setembre 2020
Joan Pifarré, a la Granja Pifarré, a l'horta de Lleida
CRISTINA SEGURA (Lleida (Segrià)) – Amb Secrets de l’Horta (Pagès Editors), Pifarré (Lleida, 1971), fill de família pagesa, contribueix a fer justícia davant del desconeixement del gran espai agrari que envolta Lleida. Hi recull curiositats i fets històrics. També fa un reconeixement a les pageses a través de les de la família, i el vincula amb la defensa del concepte d’agroturisme: “Fer negocis de futur més oberts a la diversificació afavoreix la paritat”.
Vols donar a conèixer l’horta de Lleida perquè dius que és la gran desconeguda.
Ho és perquè moltes hortes de Catalunya, com la del Baix Llobregat, amb un parc agrari, o el Delta de l’Ebre, són llocs de treball agrícola però la pagesia no hi viu, com a la de Lleida. Això la fa socialment diferent.
La compares amb un poble dispers, però organitzat.
Té 56 partides que són com barris. La Comissió de Veïns, creada fa quasi 30 anys, ha servit per organitzar aquesta tasca cultural i social (tradicions, jocs de bitlles, festes majors). Entre partides també ens ajudem, per a les demandes de seguretat, inversions…
Quins problemes teniu?
Problemes i reptes. Un problema és el de la convivència entre el treball agrari i els veïns que hi resideixen. Fa cinquanta anys, tots eren pagesos. Ara hi ha persones que utilitzen una torre com a segona residència. Al pla d’usos de fa dos anys vam demanar que la prioritat fos l’activitat agrària. Un altre és el de la seguretat. Ara, la vigilància està delegada als Mossos. No hi ha recursos específics per vigilar l’horta. Ens trobem sovint amb abocaments de runa, d’obres, robatoris. A part de l’arranjament de camins, la millora de la comunicació, caldria que la Paeria assumís una guàrdia rural per a l’horta. Tampoc no tenim fibra òptica. La comencen a posar ara.
I quins reptes us heu fixat?
Fa menys de dos anys es va crear una associació de productors de proximitat de l’horta de Lleida. Hi ha molta empresa familiar i es fan productes de transformació (oli, suc ecològic de paraguaià, conserves tradicionals, productes de lavanda) de qualitat. Amb intermediaris perdem força. Perquè siguin rendibles les explotacions, per protegir la pagesia arrelada al territori, hem d’arribar al consumidor final de manera directa. Una empresa amb milers de finques marxarà quan el lloc ja no li serveixi. Nosaltres no marxarem mai. Aquesta particularitat potser no és quantificable però és molt important. Amb el confinament, moltes persones han vingut a la recerca d’espai verd als nostres camins. Hem d’explotar aquesta complicitat entre horta i ciutat perquè beneficiï tothom, i hem de tenir les condicions per fer venda directa o serveis d’agroturisme.
Quins són els projectes d’agroturisme?
N’hi ha dos d’incipients, un és del de can Roselló, amb camps de lavanda que la gent pot visitar. L’altre, el de Granja Pifarré: volem fer difusió de la tradició pagesa, donar a conèixer els sabers agroculturals: galliners, races d’animals…, curiositats dels cultius i estris antics, perquè és un valor desconegut.
Heu participat en la Llei d’espais agraris.
La llei preveu que hi ha llocs específics que poden fer el seu pla, i vam demanar que l’horta tingués el seu. Ara cal desplegar-lo perquè afavoreixi la producció familiar, perquè les granges puguin diversificar el negoci, crear obradors, etcètera.
Com es poden optimitzar 600 hectàrees ermes que hi ha, d’un total de 19.000?
Amb els bancs de terres que preveu la Llei d’espais agraris, els joves les podran treballar. Potser és una de les millors aportacions. És una gran oportunitat perquè el sector tiri endavant. Si a la part agrària de ponent l’economia es mou, tot es mou.
