setembre 2015
MARIA CARRERAS – Riudoms (Baix Camp) – La utilització de plàstic per a encoxinats en cultius d’horta és habitual. Amb diferència, el que més utilitzen els horticultors és el plàstic negre de polietilè. Ara bé, darrerament, s’està començant a estendre l’ús del plàstic biodegradable, normalment fet a base de midó o fècula de patata, que té, principalment, dos avantatges: mentre que el de polietilè és en si mateix un residu molt difícil de gestionar, ja que les plantes de reciclatge no l’acostumen a acceptar perquè està brut de terra i perquè té molt poc valor, el plàstic biodegradable no suposa cap residu ja que la composició és íntegrament orgànica i, a mesura que es degrada, s’incorpora al sòl. “Amb el de polietilè, o ets molt minuciós a l’hora de treure’l i t’hi passes moltes hores, o, el més habitual, ni que vigilis, és que quedin restes de plàstic al sòl”, explica el productor d’horta de Riudoms, Nicolau Fargas. Per altra banda, recórrer a un encoixinat de plàstic biodegradable també suposa l’estalvi del cost d’extreure’l, que sol fer-se manualment, un cop exhaurida la seva funcionalitat. Hi ha, però, un obstacle: el preu, és més car.
En Nicolau ha utilitzat des de sempre encoixinat per als cultius, bàsicament als cultius d’exterior (els d’interior no, perquè els té amb hidropònic). Va començar amb el de plàstic de polietilè, i fa uns quatre anys va decidir canviar-lo pel biodegradable: “El de polietilè, treure’l, era una feinada i sempre en quedaven restes al camp. Llavors, com que feia ceba després del carbassó, sempre s’enganxaven les restes de plàstic a les arrels de les cebes i visualment era molt lleig i era un problema a l’hora de portar-les a vendre”. I n’està satisfet: “Em compensa utilitzar-lo perquè m’estalvia jornals, ja que no cal treure’l, i, a més, no deixa residus”.
BENEFICIS DE L’ENCOIXINAT PER AL CULTIU • L’encoixinat és una tècnica que té diversos avantatges: els principals són que ajuden a controlar les males herbes i, per tant, minimitzen l’ús d’herbicides; i també impliquen un estalvi en reg, ja que es guanya eficiència en l’ús de l’aigua. A més, redueixen l’erosió del sòl per la pluja o el vent, contribuint així al manteniment d’una millor estructura del sòl, i, també afavoreixen la precocitat de la collita, no tan en volum, sinó que el cultiu és més primerenc. Per acabar, també facilita la mecanització de la plantació.
POLIETILÈ O BIODEGRADABLE • Com hem comentat, el principal inconvenient de l’encoixinat de polietilè, respecte del biodegradable, és que és molt difícil retirar-lo del camp. A més “la collita mecanitzada agreuja el problema perquè trenca el plàstic, cosa que en dificulta la recuperació. A part del problema ambiental, les restes entorpeixen altres tasques del cultiu”.
Pel que fa a la col·locació, d’un tipus d’encoixinat a un altre, no canvia ni el sistema ni la dificultat: “Jo ho faig amb la matexia màquina amb què col·locava el de polietilè; uns vuit dies abans de plantar, i les precaucions a l’hora de col·locar-lo són les mateixes per als dos tipus de plàstic, sobretot, que no faci vent per la qüestió que cal tensar-lo una mica”, explica en Nicolau. I afegeix: “A més, al mateix temps que el col·loquem i amb la mateixa màquina, anem instal·lant el reg, que queda sota el plàstic”.
El pagès observa que el rendiment és equivalent en els dos plàstics. Ell utilitza el biodegradable d’un gruix de 90 galgues i creu que es podria fer servir més d’un cop: “No ho he provat mai, però crec que amb una galga més gran podria fer servir el mateix plàstic per a dos cultius diferents consecutius, perquè com que la carbassonera és molt exhuberant, al plàstic li toca molt l’ombra i no es degrada gaire”.
Pel que fa a la degradació, Nicolau observa: “El biodegradable, quan està llaurat, necessita entre un i dos mesos perquè es degradi i s’incorpori al sòl”. Mentre que la degradació del polietilè pot tardar més de 200 anys(*).
MENSYS RESIDUS, MENYS JORNALS • Per retirar l’encoixinat de polietilè havien de fer el següent: “Primer escapçàvem la planta perquè no molestés, després l’anàvem estirant per desenterrar-lo, i, en aquest procés, sempre quedaven restes a terra; en canvi, el biodegradable, només has de llaurar i prou”. Un cop retirat, també costava trobar una bona sortida al plàstic de polietilè: “No el volia ningú. Perquè se’l quedés la deixalleria, l’havies de netejar, assecar i portar-l’hi”, explica el pagès de Riudoms.
EL COST • “És entre una tercera part i el doble de car que el de polietilè, per això, el seu ús no és tan generalitzat”, argumenta en Nicolau. I com que s’utilitza poc, tampoc resulta gaire fàcil trobar algú proper que en comercialitzi.
Tampoc no ajuda que l’Administració no n’incentivi l’ús. A l’article de la revista Agrocultura, s’explica: “Des del 2009, a Navarra, hi ha subvencions per cofinançar l’adquisició de materials biodegradables d’encoixinat (…). A la resta de comunitats autònomes no existeixen mesures de suport, de manera que, a causa dels elevats preus d’aquests materials, la majoria d’agricultors segueix emprant el polietilè per ser l’opció més barata. (…) Per altra banda, també cal tenir en compte el cost de la retirada de l’encoixinat de polietilè, que oscila·la entre els 100 i els 200 euros/hectàrea”.(*)
