abril 2022
La politòloga Carme Vidal Estruel.
Nascuda a Gandesa al si d’una família pagesa, la politòloga Carme Vidal Estruel és una veu activa en el feminisme i la denúncia de les desigualtats que arrossega el sistema patriarcal. Especialitzada en l’atenció a dones víctimes d’agressions de tipus masclista, va ser un dels actius visibles de la desapareguda associació Tamaia, referent en la denúncia d’aquestes conductes
Vostè que ve de família pagesa, ¿com veu l’evolució del paper de la dona al camp en els darrers anys?
Les dones sempre han tingut un paper central en el sosteniment dels vincles que fan possible el model d’explotació que tenim a Catalunya, vinculat al nucli familiar, i que permeten, per exemple, en èpoques de molta feina, reunir la mà d’obra necessària per poder tirar endavant la collita. En els darrers anys, per sort, moltes dones han fet el pas de reconèixer-se amb la capacitat i la potència de conduir una explotació agrària. Moltes dones han vist la capacitat de fer un canvi de reflexió al voltant de l’agricultura, entenent que és una activitat que connecta amb idees del marc feminista com la interdependència i l’ecodependència. Les persones depenem les unes de les altres i de la natura a un nivell que sovint oblidem.
A falta de conèixer les dades del cens del 2019, el del 2009 deia que només el 26,2 % de titulars d’explotacions a Catalunya eren dones i el 19,4 % eren caps d’explotació. Cap on creu que apunten les dinàmiques actuals?
Les dades del 2009 parlaven d’un canvi de tendència en les dinàmiques d’herència de la terra i de trencar el patró de la figura de l’hereu. Ara moltes dones tiren endavant projectes que aposten per un treball al camp amb projectes que sostinguin el territori des de la pràctica política de la cura. L’agricultura té una dimensió que transcendeix l’aspecte econòmic i se situa en allò social i en la prevenció de la destrucció del patrimoni natural. Espero que les dades apuntin a aquesta tendència i crec que les polítiques públiques han d’anar cap aquí.
En els darrers anys han sorgit iniciatives per fer visible la feina femenina al camp i per crear comunitat. Quin impacte creu que han tingut?
L’articulació des del plural és imprescindible i les dones tenim capacitat d’articulació política i professional. Els espais d’intercanvi entre dones sempre s’han fet en contextos molt masculinitzats i, per una lògica relacional, on els homes ocupen els llocs de poder estan acostumats a pensar que hi ocupen el marc mental correcte. Quan una dona entra en un lloc on tot són homes i s’hi postula en solitari, les formes, els continguts i el llenguatge no verbal de sanció intimiden. Per això, cal poder articular propostes des de llocs de suport. Les entitats que agrupen les dones del territori que es dediquen a la pagesia són molt importants i han de tenir suport perquè continuem tenint espais de decisió respecte de l’agricultura i de la política agrària molt masculinitzats i això sempre és limitant. Hem de fer un treball de visibilització i hem de reivindicar que les dones no ens hem incorporat al camp, sinó que hem format part de la història de l’agricultura a casa nostra.
¿Quin paper tenen les dones en llocs de decisió en òrgans com ara cooperatives vinculats al camp?
D’entrada, penso que tenir una conselleria liderada per una dona és molt important com a model, ja que és un lloc de poder important. Si baixem a nivells com ara les cooperatives, observem que la participació de les dones segueix sent molt reduïda. Són llocs on, o tens molt clar el teu projecte i cap a on vas o és molt difícil que t’hi puguis sentir atreta per l’ambient. També cal tenir en compte factors com ara quins horaris i quines propostes de conciliació s’ofereixen, ja que reunions a les vuit o a les nou de la nit sovint són difícils de sostenir. I per a dones que estem en una època de cura de criatures o de pares, es fa complicat. Crec que s’hauria d’afavorir que les cooperatives agràries no estiguessin formades només per homes. Hi hauria d’haver una quota, ja que les dones entenem i llegim la realitat des d’una experiència pròpia i que ha de poder estar dins del marc de decisió al camp.
Vostè sovint parla de ‘les costures del patriarcat’. En què consisteixen?
Quan fem una aproximació als feminismes hi ha qui, des d’una mirada molt lineal, entén que el treball que fem és una contraposició entre homes i dones, encara que en el fons estan dirigits a posar sobre la taula els problemes d’un sistema de poder com és el patriarcal, que crea impactes molt forts en les persones que ocupen una posició de no rang. Les costures són les marques i el dany que aquest sistema ens causa a cadascun de nosaltres. Nosaltres volem parlar sobre com canviar un sistema de poder que danya no tan sols les dones, sinó també molts homes que no s’adeqüen als mandats de gènere i d’imaginari patriarcal. El camp és un indicador clar dels sistemes de poder. Per exemple, si analitzem al llarg de la història quins han estat els col·lectius que s’han vist abocats a responsabilitzar-se de les feines de recollida dels fruits, aquí hi trobem una dinàmica que ens indica quins són els grups que han patit discriminació dins d’aquests sistemes de poder. Les costures del patriarcat són un lloc de reflexió i autorevisió dels privilegis i de com ho transformem de manera conjunta.
Habitualment també es refereix a la crisi del model de cures. Com es pot reformular?
Cal un desplaçament. Actualment vivim en un món que organitzem en funció dels ritmes del mercat de treball i, al final, organitzem la nostra vida en funció d’aquest aspecte. Ara és moment de treure el treball del centre i posar-hi la cura per poder organitzar els nostres sistemes al voltant d’això. Al final, tots i totes som interdependents i això ens aboca a la vulnerabilitat. Al centre dels processos participatius i de gestió pública hi ha d’haver la cura de la vida com a allò cabdal i prioritari. Hem de crear serveis i recursos que ens permetin ser eficients i eficaços en la cura de la vida. El model de cures ha fet fallida perquè estem en un context en què encara seguim responsabilitzant de la cura les dones tot i que un sol salari no permet mantenir un nucli familiar. Estem en un moment de màxim desequilibri, ja que totes les persones d’un marc convivencial han de sortir per força al mercat laboral, però qui cuida?
Vostè ha treballat a fons en l’atenció a víctimes de violències masclistes. ¿Els programes de suport s’apliquen amb èxit fora de les ciutats?
La xarxa del Servei d’Informació i Atenció a les Dones arriba al món rural i hi ha hagut una voluntat de desplegar-la a escala de territori. La violència masclista en l’àmbit rural, però, té una particularitat i una dificultat d’accés als recursos més gran. En primer lloc perquè no tenim transport públic a les zones rurals o el que tenim és ínfim. També hi ha un problema de confidencialitat. A la ciutat és més fàcil passar desapercebuda mentre que als pobles és molt més complicat i quan una dona està en una situació de violència masclista és perquè hi ha un home que està fent una agressió i que no és una estadística sinó algú amb noms i cognoms. No es tracta només de desplegar la xarxa, sinó de pensar en com crear recursos que permetin a les dones demanar ajuda des d’un lloc de protecció i de com podem erradicar la violència masclista. El treball en aquest aspecte va molt més enllà de l’atenció a les dones que en són víctimes i això passa per crear estratègies que permetin identificar-la i fer pedagogia.
