novembre 2017
ALBERT GARCIA/
Reguant (Súria, 1951) dirigeix l’Observatori de l’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes amb la finalitat d’apropar aquest sector als economistes i a la societat. És autor d’Entendre l’agricultura (Pagès Editors, 2011). Unió de Pagesos el va convidar el 25 d’octubre a Cambrils (Garraf), en unes jornades internes, per verificar amb dades la importància del sector agroalimentari en l’economia catalana.
Dius que hi ha mandra a reconèixer la importància del sector agrari en l’economia del país. Per què?
La societat en general es comporta com un nou ric respecte de la natura, i llavors quan hi torna ho fa d’una manera idealitzada, disfuncional. Hi ha un distanciament respecte dels pagesos perquè es dediquen a gestionar la natura. D’altra banda, per organització social, l’agricultor ha estat molt aïllat i l’han situat en un estrat social inadequat. Ara que l’agricultura recupera el seu valor en la societat, convé que aquest valor no se’l quedin altres segments de la societat.
Les polítiques participen de la subestimació del sector agrari?
L’agricultura no s’entén. L’Administració pública el considera un sector de segona. Per exemple, es valora que l’agroalimentació té poca importància en el producte interior brut, quan és la primera indústria! Hi ha economistes que estan en l’error de creure que el PIB agroalimentari és reduït. Les darreres dades de què disposem de l’Instituto Nacional de Estadística diuen que el 2013 el sector agrari aporta un 1,29 sobre el valor afegit i la indústria agroalimentària, un 2,85; en conjunt aporten un 4,14 del valor afegit i no hi ha cap altre sector manufacturer que hi arribi. El sector de l’automòbil (material de transport) hi aporta l’1,75, i el més alt, el químic i farmacèutic, hi aporta el 3,76.
On són, doncs, les grans xifres?
Als serveis. I cal veure que el sector agroalimentari és el que té més capacitat d’arrossegament sobre altres, perquè s’alimenta d’energia, necessita productes veterinaris, necessita maquinària, utillatge, plàstics, additius químics, serveis jurídics, financers, de transport, de tecnologies de la informació, sanitaris, recerca, i necessita fertilitzants i aigua. Tot això, ens porta a dir que l’aportació d’aquest sector en relació amb la suma de béns i serveis produïts durant un any se situa entre el 12 % i el 15 % del PIB de Catalunya.
A què es deu la miopia?
Algú va començar a dir que l’agricultura representava poc en l’economia i no va veure el conjunt de les estadístiques. Llavors, existeix un menyspreu a l’agricultor i un menyspreu a la importància econòmica de l’agricultura. És molt important la tasca d’Unió de Pagesos de reivindicar-se. Cal que insisteixi a dir que l’agroalimentació és la primera indústria de Catalunya, la primera indústria alimentària d’Espanya i el segon clúster agroalimentari d’Europa.
També hi ha economistes que no entenen el suport a l’agricultura.
Quan ens paguen bona part del cost dels medicaments, ningú diu que els metges i les infermeres estan subvencionats. Cal entendre que el destinatari de les subvencions a l’agricultura és el consumidor. Són per assegurar un producte estratègic a uns preus raonables a la ciutadania. D’altra banda, els països que tenen més dificultats de clima i orografia per desenvolupar l’agricultura són els que subvencionen més l’agricultura perquè saben que és estratègica. Parlem de països molt rics, com Noruega, que podrien comprar-ho tot a fora. Cap govern del món resisteix una crisi alimentària.
Quina radiografia fas del sector agrari català?
Catalunya té moltes muntanyes, té certa aridesa i això ens ha fet buscar estratègies que han estat exitoses. Ha sabut utilitzar el regadiu per vèncer les dificultats, comprar l’aigua que no tenim en forma de gra per alimentar animals aquí —som grans productors i exportadors de carn i elaborats càrnics— i tenim una agricultura molt moderna i uns centres d’investigació molt ben situats en la xarxa internacional de tecnologia orientada a l’agricultura i a l’agroalimentació.
Dius que tenim una taxa de cobertura del comerç exterior gairebé del 100 %. És a dir, no importem més aliments dels que exportem.
Econòmicament som autosuficients alimentàriament. Som compradors i venedors, però tenim un equilibri comercial. Si no el tinguéssim, voldria dir que altres sectors estarien finançant la nostra alimentació. Fa 30 anys només érem capaços d’exportar el 30 % de tot el que importàvem, i el 70 % es pagava amb excedents d’altres sectors. Per altra banda, tenim un autoproveïment agrícola del 40 %, però mitjançant aquesta estratègia de regadiu, ramaderia intensiva, tecnologia, i obrir-nos al mercat, hem aconseguit donar el tomb i tenir una balança comercial equilibrada.
També has analitzat les tendències del consum. Dius que es tendeix a valorar la tradició i l’origen.
L’agricultura és rebutjada però, en canvi, els valors lligats al producte van a l’alça. Forma part d’aquest apropament bucòlic però que afavoreix, en aquest cas, el sector. La traçabilitat cada cop té més importància.
El pagès fa un producte de qualitat, però és vulnerable al mercat. Què cal fer?
Sumar i ocupar més baules de la cadena alimentària. Integració horitzontal i integració vertical. Ocupació d’espai per poder negociar amb més capacitat.
Per a totes les agricultures?
Esquemàticament, hi ha dos tipus d’agricultura: una potencialment competitiva, si fa les coses bé, i una que no pot competir amb productes estàndard. La primera ha de buscar la qualitat, però tendirà a estratègies de costos i escales i entrarà en els productes estàndard. La segona buscarà segments de qualitat on situar-se i les seves estratègies tendiran a eliminar costos reduint intermediaris i sobretot augmentant el valor afegit.
Dius que les estadístiques dels últims anys parlen de boicot als productes alimentaris catalans.
Del 2007 al 2016, en plena crisi econòmica, la producció agroalimentària es va mantenir quasi estable (contràriament a la majoria de sectors, que van sofrir fortes caigudes), tanmateix la balança comercial agroalimentària va millorar en 2.712 milions d’euros, vam exportar més a l’estranger. Aquesta millora respon a una desviació de comerç forçada pel boicot. El boicot ha fet i està fent mal a la nostra economia, això ha obligat els empresaris a buscar estratègies per evitar-lo o a trobar nous destins comercials. Paradoxalment aquesta obertura al mercat global ha fet avançar el sector agroalimentari al si del repte competitiu global.
En l’actual conflicte, quina resiliència té el sector agroalimentari?
És un sector difícil de deslocalitzar, ben estructurat, tecnològicament competitiu. Si la situació de conflicte persisteix, serà un dels més estabilitzadors.
