octubre 2016
ALBERT GARCIA – Campus de Bellaterra (Vallès Occidental) – Josep Peñuelas (Vic, 1958), director de la Unitat d’Ecologia Global del Consell Superior d’Investigacions Científiques, destaca pels estudis sobre el lligam dels mecanismes ecofisiològics amb el carboni i amb l’oxigen. És important la troballa de proves d’interaccions entre el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica amb els ecosistemes. Aquest ecòleg ha estat guardant el 2016 amb el Premi internacional d’ecologia Ramon Margalef. El premi porta el nom del seu mestre, referència mundial de l’ecologia com a ciència, és com un Nobel del ram.
D’ençà que vau publicar “Canvis dels cicles vitals dels vegetals i els animals del 1952 al 2000 a l’àrea mediterrània” a Global Change Biology, on ja demostràveu que la mitjana de la temperatura ha augmentat 1,4 graus al Vallès Oriental, quins han estat els avenços científics respecte de la certificació del canvi climàtic a Catalunya?
És encara més evident que no era. Veient com està evolucionant el clima i l’impacte que té, ens sentim molt responsables de traslladar-ho a la societat perquè l’escalfament és molt gran i això vol dir canvis molt importants en temperatura i aigua. La vida respon a la temperatura i a l’aigua i com que això els humans ho estem canviant, estem canviant la vida. Estem arribant a les temperatures de l’últim acord de París, a un màxim de l’augment de la mitjana global de la temperatura a 1,5 i 2 graus, sabem que, si hi arribem, tindrem problemes, però aquest any mateix, com que hem tingut el Niño, ja hi hem arribat, i això que ens ho havíem posat com a límit per al 2020.
Els arbres tenen més dies actius, el període vegetatiu s’ha allargat.
Sí, és una de les repercussions més clares del canvi climàtic, el canvi fenològic, el moment en què tenen les fases vitals els vegetals. El que veiem globalment ara és que s’està saturant la resposta dels vegetals a l’augment de la temperatura: als anys vuitanta, per cada grau, s’avançava la foliació quatre dies, ara, en la segona dècada del XXI, per cada grau, només s’avança dos dies. Això és un problema per a la Terra. El fet que les plantes responguessin a la temperatura amb més període vegetatiu vol dir que les plantes s’emportaven més diòxid de carboni de l’atmosfera, i això ens ha salvat de no tenir-ne tant com en tindríem, però ara ens hem adonat que aquesta capacitat de reduir el diòxid de carboni és menys potent i tenim el problema de tancar el cicle del carboni o que n’hi hagi poc.
Què més?
Pels experiments que menem des de fa disset anys al Garraf, observem que guanyen en dominància les espècies adaptades en condicions més àrides: espècies més pròpies d’Alacant estan reeixint com no ho feien abans. Les d’aquí que estaven adaptades a condicions una mica més fredes i humides perden percentatge de presència.
Si és així, el medi natural pot tenir una translació en els cultius.
Les temperatures que teníem fa trenta o quaranta anys van pujant més amunt en les muntanyes i més amunt en latitud i això repercuteix en les condicions hídriques, quan fa més calor, es guanya evapotranspiració, i els indrets acaben essent més secs. Els tarongers cada cop poden cultivar-se més al nord i les vinyes més amunt a la muntanya. Malauradament, és una inèrcia, tindrem una o dues dècades garantides d’escalfament, i encara que sigui un grau i mig o dos més, és moltíssim.
Què més?
Una altra cosa que hem tingut aquests anys, i que potser no se n’ha adonat la pagesia, és que en augmentar molt el diòxid de carboni a l’atmosfera, aquest ha alimentat les plantes molt més i han produït més en unes condicions d’aigua i de nutrients iguals.
Tot i que ja fa temps que ens donem per assabentats del problema del canvi climàtic no sembla que el model socioeconòmic hagi fet cap pas per resituar-se.
El canvi climàtic ens hauria de preocupar molt i l’altra qüestió és que estem malmetent els recursos del planeta i això també té un límit, amb el consum d’aquests recursos generem contaminació. És com si ens ataquessin per totes bandes, la casa, el planeta, fessin aigües pertot arreu i ningú no hi fes res perquè com que tenim aixopluc i vivim bé de moment, una altra cosa serà el que passaran els nostres néts si seguim així. Jo crec que podem canviar i, segurament, ho canviarem, però per aconseguir-ho, hem de canviar el tipus de vida que fem.
Què podem esperar dels acords de l’última cimera sobre el Canvi Climàtic de París?
Són un pas endavant, l’han signat la Xina i els EUA, països refractaris que ara veuen que va de debò. A la Xina mateix, han crescut molt econòmicament, científicament, tecnològicament, però no poden respirar ni beure l’aigua dels seus rius. Tenen greus problemes mediambientals i han vist que si no ho arreglen no els servirà de res ser més rics i tenir una tecnologia més potent. Tenim un planeta petit, els recursos són limitats i n’hem de fer un ús molt més racional, hem de viure amb menys, però això no vol dir que no puguem viure millor.
En què pot contribuir Catalunya, un país tan petit, per a un canvi de model tan gros?
Podríem ser capdavanters en aquest canvi d’estil de vida, i demostrar que amb menys es pot viure millor. Per exemple, en l’ús de cotxes elèctrics, en fer un ús més compartit del transport. En el fet que podem ser més feliços amb quatre parells de sabates en lloc de trenta. Recuperar la consciència de les cases de pagès d’abans, d’utilitzar només recursos del que tenim, i no malmetre el que tindran els nostres hereus. Això vol dir un canvi en l’ús de l’energia. La tecnologia pot ajudar, una part de la recerca que fem és perquè hi hagi una millor absorció de carboni a la biosfera, per exemple, estem estudiant de posar algues al desert, és a dir estem intentant eliminar part del problema que generem. I l’altre aspecte és desenvolupar nous recursos energètics que no passin per utilitzar recursos fòssils. Tecnologies molt més netes que enterrin aquest diòxid de carboni que generen gasos d’efecte d’hivernacle.
Des del CSIC treballeu en pràctiques agrícoles mitigadores al món.
A la Xina hem treballat en tècniques de conreu de l’arròs que augmenten la producció però que disminueixen les emissions de diòxid de carboni i de metà. Després tenim un estudi en tres granges, a l’Àfrica, a Austràlia i als EUA, conreem algues amb aigua salabrosa i de mar per alimentar el bestiar. L’aliment del bestiar al món és on tenim també una part del problema de l’efecte d’hivernacle, perquè utilitzem molt de terreny que podria ser utilitzat per boscos. Les algues produeixen molt, necessiten poca superfície i serveixen per conrear terres ermes i amb aigua que no serveix per a res més perquè és molt salabrosa. La seguretat alimentària exerceix un paper molt important en el canvi climàtic.
Les pastures no fan també d’embornal de diòxid de carboni?
Sí, però els dos factors que determinen l’efecte com a embornal de diòxid de carboni són el fet de captar-lo i retenir-lo, el temps que resideix sense tornar a l’atmosfera.
