juny 2015
La formació d’una identitat, darrer treball de Josep Fontana (Barcelona, 1931), té per subtítol Una història de Catalunya.
Què l’ha impulsat a escriure-la?
El present. Ajudar a entendre que els problemes que tenim són d’una lluita molt llarga per mantenir la identitat, que es basa en el fet que aquesta societat es va anar configurant d’una manera diferent i era difícil deixar-se absorbir per la societat castellana que s’havia creat d’una altra manera.
L’origen de Catalunya va lligat a un desenvolupament agrari i a la repoblació de la Catalunya Nova per part de pagesos lliures?
Sí: de la combinació de les zones de la Catalunya Vella, com el pes de les terres comunals i l’extracció de les terres de la Catalunya Nova, la repoblació i producció agrària d’aquestes terres. El país, primer, el fan els camperols.
“Pere II el Gran es compromet a celebrar Corts un cop a l’any el 1284, punt essencial en el camí cap a l’establiment d’un règim parlamentari.” Catalunya n’és precursora?
La gran diferència entre les Corts de Pere el Gran de 1283 i les Corts castellanes és que s’aconsegueix que se celebrin regularment, mentre que, d’altra banda, a tot arreu és el rei que reuneix Corts quan li convé i quan necessita demanar recursos. A més, la segona concessió de Pere el Gran és que no s’aprovarà cap llei fonamental si no és aprovada prèviament a les Corts. Això dóna un caràcter completament diferent a les Corts catalanes: és un sistema parlamentari. I l’aparició de la Diputació donarà més pes a aquest sistema, un oganisme de vigilància entre unes Corts i unes altres. Això no existeix a Castella. I a més a més, a partir del moment que la Generalitat crea uns impostos propis i, més endavant, es fa càrrec del deute públic, és una estructura que és semblant a la que es crea a Anglaterra al segle XVII.
Martí l’Humà, el 1397 permet que grups organitzats de pagesos elegeixin síndics.
És molt important aquesta autorizació, per reunir recursos amb els quals puguin negociar, sobretot per rescatar els drets que els reis han cedit als senyors, perquè sota jurisdicció reial poden viure molt millor. La força de la pagesia durant tota aquesta època s’exerceix a través d’aquests sindicats, d’aquesta possibilitat d’unir-se; al cap i a la fi, una cosa que la sabem fins avui: la força que pots tenir des de baix depèn de la capacitat d’unir-te per poder negociar.
A la guerra dels Segadors, el 1640, el crit del jornaler Jaume Pey “Ni França ni Espanya, sinó visca la terra y muira mal govern!”. És ja un crit inequívoc d’afirmació nacional?
Sí, la identitat de grup és clara. A la major part de llocs aquesta cosa es produeix amb el crit de: “Visca el rei i mori el mal govern”. Però aquí va més enllà: l’aparició, molt aviat, del concepte de la terra: la terra vol dir la col·lectivitat dels ciutadans, els seus constums, les formes de vida.
L’Onze de Setembre és una pugna entre dues cases reials amb projectes per a Espanya. Però què li diria als que no es mouen d’aquest marc general i diuen que és falsejar la història presentar-lo com un conflicte Espanya-Catalunya?
No voler entendre que el que s’estava desenvolupant aquí eren unes formes més avançades en el camí de la democratització és realment un error profund. Aquí per exemple, entre altres, hi havia el dret que ningú podia ser condemnat sense un judici previ. La gent que defensa la ciutat contra l’exèrcit borbònic està denfensant les seves llibertats. Aquesta idea que això eren un conjunt de privilegis feudals és una animalada. La gent aquí tenia un sistema que s’havia anat modificant i que estava fet per anar progressant i, és escapçat, per la derrota.
Veiem un dinamisme organitzatiu i polític des de baix a Catalunya que s’exporta a Espanya fins avui?
El mateix fet que el 1714 s’escapcin les institucions catalanes ajuda a crear tot un teixit associatiu de representació d’interessos parcials i sectorials important. Però després hi ha una altra qüestió, que és l’aparició, per exemple, amb molt d’avenç respecte de la resta de l’Estat, de la industrialització, que genera molt aviat formes associatives. No es pot oblidar que els primers sindicats moderns es creen aquí als anys quaranta del segle XIX.
Resseguint aquesta història podríem extreure la tesi que identitat i democràcia van agafats de la mà.
Sí, a més, per una altra raó, aquesta és una història, on tantes vegades les interrupcions han a fer que les iniciatives surtin de baix i naturalment quan surten de baix criden a demanar un tipus de desenvolupament democràtic. Per exemple, cada daltabaix provoca una reconstrucció. Una de les grans lliçons és la del franquisme: les associacions de veïns, sindicats clandestins, etcètera, que són els que empenyen cap amunt.
Com interpreta el conflicte entre el sobiranisme que apel·la al principi democràtic com a solució de replantejar la relació Catalunya-Espanya i l’argument que hi oposa la Constitució espanyola del 1978?
Les constitucions són regles d’un moment concret en unes condicions específiques i que lògicament cal canviar a mesura que les circumstàncies canvien. La constitució del 78 neix en unes males condicions: sense que hi hagi una representativitat al darrere i hi hagi hagut un canvi per garantir-ne la imparcialitat; l’aparell del franquisme segueix viu: el militar i el judicial, que és fonamental.
EL DARRER EPISODI AGRARI • Que el desenvolupament agrari a Catalunya hagi anat per al davant configura dues realitats polítiques?
El desenvolupament agrari ha estat fonamental en tot el procés de creixement dels segles XVII, XVIII i XIX. Si no es vol entendre que aquest país l’han fet les vinyes i el vi, no s’entén gran cosa. Segurament perquè hi havia una tradició molt gran d’intercanvis. La capacitat de mobilitzar el treball constant a la terra ha creat aquest gran país productor de vi i aiguardent, gràcies això fins bona part del segle XIX s’ha pogut comprar la fibra de cotó.
La Unió de Rabassaires contribueix a fer que la Generalitat tiri endavant la Llei de contractes de conreu el 1931?
Té una extraordinària importància. Companys venia d’aquí. A l’època de la República s’està discutint no només el problema de la rabassa, sinó el problema dels termes dels contractes de conreu, de les parts de fruits que s’han de donar per l’arrendament.
En quin moment la lluita pagesa passa a ser d’una lluita per l’adquisició de la terra a una altra cosa?
Hi ha un moment al XIX que la il·lusió que l’agricultura pot seguir el camí de la indústria fracassa. La realitat, i avui no es pot negar, és que un gran percentatge d’alimentació mundial surt de la petita i mitjana explotació. A començament del segle XX la decadència de la renda de la terra és molt clara i llavors les formes de treure’n profit canvien fins avui en la comercialització. Ara la gran lluita és com pot treure el que treballa la terra una remuneració justa dels fruits del seu treball. ALBERT GARCIA
