juny 2016
ALBERT GARCIA/ A Deu èxits de l’economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), Cabana (Barcelona, 1934) explica la història personal que hi ha darrere de La Caixa, La Vanguardia, Gas Natural, Torres, Codorniu, Roca, Agrolimen, Damm… I en primera persona explica que amb Jordi Pujol —el seu cunyat— van fer-se càrrec del projecte d’Enciclopèdia Catalana quan no rendia i estava en crisi. Se’n van sortir i en van vendre prop de 200.000 exemplars. “Teníem la consciència que un país i una llengua la necessitava”
Ha dit que el nivell cultural de l’empresariat català ara és baix.
Quan vaig ser president de l’Ateneu Barcelonès em vaig adonar que hi havia hagut etapes de la seva història que havia tingut força empresaris. Vaig anar a Foment del Treball i vaig aconseguir que uns quants se’n fessin, de socis. Però en general estaven poc interessats en la cultura. Això és negatiu perquè la cultura és el marc en què tota persona ha de viure.
“Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura”. Són paraules seves.
Per mi, un bon empresari és un empresari culte. Mira, hi ha molts culers que estan finançant el Reial Madrid. Si tinguessin una mica de cultura, sabrien que els seus estalvis van a parar en uns fons d’inversió de l’empresa del Reial Madrid ACS. Fa anys el Vaticà invertia en fons d’inversió i es va adonar que invertia en fàbriques d’armes.
Després de la crisi del 2008 escriu La cultura de la cobdícia. Les claus de la crisi econòmica a Catalunya (Pòrtic, 2009). Les acadèmies de negocis en van tenir la culpa?
Neixen als EUA, a Harvard, Princeton, Berkeley… Estudien el benefici de les empreses i busquen el benefici a màxims, i si busques el benefici a màxims traspasses les línies vermelles: que vol dir frau fiscal, estafa, rebaixa de la qualitat del producte, etcètera. Bé, hi ha un treball de Harvard que es pregunta qui són els culpables de la crisi actual i la resposta és: som nosaltres mateixos, hem educat una generació d’empresaris que només estan ensenyats per a la cobdícia, que és guanyar com més diners millor i no tenir-ne mai prou.
En canvi, el neoliberalisme no ha fet esmena.
No. El capitalisme es va autocorregint, però molt lentament. Els Rockefeller ara estarien a la presó perquè hi ha un moment en què surten les lleis antimonopoli. Avui torna a haver-hi monopolis, o quasi monopolis, i no pot ser, la correcció s’ha de precipitar
Ens trobem en una economia de base financera que està perjudicant l’economia productiva?
Pot ser-ho. Hi ha una tendència ara a la fusió de bancs. Qui té més poder polític? La senyora Botín o el ministre de finances? Al Botín pare li van trobar 400 milions d’euros a Suïssa. Aquest poder dels financers no és acceptable. Són culpables de les desigualtats econòmiques.
LA CAIXA • La Llei orgànica de regulació de les caixes del 2010 obliga a transformar la pràctica totalitat de les caixes en bancs. Es podia haver evitat?
S’hauria d’haver evitat que arribessin on van arribar. Si el director general era bo, com en Fainé i el Vilarasau a La Caixa, les coses van anar bé, ara si el director general no era bo…
Qui podia haver fer alguna cosa?
El Banc d’Espanya va fer unes inspeccions pèssimes.
No li va venir bé ja a La Caixa la bancarització perquè ja en funcionava com a holding amb Criteria Caixa Corp?
Podia fer el mateix que uns bancs. Però no és igual. Als pobles, hi havia dues persones o tres que mereixien la confiança de tothom: el director de la Caixa, el notari i el darrer, per segons qui, el rector.
Això es desvirtua amb les preferents.
Llavors comença a enganyar-se. I els culpables són els directors generals perquè diuen als seus directors: a vostè li correspon col·locar 10 milions amb preferents. Llavors els directors enganyen.
La Caixa té les seves coses: explica que Joan Antoni Samaranch com a president va fer servir les seves influències polítiques perquè el Govern central acceptés el producte de les primes úniques que podia servir per col·locar diner negre i eludir el fisc.
No ho tinc provat però és molt possible. En Vilarasau, el que manava a La Caixa, va posar com a president en Samaranch perquè no li feia ombra, ja que de finances, no en sabia, en canvi, tenia unes relacions polítiques boníssimes i podia anar a veure el Rei.
L’EXCEL·LÈNCIA DE VINS I CAVES • Explica que el senyor Miquel Torres era monotemàtic: la seva empresa vinícola. Explica la història de Codorniu i la família Raventós i la de Freixenet i Josep Ferrer i Sala.
Qui em fascina és Manuel Raventós i Domènech [1862-1930]. Era un pagès il·lustrat. Va fer un cava com ningú, i al mateix temps li interessava la música, el teatre i es feia portar llibres d’enologia per estudiar. I va ser un polític molt actiu. L’hi dic moltes vegades a la Maria del Mar Raventós, però no hi ha manera. El seu besavi tenia cultura però ells no en tenen. Se’ls en fot.
Explica que Freixenet el 2013 exportava el 80 % de la seva producció, Torres el 2012, el 72 %, i el mateix any, Codorniu, el 49 %. Quina credibilitat dóna a la família Raventós quan diu que el procés sobiranista perjudica la seva empresa?
Estan carregats de punyetes. Hi ha hagut tres o quatre lluites contra el cava català, però ja s’exporta molt. Poden tenir un any una certa baixa. Precisament, Freixenet, que ha estat sempre el més espanyolista, ha estat el més afectat per aquestes guerres.
Si el procés avança i hi ha un ofec econòmic, com creu que respondrà l’empresariat català?
Ara he escrit la història de Foment del Treball i el que queda molt clar és que els empresaris sempre estan al costat del poder, sigui quin sigui. Quan es declara la República, els homes del Foment se’n van a veure en Macià i li diuen: A les seves ordres, President.
Com ha afectat el cas Pujol a l’empresariat català?
És evident que no ha estat un bon exemple, però queda clar que el frau és un delicte i que és una línia vermella. Els empresaris tenen sempre la temptació de passar arran de la línia vermella i això és perillós i s’ha d’anar en compte.
Roca i Agrolimen, exemples de multinacionals catalanes que s’autofinancen, a través de bancs però que no entren a borsa. Aquestes multinacionals catalanes són un model per seguir?
Les empreses familiars catalanes no són transparents. Algunes d’aquestes famílies no són transparents per motius fiscals, d’altres, mira, els horroritza presentar-se davant una junta d’accionistes, perquè sortirà un accionista i preguntarà: I vostè quant guanya? És d’una mentalitat estreta. La modernització de l’empresa catalana ha d’arribar a través de la major transparència i obertura, perquè al darrere ja hi ha talent i innovació. En el terreny agrícola es demostra prou que hi ha innovació, tant amb la fruita com amb la ramaderia.
