febrer 2021
Nascut a les Peces, Albinyana (Baix Penedès) el 1958, Joan Santó conrea les varietats de vinya macabeu, xarel·lo, parellada i ull de llebre en 17 hectàrees de vinya, tot i que també en mena una d’olivera. És el responsable nacional del sector de la Vinya i el Vi d’Unió de Pagesos des de l’any 2000.
Com ha afectat la pandèmia el sector?
Abans de la pandèmia teníem un excés de producció que havia de sortir al mercat, emparada per les DO. Per resoldre aquest problema estructural, la solució és vendre més i millor, valorar més el producte. Acabada la campanya del vi, els operadors volen comprar el més barat possible, com sempre. No s’adonen que són ells els primers interessats a valorar el producte per poder-ho explicar als consumidors i entre tots, que tota la cadena pugui tirar endavant. Amb la covid-19 s’atura el sector, la comercialització i el consum, bàsicament en bars i restaurants, amb una incidència total. Els cellers que tenien aquest canal de sortida, els petits de venda de proximitat, es queden sense. Tot i això, les empreses han de pagar impostos i sous. Paral·lelament, augmenta el consum a la gran distribució; augmenta el consum a casa. Es ven un gran volum a preu baix. No es valora tant el producte. Aquest augment de vendes no compensa la diferència de no vendre per part dels petits cellers.
El sindicat ha aconseguit que l’Administració aprovi la verema en verd com una de les mesures per compensar les pèrdues.
A causa de la pandèmia, hem demanat mesures de xoc, com per a altres sectors, però nosaltres també hem buscat solucions. Al març, alguns viticultors ens deien que no els agafarien raïm, pels excedents i l‘aturada del mercat. Dins del Pla de Suport del sector vitivinícola espanyol [PASVE], finançat amb diners europeus, hi havia una eina, la verema en verd, que es podia activar. Havíem treballat perquè en circumstàncies extraordinàries es fes servir. És un èxit que hem aconseguit. Ho vam explicar al Departament i al Ministeri perquè s’activés. El pressupost el tenien perquè és del PASVE, i la previsió era que els diners que s’havien d’executar el 31 juliol del 2020 no es gastarien. Al final hi van destinar sis milions. Ara demanem que es torni a habilitar. Això permet que l’any que ve la vinya pugui tornar a produir. L’ajut de la verema en verd era el 25 % del valor de la collita de la parcel·la, comptant la mitjana dels últims tres anys. La normativa europea permetia arribar al 50 %. Després vam aconseguir que s’hi arribés, i per les mesures de la covid, la Unió Europea va autoritzar que s’arribés fins al 60 %.
El sector també va donar suport a la destil·lació de crisi i l’emmagatzematge privat.
Ho vam demanar perquè tot és necessari. El Govern espanyol va proposar fer-ho amb pressupost del PASVE. Hi havia més sol·licituds del que podia cobrir el pressupost que van assignar. No van ser capaços de posar-hi més diners.
Un dels reptes que heu hagut d’afrontar han estat els efectes del míldiu.
Al maig va aparèixer el míldiu, amb uns efectes devastadors que no s’havien vist mai. Vam proposar un ajut d’Estat per a joves, professionals i explotacions agràries prioritàries, amb un límit màxim de 20.000 euros en tres anys. Pot ajudar molt els joves que s’incorporen o s’han incorporat, que estan en un moment de fortes inversions i amb una baixada de preu de la producció. Se’ls ha d’ajudar perquè tinguin continuïtat per al relleu generacional. Però és una ajuda per tirar endavant. No ha de substituir el que hauria de cobrir l’assegurança. El Departament d’Agricultura va activar 13 milions. De moment, n’han fet falta 8,5. Vam aconseguir que la compensació per als viticultors fos a partir del 35 % de l’afectació.
La producció d’enguany ha baixat.
A Catalunya, la collita ha baixat un 30 % respecte a la de l’any anterior després de totes les incidències. D’una banda, ens beneficiarà perquè no haurem collit el que acabaria sent excedents, però el mercat continua força aturat. La millora dependrà de l’evolució de la pandèmia i dels diners que hi acabi posant l’Administració.
Què pot fer millorar els preus?
Vendre més al preu normal que valori el producte. A l’Estat espanyol i a Catalunya, l’únic argument que tenim per vendre més és abaixar el preu del producte. Hauríem de saber vendre més, fer un exercici de responsabilitat. Al 2010, per exemple, es van vendre 250 milions d’ampolles de cava, però al 2018 també, i a un preu més baix.
Quin és el model de futur per al sector i quines propostes té el sindicat?
Quan fem raïm hauríem de saber per què el fem i quina sortida tindrà. Li hem de donar la volta a això. Als joves que s’incorporen i fan un celler i comercialitzen la seva producció els hi hem de donar tot el suport possible perquè tirin endavant. No podem continuar com a sector en mans de dos o tres grans empreses que marquen el sector, no podem dependre’n. Per això, com a organització, hem d’ajudar els viticultors que vulguin produir, elaborar i comercialitzar la seva producció. El model de sector del sindicat ha de ser molt més diversificat. Hi ha d’haver més cellers que comprin raïm, que comprin vi, i més empreses que comercialitzin. Tots els models són bons i complementaris. El sector ha de fer una reflexió, des dels viticultors als cellers. Hem de buscar la nostra pròpia personalitat dins del conjunt. Hem de buscar la diferència i valorar-la, explicar-ho a la gent i oferir-la.
El sector també pateix el problema dels productes reclam que ofereixen les grans superfícies.
Ens trobem amb situacions en què es ven el producte per sota de cost per fer-lo servir d’oferta reclam, per aconseguir vendre altres productes. Com a organització, fem pedagogia, intentem explicar-ho al consumidor i fer veure al sector que aquest no és el camí. No pot ser que només visquin bé uns quants i no la majoria. Hi ha d’haver canvis substancials per part de les administracions. S’ha de millorar la Llei de la cadena alimentària.
Quina solució hi ha per al productor?
En el cas del sector del vi, s’han de fer els contractes, d’entrada s’ha d’establir el preu que es pagarà al viticultor i les empreses no han de buscar subterfugis, com han fet fins ara. Paguen una part el primer mes i després diuen que ja pagaran segons com vagin les vendes. Els viticultors no han de fer de bancs i finançar les empreses, i si no, aquesta situació s’ha de compensar. La Llei de la cadena alimentària obliga a posar un preu que cobreixi els costos de producció. Els cellers diuen que el preu que posen als proveïdors de raïm ja cobreix els costos i el proveïdor ho signa tot encara que no sigui veritat, si no, no pot col·locar el producte, no té alternativa. Les empreses fan abús de poder dominant. Pel que fa als terminis de pagament, a un mes com a molt tard, hi ha força empreses que ho incompleixen.
