gener 2020
El director general de la Fundació Alícia, Toni Massanés.
Toni Massanés (Berga, 1965) és al capdavant de la Fundació Alícia, nom que s’origina amb l’inici de la paraula alimentació i el final de ciència, des que es va crear el 2003. Investiguen productes i processos culinaris
A la cadena alimentària, la pagesia segueix sent la baula més feble
Necessitem algú que cada dia ens produeixi el que mengem: els pagesos. I els necessitarem. El problema és que ens estem quedant sense pagesia a prop nostre. Vivim en un miratge des que som molt urbans: és igual d’on vinguin les coses, sempre estarem prou proveïts. Mentre que el preu per a l’habitatge ha crescut molt, en proporció inversa, el que ha baixat és el de la despesa per a l’alimentació, i això ha portat a que ens anem quedant sense pagesia. El problema és que no en som conscients. Menjar és un dret; s’ha de garantir, però no a costa d’abaixar els preus. Per garantir que tindrem control sobre el que hem de menjar, hem de tenir pagesos, i han de poder viure del que fan, no amb estratègies rares. Ens hem allunyat d’aquesta relació amb l’alimentació, que hauria de ser molt més simbiòtica. Es diu que el consumidor mana. Ens passem el dia canviant les preferències alimentàries: kale, quinoa, i amb això paguem molts més diners. A Alícia treballem amb projectes concrets perquè la gent s’adeqüi més a aquest gran objectiu, sense el qual no hi ha futur, que és tenir la pagesia.
El cost de produir aliments és alt, i d’altra banda, parlem de preus baixos
Hem arribat a abaratir tant el menjar que acabem per no donar-li valor, i això és un peix que es mossega la cua. Si es pot especular amb l’habitatge, amb això, molt més, perquè és més immediat i necessari. Ens cal aquest mínim de seguretat alimentària que representen aquests pagesos que hem de tenir a prop. Això no vol dir que no hi puguin haver importacions d’aquelles coses que tenen sentit que s’importin, com el cafè i la xocolata. També està bé que tinguem estratègies per poder lluitar contra les inclemències, però si aquí només mengem productes tropicals i a l’altra punta del món, mediterranis, creem unes dinàmiques perilloses i que no són sostenibles. El que no podem fer és enganyar i dir que viurem dels horts que tenim als terrats. Necessitem un territori que els produeixi.
L’abandonament del camp té conseqüències molt importants al territori
Té implicacions al territori, als boscos. Pel que fa al bosc, les solucions són sempre locals. Quan l’Amazònia es desforesta, Catalunya es reforesta. Tindrem incendis però també despoblament rural, amb conseqüències no només per als que viuen en pobles, sinó per a tota la societat. Això tampoc ho tenim com a prioritat. Barcelona, sense aquesta zona propera de pagesia, no podria alimentar-se, no tindria personalitat, no es podria constituir amb com a ens. Cal conservar aquest coneixement de relació amb la terra i amb el paisatge. Si perdem tot això, tindrem problemes alimentaris i de no saber on som; faltaran referents de quin és el nostre lloc al món. El que fem és ser reactius. Tapem forats. Si no tenim visió de futur i una estratègia, un projecte de país, no tenim futur.
Treballeu per crear consciència de la necessitat de la pagesia i del concepte de proximitat
Treballem amb projectes reals de construcció de coneixement, de fer que la gent mengi millor, d’establir quines relacions han de tenir els menjadors escolars de l’Alt Urgell o de la Cerdanya amb els seus pagesos, perquè d’aquestes coses essencials no se n’ocupava ningú. A Europa es preocupen de subvencionar molts estudis, però no es responsabilitzen dels àpats que depenen de les institucions per donar valor als productes de la terra. A la Fundació Alícia treballem amb les grans indústries alimentàries, ajudant al seu desenvolupament perquè siguin més sostenibles, però també amb les petites. Estem compromesos amb el fet que hem de tenir petits productors perquè això és el que garantirà la democràcia en el control del que podem menjar. Hem de conscienciar els ciutadans, però també els que hi tenen responsabilitat.
També hi ha la feina d’informar perquè la gent mengi bé
Tenim un indicador propi a l’hora de treballar perquè la gent mengi millor. Hem formulat què vol dir menjar millor. Pràctiques sostenibles, econòmiques, ètiques. El que també fem és divulgació. Cada any passen per la Fundació 40.000 nens i nenes ; hi fan tallers educatius, de proximitat…
La gent està més conscienciada ara que quan vau començar?
Les dinàmiques alimentàries són sempre contradictòries, i quan hi ha una acció, hi ha una reacció. La gent està més conscienciada que al 2003, quan va començar la Fundació? I tant. Però no vol dir que mengem més productes de proximitat. Els estudis diuen que cada cop cuinem menys a casa, comprem més processats. Ens allunyem de l’origen dels aliments. Sembla que hi ha alguna evidència que els productes de proximitat es metabolitzen millor. Estem renunciant a coses molt bones que tenim a prop. La gràcia de la cuina catalana és que sempre ha estat molt àgil incorporant coses; hem estat molt oberts. N’hem de continuar incorporant, però al mateix temps, allò que nosaltres mengem i menjàvem, la dieta mediterrània, és la que té més evidència de ser sana i bastant sostenible. Si no ens comencem a mirar més l’entorn anirà malament, no només per a nosaltres sinó per a tots.
Hem de trobar l’equilibri entre el producte fresc i els processats?
Podem idealitzar el passat però hem d’intentar mirar, educar, per no perdre aquelles coses bones que dona la saviesa, i al mateix temps, hem de crear aquelles coses noves que ens convinguin; això és la intel·ligència. Hem d’anar millorant, que la indústria tingui aquests valors més tots els nous que puguin millorar-ho. Treballem amb l’agroindústria, però sempre que sigui per fer projectes que aportin una millora des del punt de vista de salut, sostenibilitat i coherència ètica i estètica, des d’un punt de vista molt rigorós.
L’alimentació no s’escapa de les modes, i ara hi ha el fenomen radicalitzat dels contraris a menjar carn
Ens cal la sostenibilitat, però no hi podem donar una resposta global. Els estudis s’han d’interpretar des de tots els punts de vista, també el social. No tot són emissions de CO2. El que sabem ara és que hi ha coses que aniran canviant; haurem de menjar menys carn, i aquí n’hem de produir menys i de més qualitat. Ara que van bé les coses perquè podem vendre carn a fora, plantegem-nos què farem d’aquí a cinc anys. Una política amb sentit ha de preveure el futur, també des del punt de vista dels productors. El que no podem fer és no canviar res.
Quins projectes defineixen més la feina de la Fundació Alícia?
En els projectes de salut és on hem estat més trencadors, amb la idea d’aplicar rigor científic, coneixement, creativitat culinària. Fem treballs amb productors petits que comercialitzen productes de proximitat perquè no tenen accés a I+D. Treballem per ajudar els agricultors a fer estratègies que optimitzin allò que produeixen. Per exemple, amb petits productors de safrà, perquè el puguin vendre amb més valor afegit. Treballem amb projectes que donen valor. // C.S.