El llibre és un retrat de la transformació social i de l’espai al llarg del temps.
Entre el període àrab i cristià, molta part de l’horta es dedicava al cultiu del lli i el cànem, per a producció tèxtil, i cotó i espart. A la partida de Rufea, els àrabs havien plantat moreres per als cucs de seda. Un pagès gran em va explicar que va veure que n’havien arrencat una de mil·lenària per arreglar un camp.
A mitjan del segle XX, Lleida planta un gran nombre d’hectàrees de fruita.
Hi ha unes dades aclaparadores. El 1950, la població és de 50.000 habitants, i el 1980, del doble. Hi ha dos factors de creixement, la fruita, perquè Europa necessita alimentar la població, i Lleida és una de les hortes d’Europa; i la immigració interna. Els pagesos de muntanya venen a la plana perquè s’hi treballa millor.
Expliques que també és l’època que es reactiva la Fira de San Miquel
Això fa que la gent vegi més tecnologia, les cooperatives compren eines per ajudar els pagesos, i la terra es torna més productiva. Abans, en una finca només podies fer un cultiu de panís; ara hi pots fer dues collites, una d’ordi i una de panís.
L’origen i el nom de les torres com a cases de la pagesia de Lleida tenen història.
Hi ha la hipòtesi que ve dels àrabs. Lleida era un lloc fronterer i de batusses entre la Catalunya Nova i la Vella. A l’horta hi havia alqueries, granges tancades amb una torre de vigilància. Quan els comtes cristians van conquerir la ciutat, la frontera bèl·lica va baixar cap a Llevant i els pagesos van construir petits masos per guardar eines amb les pedres procedents de les torres àrabs.
Però la pagesia no va anar a viure a l’horta fins a final del XIX.
Paral·lelament a l’enderrocament de les muralles de la ciutat, els pagesos, que viuen als barris desafavorits, es traslladen a les seves petites torres, a final del segle XIX i principi del XX, i les amplien per viure-hi. Abans no hi volien anar perquè hi havia molts robatoris, i a l’època borbònica estava prohibit construir-hi per por de les revolucions. Com a curiositat, l’any 1642, a la partida Quatre Pilans es va lliurar la batalla de les Forques, en la qual les tropes catalanofranceses van derrotar les castellanes.
Reivindiques el llegat àrab, el sistema de regadiu del qual va ser essencial.
Fa mil anys ja van crear les sèquies i van aparèixer els cultius associats. Van ser grans agrònoms i van introduir varietats com albergínies, pebrots, mongetes i magranes. Després van marxar cap al sud, però els descendents es van quedar fins al segle XVII. També ens han deixat la toponímia (Alcarràs i tots els pobles començats per al), i el lèxic (sèquia, canal, sínia).
Dius que els pagesos de la remença a Lleida no van patir tant gràcies a Jaume I.
Els comtes catalans van imposar uns altres usatges, com la Paeria, que governava per la ciutat i per l’horta d’una manera menys totalitària. La pagesia va estar més lliure de feudalisme.
A molts capítols convides a reflexionar sobre la devaluació social de la pagesia.
S’ha menystingut una mica la vida rural, però tots, perquè els pares deien als fills: tu, estudia. Des del món urbanita s’ha menystingut una mica, i nosaltres potser no hem sabut explicar el valor que tenia. Ara hi ha molta gent que dona a conèixer aquest valor. La gent que fa coses ben fetes (ous ecològics, nous cultius, transformacions de productes amb qualitat, les fires), destaca tot el món pagès i ramader, que té un pes important a Catalunya. I nosaltres fem servir aquesta paraula que hem incorporat, l’agrocultura, perquè pensem que dins del món agrari hi ha una cultura important que no s’ha de perdre, forma part de la nostra història: com adobaven els pagesos els camps, com plantaven tenint en compte les llunes, les plantes medicinals que feien servir les padrines i que passaven de generació en generació.
