desembre 2020
Humbert Roma a les oficines d'Unió de Pagesos.
Humbert Roma (Lleida, 1944) va engegar el model professional de La Terra el 1983 i va dirigir-la fins al 2002, en realitat 17 anys, perquè durant una excedència seva de dos anys va dirigir-la Mercè Cabanes. Roma va forjar l’eina que fins avui ha servit per estructurar el discurs sindical del camp català
El 1983 reps l’encàrrec de professionalitzar la revista, de la mà del membre de la permanent Josep Maria Gasol.
Sí, per un cantó que sigui llegidora, dotant-la dels diversos gèneres periodístics. Per l’altre, no només entenent la pagesia com un sector reivindicatiu, sinó també com un sector professionalitzat, que té el repte de la modernització, i que entén el pagès com un empresari. Això porta a prendre una sèrie de decisions.
Tot i amb això, de fet té el mateix esperit que la capçalera de la Unió de Rabassaires: no és una revista tècnica, sinó que tracta el vessant social i polític de la pagesia.
Cert, no és tècnica però sí que aporta eines i reflexió sobre la professionalitat. Efectivament, no donem informació tècnica que, per això, ja hi ha jornades i publicacions específiques, però donem eines perquè el pagès es consideri un professional digne. També volíem bandejar la imatge del pagès amb la llagrimeta i derrotista.
Molts sindicalistes han recordat el missatge estès per Pep Riera: “Un pagès no es queixa, un pagès lluita!”.
Sí, d’una banda lluita i, de l’altra, es forma. L’altre objectiu de la professionalització de la revista és cobrir tot el territori. Per això vam crear una xarxa de corresponsals que cobrís les tres demarcacions (la de Barcelona es dóna per coberta), i les Terres de l’Ebre. I, després, quan Espanya ingressa a la Unió Europea, creem la corresponsalia de Brussel·les [l’adhesió de l’Estat espanyol a la UE entra en vigor el 1986].
És la corresponsalia que hem pogut mantenir fins avui.
Una cosa curiosa és que no vam crear corresponsalia a Madrid. Decidim tenir corresponsalia a Brussel·les, que és la capital agrícola europea. Tot i que a Madrid teníem el referent sindical agrari de l’època, vaig defensar que les decisions econòmiques respecte del camp es prenien a Brussel·les. Era una decisió ideològica, de no dependre del centre d’Espanya, sinó de tenir el referent a Europa.
La Terra va tenir un període quinzenal i fins i tot va anar al quiosc.
Sí, va ser de més a més, la principal distribució sempre va ser per subscripció. L’objectiu del quinzenal va ser augmentar el vincle entre el sindicat i l’afiliat. El ritme de novetats aconsellava fer menys pàgines i augmentar la periodicitat. Però això no es va poder mantenir. Jo vaig iniciar aquest període quinzenal i la Mercè Cabanas el va continuar.
I el 1993 rebeu el Premi Nacional de Periodisme. Com és possible que una revista tant petita obtingui aquesta distinció?
La Terra és una revista representativa d’un sector social i productiu que sovint no és tingut prou en compte. I, a més a més, és feta amb professionalitat. Això explica que, per una vegada, se li reconegués la feina feta. D’altra banda, és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català [APPEC], on ha tingut una presència activa en defensa de la llengua en els mitjans de comunicació del país.
La revista reverteix en l’estructuració del discurs sindical i la formació?
Jo crec que sí. La revista és reclamada quan no arriba i això fa pensar en una necessitat. La constància de rebre la revista en un període determinat de temps. En això continuo pensant avui que, en aquest tipus d’organització, la gent ha de rebre de tant en tant la revista en paper com a testimoni que és membre d’aquesta organització. En això, el paper no és substituïble. Avui és important tenir un lloc web i aplicacions del sindicat, però el fet de rebre la revista en paper manté un lligam més fort del sindicat amb la seva afiliació.
El 1999 feu un canvi de disseny i feu un estudi entre els lectors.
Sí, la revista s’havia d’actualitzar, però el canvi de disseny no va suposar un canvi de continguts, d’estructura redaccional.
Josep Maria Gasol remarcava que es pot fer un model de revista així (professional, no un calaix de sastre d’articles d’opinió) perquè Unió de Pagesos és un sindicat unitari.
Sí, es diferencia l’opinió de la informació, i es té clar que la influència s’ha de fer des de la recollida de les notes de premsa amb notícies i de crear informació.
Des del punt de vista de la informació agrària, La Terra ha cobert algun buit?
Va cobrir la necessitat d’un mitjà professionalitzat que parlés d’agricultura, des d’un sindicat unitari que abordava el camp des de diverses àrees de la ruralitat i diversos territoris. I prové de la tradició de l’antifranquisme.
Aquí, els sindicalistes diuen que les lluites s’inicien però no se sap quan s’acaben. Quins temes van ser cabdals a la teva època?
La llibertat sindical, la lluita contra les cambres agràries va ser molt continuada. ¿Si a tots els sectors de producció havien desaparegut els sindicats verticals, per què la pagesia continuava estant-hi lligada? Hi havia una resistència irracional a fer el canvi democràtic de representativitat. No s’entenia que partits com Convergència Democràtica i Esquerra Republicana conservessin el sistema de cambres. Va ser una lluita molt viva.
Des de la perspectiva històrica i des del periodisme, quin lloc creus que s’ha guanyat el sindicat en la societat catalana?
Avui, Unió de Pagesos representa la dignitat de la pagesia, la capacitat d’aquesta de dotar-se d’un instrument propi que defensa la professió i la seva funció social. Amb la davallada que hi ha hagut de població agrària, quan vaig incorporar-me a fer La Terra rondava el 9 % i potser quan en vaig marxar ja rondava el 3 % [avui l’1,6 %], és molt lloable que hagi mantingut aquest òrgan sindical. Té molt a defensar, avui s’està veient que la pagesia compleix una funció central en l’economia. Les dades diuen que la demarcació de Lleida i la de Barcelona són els dos llocs on hi ha hagut creixement econòmic durant la pandèmia.
