novembre 2016
CRISTINA SEGURA/ Reporter del programa ‘Valor Afegit’, de TV3, Gil Toll (Lleida, 1963), periodista econòmic, en Una vida wiqui. La col·laboració pot ser la via cap al postcapitalisme? reuneix iniciatives econòmiques en alimentació, consum i energies alternatives, entre altres; sorgides com a alternatives davant la crisi Xarxa solidària • El llibre posa l’accent en el paper decisiu d’Internet i el seu poder per “posar en horitzontal tots els punts de vista”
Les iniciatives anticrisi per al sector agrari, que cita, fa temps que també les defensa Unió de Pagesos.
Hi ha gent que fa coses interessants en aquest àmbit: cistelles ecològiques, venda de proximitat, mercats. Ja hi ha una sensibilitat cap a això però té un públic limitat. Es pot anar més enllà, però el gran públic encara està en les cadenes de distribució. El món pagès pateix aquesta estructura de manera especial.
Explica que, arran de la crisi, els consumidors són més exigents i crítics, i recorda com a referència el boicot al grup Pascual el 2003 —en el qual Unió de Pagesos hi va tenir un paper clau— perquè va deixar de comprar llet als ramaders catalans, però aquest tipus de respostes encara són fets aïllats.
Caldria construir una aliança més forta entre productors i consumidors, amb un flux continu d’informació entre les dues bandes, i també cal una narrativa de la relació que hauríem de tenir amb la terra i els que la treballen, com passa a França, que és el gran exemple de l’estimació per l’agricultura. Aquí hauríem d’haver arribat ja a aquest punt; tenim el territori i les condicions per poder-ho fer.
L’Administració s’hi hauria de posar a fons?
Hauria de ser part fonamental de l’aliança. I també les escoles. Els alumnes urbans podrien tenir més present el món rural gràcies a les tecnologies, que permeten el contacte directe. També al camp hi ha internet! I cal insistir en el paper de les organitzacions socials per cosir un teixit entre diverses bandes i fer realitat el lligam entre camp i ciutat.
A la pagesia, el sistema establert del qual parla li continua posant traves, com l’incompliment en l’etiquetatge dels productes.
Passen els anys i continuen ignorant-se aquestes regulacions. Fa més de 20 anys que vaig fer un reportatge de com el tema de l’etiquetatge s’incomplia sistemàticament als mercats municipals. Al cartell dels préssecs només hi posaven muy buenos, i encara passa ara. Hi ha una legislació que no es compleix.
Contra els estralls de la liberalització comercial destaca la proposta de l’economista Jeff Rubin: desglobalització i consum de productes locals per l’augment de preu del petroli, però això sembla molt llunyà.
Sí, i l’evolució del preu del petroli dels últims anys ha estat una sorpresa absoluta, ha caigut a uns nivells que ningú no s’esperava. El mercat del petroli és complex i impredictible Però el sentit comú ens diu que és una matèria finita i en augmentar la demanda ha d’augmentar de preu, i el comerç internacional s’ha d’encarir, però no sembla que això sigui per a demà passat. Tenen altres fórmules: redueixen la velocitat dels vaixells per consumir menys o amplien molt les capacitats de càrrega. Rubin té raó, però a llarg termini. D’altra banda, el que sí que passa és que aquestes onades postcrisi, de crítica a la globalització, estan guanyant molt terreny. Sembla clar que el TTIP està descartat. L’opinió pública ha donat la volta a aquest tema, i això potser serà més efectiu que no pas el preu del petroli.
Tot i la predicció de Jeremy Rifkin que recull al llibre, sembla una utopia que la gent es pugui generar l’energia a casa. Molts pagesos i altres ciutadans van invertir en fotovoltaiques i després els van eliminar les primes.
El 2006, el Govern català volia augmentar les renovables, que eren el 3 % de tota l’energia que es produïa a Catalunya. Volia arribar a un 11 % el 2016, i resulta que només estem al 5 %. En part, pel canvi sobre les primes del govern del PP però també perquè la Generalitat no ho ha sabut desllorigar. És molt curiós que a la Terra Alta tinguin un munt de parcs eòlics, i a l’Empordà, que també hi ha molt de vent, no n’hi hagi ni un. Hi ha un teixit d’interessos de la gent que hi viu i hi passa temporades, que és la que mana en aquest país, i simplement no volen que els hi posin un molí al costat de la masia.
Què pot donar encara de si internet com a plataforma del col·laboracionisme, per ajudar a reparar el model social perdut?
Molt, perquè possibilita que gent que no tindria cap poder o incidència sobre la resta de ciutadans es pugui expressar en un espai amb un cost virtualment zero. Internet ha posat en horitzontal els punts de vista. L’antiga jerarquia vertical de les empreses cada cop està més qüestionada per la gent jove, nascuda en un entorn digital, i pels que hem anat veient les virtuts d’internet. Estem passant de la jerarquia a la “xarxarquia”. Això ho podria canviar tot, però encara hi ha moltes llums i ombres.
Fins a quin punt preocupen al poder les iniciatives de col·laboració?
No ho diuen però segur que sí que els preocupa. Quan posen l’impost al sol de l’energia fotovoltaica es veu clar que hi ha la voluntat d’algú perquè això no vagi mes enllà, i tornem a Iberdrola, a les grans elèctriques i les seves relacions privilegiades amb el Govern. I segur que moltes altres iniciatives d’aquestes es deuen haver vist entorpides de manera similar per poders semblants. Actuen molt discretament i no ho sabem. No els interessa ni parlar-ne malament.
Part de la solució seria que tornés a intervenir més l’Estat?
Sí, ha de tenir un paper. Vicenç Navarro diu que dedicar més impostos a construir un estat del benestar acaba donant feina a moltes persones, com les que tenen cura de nens i grans. A Suècia treballa el 80 % de les dones i aquí només el 50 %. Diu que en lloc de construir línies d’AVE s’haurien de fer llars d’infants. La societat també seria més justa.
Un banc públic també ajudaria?
Hi podria tenir un paper. Ja que tenim Bankia en mans de l’Estat encara ara hi hauria la possibilitat que continués com una banca pública i que apliqués uns criteris més socials a l’hora de concedir crèdits; això sí, mantenint el rigor i sense llençar els diners.
El concepte “vida wiki” seria una resposta de supervivència a la crisi i un canvi de valors?
Ja ho és, un canvi de tendència. La qüestió és en quina escala, i si arribarà a ser més generalitzat o menys. Podria anar bé, però també hi ha molts estímuls per anar en direcció contrària. El mercat és molt poderós i l’individualisme també.
Com a mínim, a través d’aquestes propostes es veu la sortida de la crisi en clau positiva.
El meu treball és molt arran de terra, buscant què fa la gent. Quan es reflexiona des de l’acadèmia es tendeix al pesimisme perquè la realitat no convida al contrari, però si baixes a terra veus gent amb idees que va transformant aquesta realitat, i jo n’apunto algunes. Hi ha possibilitats, tendències interessants, però està per confirmar que es generalitzi.
http://recuperadors.net
