abril 2018
MARIA CARRERAS – Guissona (la Segarra)/ El petit de cal Eril és en Joan Pons (Guissona, 1981) i el nom del grup de música que va crear el juliol del 2007, al menjador de casa, quan va decidir que volia fer ca nçons i gravar-les. Ara, poc més d’un any després del treball La Força, acaba de treure el sisè disc Triangle. Em rep a ca l’Eril, la casa familiar; hi ha un teatre on mensualment ell mateix hi programa espectacles. Duu uns mitjons en els quals, amb lletres grosses, posa ‘John Deere’. Està preparat per a l’entrevista.
Quin contacte tens amb el sector agrari?
Quan era petit, moltíssim. El meu pare tenia una granja de vedells, i hi vaig treballar molt de temps per guanyar-me les primeres garrofes… diria que la meva primera guitarra elèctrica la vaig comprar a costa de treballar-hi els caps de setmana.
Què ha suposat per al poble, la Corporació Agrària de Guissona?
Guissona ha crescut molt, abans érem 2.500 i ara som 7.000; ha vingut molta gent de fora i això ha fet que el xoc cultural i pràctic del que és el poble sigui totalment diferent. No sé fins a quin punt, però, això n’ha desdibuixat la meva visió bucòlica; crec que la meva imatge del poble d’abans i d’ara seria bastant la mateixa.
Hi ha un deix comú en els músics que heu crescut en el món rural?
Sí. Al principi potser en defugia més, però parlant en concret d’El Petit de cal Eril penso que no seria el que és si no hagués nascut a Guissona i no tant per influències directes com per la manera de fer i de ser del mateix projecte; no tant perquè parli d’ocells o de camps, que també, com perquè és un sistema que jo li veig alguna particularitat… si mires l’escena tampoc hi ha tants grups que siguin d’un poble de Lleida de menys de 3.000 habitants.
EL PETIT DE CAL ERIL • Com defineixes la teva música?
Ara ho tinc perfecte, perquè amb en Ferran Palau ens hem inventat un estil: el pop metafísic; ni pop rock, ni rock català, ni pop de nova fornada, ni folc…. només som dos grups, de moment (riu). Durant una època em deien molt que feia folc rural (riu); era una etiqueta més estètica que artística.
D’acord. Però explica, per exemple, a un pagès d’Ivars de Noguera, dubtós de si comprar-te el disc, quin tipus de música fas.
Si té aquesta pregunta, s’ha de comprar el disc. La nostra música és com si un pagès s’aixeca un dia a les 5 del matí perquè no pot dormir i en comptes de quedar-se a casa, agafa el tractor o el cotxe i se’n va als camps a veure’ls i, encara no ha sortit el sol i veu una gota en una fulla d’ordi que està inflant-se… doncs això és la nostra música. Vol dir que ja ens ha entès. Si és algú que obre la tele, no cal que el compri. Ha de ser algú una mica místic, i n’hi ha molts, de pagesos místics, perquè la pagesia és un ofici d’autor, i els pagesos són com bruixots.
Per quin moment passa el grup?
El disc s és el sisè. Crec que ara és un moment de reafirmació. Trobo que el projecte ha fet com una línia: primer ha anat pujant lentament (no dic de públic sinó del projecte en si), ha anat fent, després va fer una estirada, i ara està planejant… estem en un moment molt fàcil i elegant, però alhora molt creatiu.
Com sorgeix el plantejament d’aquest últim disc?
El que és més diferent d’aquest disc és que el vam gravar en paral·lel a la gira de l’anterior disc La força; abans de començar-lo ja havia pensat que havia de sortir com en una mena de fascicles, que seria com un trilogia i com que estàvem en concerts, vam planificar tres trobades per gravar. I quan vaig fer el mapa d’organització vam veure que podíem agafar tres dies en tres llocs diferents i aprofitar i fer tres cançons a cada lloc i que cada una de les tres seria una part. I aquesta manera de fer ha acabat sent part del concepte del disc. El disc és un triangle per això: perquè són tres punts, tres parts unides i tot ha girat, una mica, entorn de com ho hem fet.
EL MÚSIC I EL PAGÈS • Amb la música, com al sector agrari, també creus que cal reivindicar productes de qualitat i de proximitat?
