desembre 2021
Jordi Cuixart retratat amb un exemplar de La Terra (Unió de Pagesos). Teatre El Magatzem. Tarragona, 16 de novembre de 2021 © Oriol Clavera
ALBERT GARCIA/ Jordi Cuixart, després d’haver patit la presó pels fets previs a l’1 d’octubre del 2017, ha posat per escrit l’experiència a la cel·la, al judici, a les places i la més personal a Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres). Remarca que continua havent-hi 3.500 persones represaliades en aquest país i una desena d’exiliats. Fa una proposta oberta per encarar el futur, amb l’autoritat de la reflexió i de liderar una entitat que ha passat de 70.000 socis a 190.000 en quatre anys.
Què ha après un activista després de tres anys, vuit mesos i set dies de presó?
Moltíssimes coses, sobretot que el seu poder rau en la nostra por i, en essència, que ni la presó ni la repressió poden ser un límit en la lluita per les conquestes democràtiques, com l’exercici de l’autodeterminació. També que a la presó no hem de renunciar a ser feliços. Aprens la importància que la lluita des de la presó, o des d’una sala de judici, tingui la seva translació al carrer; que a la presó pots ser lliure, i la importància de no renunciar a la felicitat i a construir la família, a la vida.
Al llibre, expliques que has tingut bons mestres per combatre la presó
Una intensitat d’emocions i sobretot la certesa que, amb totes les diferències geogràfiques i de tot tipus, lluitar pels drets humans als Països Catalans és fer-ho a qualsevol racó de món. Visites com les de l’Ai Weiwei o la Nora Cortiñas, de las madres de la Plaza de Mayo-Línea Fundadora, o les cartes amb presos polítics d’arreu del món, com Osman Kavala des de la presó turca de Silivri, d’una banda recorden que la nostra presó és de “cotó fluix”, comparada amb les condicions que han hagut de suportar milers d’homes i dones al llarg de la història de la humanitat; i que, si ells no van defallir en les pitjors circumstàncies, tampoc no ho podíem fer nosaltres.
La pandèmia va duplicar la duresa de la presó?
Vaig estar durant alguns períodes 15 dies en confinament absolut, 22 hores a la cel·la amb només uns pocs minuts per sortir sol al pati o a fer trucades. És cert que aprens a estar bé amb tu mateix, però aquí el més dur era patir aquesta incertesa general des de la distància, saber les notícies de la pandèmia, de la pèrdua d’amics i gent propera, i no poder-hi ser.
Bona part de la societat catalana ha viscut aquesta presó com una vexació. Com cal treballar la frustració?
Hi ha una cosa clara: si el Govern espanyol no ens ha pogut mantenir a la presó, ha estat sobretot gràcies a la pressió de la societat civil i a la denúncia internacional. I sense la força de l’exili i el Consell per la República, les nostres condemnes també haurien estat molt més altes. És normal que hi pugui haver un sentiment de frustració, però no ens podem permetre el luxe de la desesperança. Per això proposem extreure el millor de tot el que hem estat capaços de fer, i seguir formant-nos i empoderant-nos per tornar-ho a fer, fer-ho junts i fer-ho millor.
L’empresari Cuixart com se n’ha sortit de la voràgine de l’activisme i de l’empresonament?
Certament, la presó va ser un cop molt dur, com a activista, però també com a empresari. Però durant aquests quasi quatre anys m’he sentit molt acompanyat per aquestes dues grans famílies, Òmnium Cultural i la gent de la fàbrica, que en cap moment em van deixar sol. En el fons, ells també han patit la repressió, i en el seu cas té encara més mèrit perquè han defugit qualsevol paper de víctima i han tirat endavant sense fer soroll ni esperar cap tipus de reconeixement a canvi. En aquest país hauríem de fer prevaldre els centenars de milers d’empresaris honestos i treballadors que sempre que ha calgut han estat al costat de la democràcia, la llibertat i la defensa de la terra. A casa vostra en sou un clar exemple.
Quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans tracti la causa juridicopolítica catalana, si falla en el sentit que l’Estat espanyol ha vulnerat els drets fonamentals, quina reparació cal esperar-ne?
El que esperem és que l’Estat espanyol sigui condemnat. I efectivament, cap reparació mai no aconseguirà compensar el dany causat. Però no hem vingut aquí a compartir cap mena d’odi: el més important és que el tribunal condemni el regne d’Espanya perquè la sentència contra els presos polítics i l’existència d’exiliats posa en risc tot el sistema internacional de protecció dels drets humans a Europa. Va ser una sentència amb un efecte devastador contra els drets fonamentals del conjunt de ciutadans europeus. Per això no vam voler esperar ni 24 hores per anar al Tribunal Europeu de Drets Humans: acusem l’Estat perquè volem fer de la repressió palanca de lluita. Si Europa falla a favor nostre, l’”Ho tornarem a fer” de la societat civil encara guanyarà més força i ho haurem d’aprofitar com a palanca i deixar-hi la pell.
L’1-O, què va ser? Un referèndum amb un resultat per aplicar o un acte de desobediència civil per reclamar el dret d’autodeterminació?
L’1-O, com diu el president Puigdemont, és un patrimoni col·lectiu de valor incalculable. I en el marc d’aquest gran acte de desobediència civil ens reconeixem com a societat en exercir el dret a l’autodeterminació. I nosaltres, que vam ser conscients que teníem tot el poder del món, emplacem els polítics que siguin capaços de convertir tot aquest poder en força.
És compatible créixer en massa crítica i el “Ho tornarem a fer aviat”?
Hem de ser més i més determinats, i aquestes dues coses no són excloents. Però també hem de ser conscients que ara mateix no hi ha possibilitat de fer referèndum pactat, unilateral o DUI, si abans no hem assumit que caldrà dur a terme grans actes massius en el marc de la lluita no violenta, i les conseqüències que això suposa. Per tant, cal que aprenguem a posar la mirada llarga, a superar els cicles electorals, i a formar-nos en les diferents fases de la lluita no violenta.
Quins escenaris futurs cal preveure?
A Catalunya tot just som a l’escenari de la protesta i la persuasió, lluny de la no-cooperació i encara més de la intervenció no violenta i, per tant, d’actes de desobediència civil massius. L’1-O vam passar directament de l’exercici de drets fonamentals a la desobediència, ens vam saltar les fases anteriors de lluita no violenta. No podem preveure el futur; el que sí que diem és que cal formar-nos en les eines de la lluita no violenta per tornar-ho a fer i fer-ho millor. Preparem-nos per dur a terme tot allò que col·lectivament decidim.
Quina participació demanaríeu d’organitzacions com ara Unió de Pagesos?
Una proposta des de la societat civil i per a la societat civil ens interpel·la directament. Diem que volem seguir pressionant els polítics i les institucions perquè escoltin el clam de la ciutadania; també al costat dels companys d’Unió de Pagesos, que tenen en la seva naturalesa la lluita per la terra, la preservació del territori, la democràcia i els drets nacionals. Igual que centenars d’altres entitats de la societat civil, que exemplifiquen molt bé la transversalitat de la societat catalana. Aquest país no s’entendria sense Unió de Pagesos, i la lluita compartida per la defensa del territori, el sector primari o l’aigua és, alhora, una gran contribució als aprenentatges permanents de la lluita no violenta que segur que podem seguir enriquint.
