abril 2023
Jaume Lloveras, a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) el 4 d'abril
Quinze anys de la sequera del 2008.
Les pluges de maig van salvar aquella situació. Ara, els embassaments estan pitjor. Aleshores, encara que no havia plogut, a Lleida es deia: tenim aigua per regar per dos anys gràcies als embassaments.
Aleshores vas publicar un article per reivindicar el regadiu.
Produir un quilo de blat costa 1.000 litres d’aigua, aquí i arreu. I produir un quilo de blat de moro costa 500 litres d’aigua. Calia fer saber que els pagesos no malbaraten l’aigua, davant el debat sobre l’aigua per la sequera, sinó que l’aigua i el reg es necessiten per produir aliments. Si de cas, en aquesta situació, la malbarata produir uns texans, que costa 3.000 litres. Per tant, produir un cultiu no és malgastar aigua. Els àrabs ja tenien regadiu per tenir menjar, van construir tant els de l’Horta valenciana com els primers de Lleida. El reg gota a gota per als fruiters ja estalvia un 20 % d’aigua. L’arbre necessita l’aigua i es pot estalviar molt canviant els sistemes de reg.
Has estudiat sobretot els cultius herbacis.
El blat de moro pot estalviar un 30 % d’aigua amb el reg per aspersió. Hi ha una diferència: quan regues a manta, regues quan pots; en canvi, quan regues per aspersió, quan la planta ho necessita; i per tant, el malbaratament és molt menor. Molt menor, encara quan és per gota a gota. Fer blat de moro gota a gota requereix, és clar, una gran inversió. El blat de moro necessita més reg perquè és un cultiu de primavera-estiu, però no és que necessiti més aigua. En necessita més el blat, passa que en ser cultiu d’hivern, aprofita les pluges de tardor. El consum d’aigua i del reg són coses diferents. El reg t’assegura collita. Si no tens reg, ningú t’assegura la producció. Si tens vaques de llet, t’has d’assegurar el blat de moro, no poden deixar de menjar: has de fer una inversió de regadiu d’uns 1.500 euros o 2.000 per hectàrea.
No podem passar sense regadiu.
La majoria del cereal de la Plana de Lleida és de secà i la producció mitjana se situa entre 3.000 i 7.000 quilos per hectàrea. Regar dona riquesa. A Alfés, un ordi de secà, si la cosa anava més o menys bé, treien uns 2.000 quilos per hectàrea, ara regant pots arribar a 15.000 quilos per hectàrea combinant amb altres cultius. El país hi ha sortit guanyant. S’ha enriquit. Per aconseguir-ho, s’ha invertit en sistemes de regadiu. Això compensa? Dependrà del preu del mercat.
El Canal Segarra-Garrigues surt a compte?
De produir 2.000 quilos passo a 14.000, doncs és clar. I aquesta riquesa es reparteix. El pagès utilitza més llavors, més adob, més reg, més transport, més maquinària. Dona riquesa. Per tant, ens interessa que el pagès no plegui, que es guanyi la vida. No pot ser que la població agrícola i ramadera vagi baixant.
Regar és una necessitat de país.
A Lleida, s’entén. A la Costa Brava, potser pensaran que és millor obrir els hotels. A cada lloc hi ha interessos diferents. Per això, cal fer doctrina i explicar que una bona part de país viu gràcies a l’agricultura, la renda agrària a la demarcació de Lleida suposa el 17 % del PIB, i això és important. Ningú qüestiona que s’ha de gastar menys aigua com un postulat per a tothom, no pas només per al sector agrari. Quan veus que poc més de 1,1 % de la població viu del camp, cal fer molta pedagogia per fer entendre la importància d’aquest sector per a la resta de la societat. Hauríem de parlar ambclaredat: no del cost de l’aigua, sinó del que costa produir un aliment.
A més de proveir aliment de proximitat, també contribueix a la riquesa del territori.
Molt del gra que produïm a Catalunya és per donar menjar al bestiar, hi ha molta gent que en viu, no tan sols a la Plana de Lleida, sinó a la Plana de Vic i arreu de Catalunya. I hi ha moltes empreses exportadores que viuen d’això i creen riquesa per al país.
TRAJECTÒRIA · Com és que t’has dedicat a la investigació aplicada?
Als anys setanta, Espanya va signar un conveni amb el Banc Mundial per desenvolupar l’agricultura a l’Estat. Érem deficitaris en la producció d’aliments. Abans n’havíem d’importar més. El balanç comercial avui ha canviat i ara som el cinquè o sisè més exportador d’aliments. Tot gràcies a aquest acord amb el Banc Mundial que molta gent desconeix. I aquest acord va obligar a contractar 400 investigadors agraris, els va obligar a fer una estada a l’estranger, i jo vaig tenir la sort de ser un d’ells. A Iowa vaig estar-hi cinc anys i allí, com que la recerca és sobre blat de moro, soja i rotació de cultius, en vaig aprendre. Llavors vaig anar a parar a Galícia, allí els cultius eren per produir farratge.
Les teves recerques tenen a veure amb optimitzar els cultius.
A Lleida he treballat molt amb l’alfals, sempre en recerca pràctica, de camp. Les recerques dels deu o dotze últims anys han estat l’aplicació de purins en diferents cultius, en blat de moro i alfals per intentar convertir-lo en un recurs. El purí pot ajudar a abaratir molt els costos de producció.
Hi ha hagut un canvi de mentalitat?
Ara la gent és més conscient que el purí té un valor. Després, hi ha la rotació de conreus: tothom sap que després de l’alfals el panís dona més, ja ho sabien els romans. Com és, doncs, que els industrials dels fertilitzants fa 10 o 15 anys recomanaven aplicar el mateix de nitrogen rere el cultiu de l’alfals? Vam fer un estudi. I recomanàvem aplicar-ne cada vegada menys, contravenint-t’ho. Perquè és una qüestió d’economia. Això, en relació amb el canvi cap a la sostenibilitat, fa pensar que és a través de l’economia que s’ha de fer canviar la gent. Ara, amb l’agricultura de precisió permetem ajustar la quantitat d’aplicació i d’aigua.
La tecnologia ens ajudarà?
Ja fa anys que es busquen varietats que produeixin amb menys aigua, per exemple, hi ha un blat de moro que no produeix tant com els altres però que quan hi ha estrès hídric, produeix. Amb menys aigua fins i tot cal plantejar-se un canvi de cultiu: el sorgo. La pagesia es va adaptant, canviant de cultiu o potenciant-ne un sobre l’altre. L’objectiu passa a ser maximitzar l’aigua.
La pagesia té menys consideració social aquí que als EUA?
Les darreres enquestes que vam fer als estudiants d’Agrònoms de l’Escola Tècnica de Lleida mostraven que el 30 % eren fills d’agricultors o ramaders. Als Estats Units, això se situa al 50 %. Ara bé, a altres escoles agrícoles de Catalunya només són el 2 % o 3 %. Almenys veiem un futur a Lleida. El pagès ha de tenir prestigi. Si l’agricultura plega no sé què menjarem. Cal explicar que produir aliments té un preu i que pitjor serà quan haguem de tornar a importar més aliments. I cal dir que, en realitat, mai hem tingut aliments tan assequibles i bons com ara. Això s’ha aconseguit gràcies a una indústria alimentària que és molt potent, però primer gràcies a la pagesia que hi treballa.
ALBERT GARCIA
