abril 2022
Enric Alaball al seu hivernacle de Viladecans (Baix Llobregat).
Tenen tants noms populars arreu de l’Estat espanyol com, segons diuen els experts, propietats nutritives i saludables per al nostre cos, però per a molta gent encara continuen sent uns grans desconeguts. Habituals en estat natural a marges de rius i rieres, els créixens són també la base d’una inèdita explotació de Viladecans (Baix Llobregat), una de les comptades d’arreu de l’Estat espanyol que es dediquen a aquest producte.
Instal·lat en dos grans hivernacles en terrenys del Parc Agrari del Baix Llobregat, Enric Alaball regenta Alaball Berros, explotació que va posar en marxa el seu pare durant la dècada dels anys 1990. Una marca comercial que, precisament, recull el nom més comú que se sol aplicar a aquesta planta, el mot castellà berro de agua, amb el qual se sol comercialitzar aquest aliment.
La producció d’Alaball, que distribueix per mitjà de Mercabarna principalment entre el sector de la restauració i botigues com les del grup Ametller Origen, es basa en el conegut com a creixen d’aigua, valorat pels experts pel seu caràcter nutricional i per les seves propietats antioxidants i per la protecció cardiovascular, entre moltes d’altres. Un producte que Alaball contraposa al morritort o creixen de jardí, d’unes característiques i propietats organolèptiques molt diferents, tot i que, en certes ocasions, es comercialitza com a créixens d’aigua. Dues herbes d’allò més diferents i que cal no confondre entre si. La clau per distingir-los? Per a Alaball, la distinció és tan senzilla com fixar-se en un detall tan palpable com és el fet que el morritort no és una planta aquàtica, cosa que es tradueix en una fulla d’un color verd menys viu i menys cruixent que no pas la del creixen d’aigua.
Cultiu adaptat • El caràcter aquàtic és l’element més característic d’aquesta planta, alhora que, en estat natural, és el que en determina l’estacionalitat. Segons explica Enric Alaball, per néixer i créixer, aquest producte necessita aigua neta i corrent, dos factors que la sequera i els processos d’urbanització de molts entorns naturals han anat esborrant del mapa.
És en aquest creixement en un entorn natural, que Enric Alaball hi ubica el fet que els créixens d’aigua fossin un aliment més conegut per generacions anteriors com a cuina d’aprofitament que no pas per les actuals, que, en un context completament diferent al dels seus pares i avis, s’han hagut de retrobar amb uns productes obtinguts, en aquesta ocasió de manera controlada i calculada.
Traslladada la producció a la dinàmica dels hivernacles, Alaball treballa aquesta planta amb un cultiu hidropònic en unes taules a mitja alçada en les quals utilitza unes quantitats d’aigua significativament menors, la humitat s’aprofita al màxim en tot moment. D’aquesta manera, afegeix, el control sobre els ritmes de producció s’estabilitza i s’aconsegueix esquivar la caiguda de collita dels mesos de més calor, quan les temperatures i el menor cabal d’aigua circulant pels cursos fluvials en reduïa dràsticament el volum de producció.
Aquest mateix mètode de treball, Enric Alaball l’aplica també a algunes de les altres herbes que conrea a la finca de Viladecans i entre les quals l’agricultor hi compta l’herba de la font, coneguda en castellà com a pamplina. Fora d’aquesta manera de treballar, afegeix l’agricultor, l’explotació també produeix flor amb una fulla i uns pètals que s’usen tant en l’elaboració d’amanides com en la decoració dels plats; menta, julivert francès, calitxos i herba gelada o de plata, de fulla carnosa i amb un aspecte d’allò més curiós que la fa semblar permanentment recoberta de gebre.
En menor mesura, i en un àmbit amb unes particularitats molt diferents, Alaball hi suma també el cultiu de nyàmeres i figues coll de dama.
Un aliment amb història • D’entre tots els productes que surten d’Alaball Berros, però, el que s’endu el gruix de la producció i les vendes i el que focalitza els esforços de l’explotació és el creixen d’aigua. Esforços que Alaball dirigeix tant a produir i vendre el producte com a fer-ne pedagogia en un entorn, casa nostra, on no hi ha una especial tradició en el seu consum. Com a mínim en la història recent, ja que, subratlla el productor, hi ha documents que apunten: “els romans i grecs ja n’utilitzaven per a alimentar-se i per a fer-ne remeis”.
Mentre el consum local d’aquest producte no ha estat mai excessivament popular, en altres punts sí que és més habitual veure’l als plats. És el cas que es produeix en d’altres punts de l’Estat espanyol i en altres països, com ara França o el Regne Unit, on sí que és un producte molt popular, fins al punt que la població de New Alresford, al sud del país, hi dedica una fira anual i s’ha reconvertit en tren històric la Watercress Line, part de la línia de ferrocarril que antigament duia els créixens de la zona des dels seus centres de creixement i recollida fins als mercats de Londres.
Més enllà de l’anècdota, la predilecció britànica per aquest aliment es tradueix també en el fet que bona part de l’escassa producció de créixens que es cultiva en altres punts de la península Ibèrica es fa pensant en l’exportació o, directament, a càrrec d’empreses amb capital anglès.
Tot plegat fa de la finca d’Alaball una aposta singular forjada a partir de l’experiència acumulada per ell i pel seu pare en la cura d’unes plantes de les quals, amb els anys, n’han après a preveure les necessitats fins i tot abans que es manifestin. // Pep Corral
