gener 2025
Oriol Rovira, Miquel Rovira i Imma Costa en un camp d'Oristà
El pa d’avui no és com el d’abans. En Llucià Dot, de Gurb (Osona), se’n va adonar als anys noranta. Era de difícil comprovació determinar si es tractava d’un atac de nostàlgia, perquè el blat que es feia servir als seixanta s’havia deixat de conrear. Ningú havia tingut cura de guardar-ne les llavors, aleshores bufaven inqüestionables vents de modernor al camp. En Llucià no ho va deixar estar i, com qui torna a l’escola de la infantesa a reconèixer-ne els topants, va pujar al mas Montorro de Sant Boi de Lluçanès on la seva família havia exercit la masoveria. Va visitar el graner i va buscar les restes del passat entre les juntures dels rajols. En va treure un grapat de llavors de blat forment (triticum turgidum subsp[rdna] turgidum), com qui rescata un llibre incunable del foc de l’oblit. Les va plantar en una torratxa i va fer tornar a la llum les espigues d’arestes llargues i rugoses. Amb vuit anys, les va multiplicar i després les va posar en circulació perquè els camps d’Oristà tornessin a llegir aquell llibre savi que no es podia perdre.
MAS TERRICABRAS • L’arqueòleg alimentari Llucià Dot va buscar la pagesia de la comarca per reprendre el cultiu del blat forment quaranta anys després, i el Mas Terricabras va ser un dels tres masos i el que avui els representa a la ‘Ruta del pa i el blat forment’ al Lluçanès. Imma Costa, Miquel Rovira i Oriol Rovira són la família pagesa que n’expliquen el procés productiu.
Són principalment ramaders, tenen 300 truges per mitjà de les quals crien garrins només fins als 18 quilos per proveir granges d’engreix, i menen ramats de vaques brunes del Pirineu. “El 90 % del camp el dediquem al farratge per a les pastures de les vaques, un centenar de vaques, de les quals després n’engreixem els fills fins al sacrifici. Per tant, només el 10 % de la terra el dediquem a produir blats antics i el cigró d’Oristà, el qual també hem recuperat“, apunta primer l’Oriol Rovira.
Per a la granja, el cultiu del blat forment és del tot coherent amb l’activitat del mas, perquè han fet una aposta per les races autòctones amb la ramaderia de la vaca bruna, a més de les truges, que contribueixen al proveïment de garrins criats al país. Així, a més de farratge divers (veça, trepadella, raigràs…), els ha estat fàcil dedicar-se a la recuperació del blat que es feia en aquestes contrades, diversifiquen l’activitat productiva i ho fan a través d’una espècie de la zona que els diferencia. “Ens agrada fer país, tenim les races autòctones de vaques. Hem de produir espècies adaptades i arrelades al territori. Per poder continuar la feina al camp a casa nostra, hem de fer una aposta pel territori“, conclou l’Oriol.
UN BLAT SAVI • Mas Terricabras dedica actualment 5 hectàrees al cultiu de blat forment, que produeix entre 2.500 i 3.000 quilos per hectàrea de mitjana, en producció de farina rendeix entre un 60 i un 70 %. Se sembra a final d’octubre i és l’últim cereal d’hivern que es cull, entre la segona i tercera setmana de juliol. Produeix la meitat d’un de convencional. Però és un blat que no necessita fertilitzants ni herbicides ni fitosanitaris i, pel que sembla, resisteix millor la sequera. Les seves llavors contenien una saviesa que no es podia ignorar. “El cultivem amb un conreu previ de lleguminoses perquè aportin nitrogen a la terra i ja no ens cal cap mena d’adob“, explica l’Oriol, ja que, ans al contrari, cal evitar el creixement excessiu i l’ajagut. “Com que no és un blat domesticat, fa un espigat irregular, puja espigues tant a metre vint com a dos metres. Fillola al març, 10 folíols per planta, i com que es desenrotlla tant, la mateixa planta no deixa créixer males herbes i tampoc agafa malalties ni fongs“.
En el passat, cada territori o comarca tenia la seva varietat de blat forment, feta al clima i a les característiques de la zona. En ser varietats fetes a la terra on s’ha conreat durant generacions, no és estrany que s’adaptin millor a les adversitats climàtiques. “El blat forment no ha notat la sequera, enguany n’hem collit com un any normal, mentre que el blat convencional ha produït per sota de la mitjana”, explica l’Oriol.
LA PROVA DE LA FLECA • Tornem a la història d’en Llucià Dot. Després d’haver fet créixer blat forment de manera domèstica en torratxes o jardineres, va fer moldre el blat, en va fer farina i la va portar al forn. Aquella fornada va escampar una olor més aromàtica que les habituals i va cridar l’atenció de la gent del poble.
En Llucià tenia raó, el pa d’abans era més bo. Avui la majoria dels forns del Lluçanès han recuperat aquest pa gràcies al conreu del blat forment a la comarca. El pa aguanta més dies, els forners treballen amb massa mare i fermentacions lentes. Pel fet de no portar tant gluten no té tanta força. “Com tots els blats antics, és un blat baix en gluten, ja que no és un blat millorat“, afirma l’Oriol; i l’Imma Costa afegeix: “És una farina sense additiu, i se’n fan pizzes, creps, carquinyolis, galetes, magdalenes, dona una aroma diferent i té un gust diferent“.
A més de farina, també se’n fa blat escairat, que consisteix a treure la primera capa del gra, després es cou com el llegum, unes hores en remull i bullit. Farina i blat escariat també es poden adquirir al mateix Mas Terricabras, que té les portes obertes per explicar-ne el cultiu, forma part de la ‘Ruta del pa i del blat’ forment del Consorci del Lluçanès, i la visita es completa als forns de Cal Pujals de Sant Boi de Lluçanès i al de Sant Adjutori d’Olost. I, més encara, a Kibus cervesers, l’obrador de cerveses artesanes d’aquest darrer poble, en fan una cervesa i n’expliquen també el procés.