El tema és que això va per modes. Ara, per exemple, està de moda el producte de proximitat, i benvinguda moda, trobo. Que hi hagi una botiga on puguis comprar els ous que es fan a 20 km és molt més sensat. I això aplicat en tot. I, amb la música, aquesta moda diria que no hi és… però és que crec que la música no està de moda (somriu)… crec que està pitjor que la pagesia, que ja és dir! (riu) Però, per exemple, està molt bé que jo vagi a una botiga on hi hagi pomes de Lleida però no he vist mai cap disc meu en cap botiga de proximitat! (riu) Hi ha cerveses, vins, fruita i verdura… però discos meus, no hi són… En tot cas, el paral·lelisme veig que seria interessant però no veig que estigui en ús ara mateix.
No deixem els paral·lelismes: com afecta la globalització en el sector musical?
Hi ha un paral·lelisme clar, però també són maneres de fer les coses. Jo penso que s’ha de fer una cosa superautèntica, reivindicar que ets únic fent això, i això és el que ho internacionalitza. Per exemple, com a consumidor d’art, jo em fixo en el fet que m’agradi, que m’aporti alguna cosa. Llavors, m’és igual d’on és. Ara bé, sí que valoro que sigui autèntic, que no sigui una rèplica… i amb això, la mongeta del ganxet i El petit de cal Eril poden ser idèntics. Pot ser que hi hagi una persona que faci un tipus de cigró únic, amb les llavors del seu besavi, i pot ser que aquest cigró arribi a estar a un restaurant de luxe de Nova York perquè algú amb ull ha sabut veure que aquell producte és increïble. Això és el que trobo interessant de la globalització. La resta és negoci i capitalisme, i no interessa.
I un altre: quin paper tenen els intermediaris en el sector musical?
Una mica com al sector agrari: si fas producte comercial caus en aquests paranys i has d’entrar al seu joc; si fas un producte més concret i “delicatessen” pots defugir-ho bastant o pots trobar intermediaris que pensin com tu; és a dir, hi ha sistemes de distribució —en el nostre cas, una discogràfica petita— que, evidentment els interessa que hi hagi negoci però el que més els interessa és el producte. Ara bé, quan parles d’internacionalització o de fer concerts fora notes que no hi pots accedir. És una mica el que dèiem abans: el pas difícil és quan vols vendre la mongeta del ganxet a un restaurant de Finlàndia; i a nosaltres ens passa això: toquem poc fora de Catalunya… molts cops és perquè no hi ha un intermediari útil en aquest sentit.
I l’últim paral·lelisme: com expliques que la dona músic, avui en dia, estigui tan invisibilitzada?
Tinc la sensació que això és un mal endèmic i que és difícil però no impossible. Jo, en el món de la música, no faig cap diferència, ho tinc clar: ni com a espectador ni com a intèrpret. Jo escolto molt la Núria Graham, o la Joana Serrat, i no les escolto perquè siguin dones, sinó perquè m’agrada el que fan! Sí que hi ha menys intèrprets però no sé per què; en tot cas, no és per la música que fan, sinó per altres raons, fins i tot crec és que és un mal que ve de lluny…
Vols afegir alguna altra semblança entre músics i pagesos?
Sí, hi ha una cosa que no hem dit i és que els pagesos, com la majoria de músics, som autònoms… el que significa a escala conceptual ser autònom, que vol dir que tu t’has d’espavilar. Tu ets el teu cap, el teu agent, el teu treballador, ho ets tot… i, al final, ens hem de buscar la vida. La sensació que tinc jo és que com més hores hi dedico, més funciona. I el que veig és que no sempre és fàcil trobar el punt perquè no et perdis en el camí —perquè també s’ha de viure—, ningú ens ha ensenyat quina energia hi hem de destinar i ens hem d’anar espavilant. I els pagesos tinc la sensació que si tiren del que s’ha anat fent des de fa molts anys cauen en uns circuits de recórrer a la PAC per guanyar quatre duros; i els que són creatius o que comencen a buscar-se la vida poden fer coses increïbles, però esclar, allà hi ha una dedicació i una energia que al·lucines! I ens uneix també el punt passional: qui pot ser pagès durant 40 anys si no li agrada el que fa?
