que no ho féssim bé o que ens en riguéssim, de no sentir-s’hi representats. Jo sentia una responsabilitat molt gran i calia representar les coses amb autenticitat.
En el ritme de la pel·lícula es constata l’activitat de la pagesia, amb moltes tasques diferents.
Hi ha la idea que treballar al camp és una cosa contemplativa, però quan estàvem al mas no paraven en cap moment, amb anades i vingudes. És una pel·lícula que no té un ritme comercial però sí fa aquesta sensació que passen moltes coses quan hi ha molta gent junta.
Els comportaments també són reals: parlen en castellà amb els temporers, els nens juguen en aquesta llengua, reneguen constantment…
La idea era fer-ho amb gent de la zona. Mantenir el dialecte era molt important, i per la meva manera de treballar, moltes vegades deixo que facin servir el diàleg com els hi surti. Va ser una de les fases més interessants.
Quin retorn us ha arribat del públic d’altres països sobre la identificació amb la pel·lícula?
Ara ja s’ha estrenat a Itàlia, Portugal, Alemanya, Holanda, Grècia, i als Estats Units, França i Regne Unit, a la tardor. Hi ha una identificació molt gran, perquè al final tots tenen una part rural i d’agricultura. A Holanda hi ha hagut fa poc mobilitzacions; a Alemanya i a Franca també. Moltes de les entrevistes que em fan van enfocades cap a aquest tema perquè també passa als seus països d’una manera o d’una altra.
