desembre 2020
Montse Mangues en un dels seus camps de conreu al terme de Castelló de Farfanya (la Noguera).
L’esclat de la crisi immobiliària del 2008 va atrapar Montse Mangues a Barcelona, estudiant el segon curs d’enginyeria estructural i de la construcció a la Universitat Politècnica de Catalunya. Un mal moment per a qualsevol feina relacionada amb el totxo, tal com recorda que li deien els professors, alhora que animaven els alumnes a baixar del vaixell.
Decidida i amb caràcter, no els va fer cas i va acabar els estudis. Ara bé, un cop amb el títol sota el braç i davant les escasses oportunitats de trobar feina en un sector ferit va tornar al seu Castelló de Farfanya (Noguera) natal i va fer-se càrrec de les terres del seu pare per cultivar-hi, sobretot, vinya, olivera, cereals i fruites vermelles, un cultiu inèdit a la comarca i que ven en forma de melmelades amb el nom de Fructumcat. A l’ocupació al camp i a l’obrador, Montse Mangues hi ha sumat també la responsabilitat com a coordinadora comarcal d’Unió de Pagesos a la Noguera.
El canvi d’aires i de rumb professional, però, no és tan profund com podria semblar a simple vista. Filla i néta d’agricultors, Mangues recorda que ha viscut bona part de la seva vida vinculada al camp: “Amb quatre anys m’adormia a sobre el tractor”, rememora.
Ara bé, presa la decisió de tornar al seu poble i de dedicar-se en cos i ànima a la terra, Mangues va optar, des del primer dia, per intentar diferenciar el seu negoci i poder donar sortida, així, a les seves ganes de provar sortides diferents a les del treball de la majoria d’agricultors de la zona. Una manera, admet també, d’intentar innovar i no abandonar per complet les inquietuds de la seva vocació tecnològica: “No veia clar agafar les terres per fer-hi tomàquets i pomes com tothom. Volia fer alguna cosa una mica diferent i que m’omplís. Necessitava que almenys una part del projecte fos creativa”, exposa.
Del bosc a la conserva • Buscant la manera per singularitzar el seu negoci, Mangues explica que va topar amb el record d’una companya de facultat molt aficionada a tot tipus de fruites del bosc. Un aliment, aquest, que a la capital catalana comprava en petites safates vingudes de l’altra banda de l’oceà, a preus elevats i amb una traçabilitat, en el millor dels casos, dubtosa.
Empesa per aquesta anècdota, va provar de conrear grosella, gerds i maduixes de bosc en un dels terrenys familiars. Unes fruites que actualment segueix treballant i que comercialitza en forma de melmelades amb la marca Fructumcat. Unes melmelades que ella mateixa elabora, utilitzant sucre morè i seguint procediments artesanals, en l’obrador que es va fer construir a Àger, i que ven a comerços locals i, fins abans que l’esclat de la pandèmia de covid-19 alterés totes les regles del joc, a fires.
El conreu d’aquests fruits, tota una novetat a la Noguera, és ara una de les potes del negoci de la seva explotació frutícola, que complementa, també, amb la recollida de cireres, figues i magranes. Una diversificació conscient i buscada per tal d’ampliar les apostes i minimitzar els riscos d’una mala collita en algun dels fruiters.
L’accés dels joves al camp • Montse Mangues veu clar, però, que la decisió que va prendre a l’hora de dedicar-se al camp no s’hagués produït mai si ella no hagués vingut d’una família de llarga tradició pagesa.
Per a Mangues, l’entrada de zero de joves agricultors al sector és un dels aspectes que cal millorar urgentment. “Si no provens d’una família pagesa que et pugui donar suport, és molt complicat. Per exemple, encara que decideixis posar un petit negoci amb un ramat de poques cabres, si no tens on fer-les pasturar, has d’anar a buscar terres, has de gestionar-ne les dejeccions… Tot és una roda que et fa plantejar si realment és rendible”, diu.
Una situació complexa que fa que sigui molt difícil poder arrancar un negoci des de zero i sobreviure a uns primers anys que, per definició, sempre són d’allò més complicats, especialment si, com sol passar, ni tan sols es pot recórrer a les ajudes administratives. “Si no tens una explotació rendible no et concedeixen ajuts, però com pots ser rendible si tot just estàs començant?”, qüestiona l’agricultora.
Dona, jove i pagesa • En cas de la Montse Mangues, a més, a la seva joventut s’hi suma un altre factor que, a ulls de molts companys de professió amb els quals ha tingut contacte, va ser en el seu moment tota una sorpresa: és una noia.
En aquest sentit, Mangues considera que, per a ella, aquest fet no va ser un condicionant a l’hora de dedicar-se a l’agricultura, ja que es defineix com “una persona d’idees clares”, que no es deixa influir per opinions alienes. Ara bé, sí que reconeix que, sobretot en els primers dies, qui va haver d’aguantar més bromes i comentaris sorneguers va ser el seu pare, sobretot posant-li en dubte que la seva filla pogués fer rendir la terra d’una manera òptima.
Més enllà d’aquestes situacions, Mangues aprofita el seu cas personal per reivindicar la veu del sector femení dins del món de la pagesia. Una veu que, denuncia, històricament ha quedat amagada rere la de pares i marits, tot i que les càrregues de feina al camp sovint han estat compartides.
Per això, Mangues fa una crida a ampliar la representativitat, també en temes sindicals, del sector femení. “Hi ha moltes famílies en què el matrimoni treballa la terra, però l’home és qui està afiliat al sindicat, qui parla i qui participa, i això és un tema que hauria d’anar canviant”, resumeix tot reivindicant la tasca que actualment està duent a terme al sector de Dones d’Unió de Pagesos per tal de posar fil a l’agulla per resoldre una desigualtat que s’arrossega de fa generacions.
