juliol 2025
L'artista muralista Lilly Brick.
L’artista de renom internacional Lily Brick —pseudònim de Mireia Serra Bernadó (Lleida, 1990)— alimenta l’ànima de qui observa els seus murals, com el pagès que alimenta el bestiar o té cura dels cultius. És bellesa i noblesa. Empoderament i perseverança. Ho diu ella. La ruralitat i els valors de la pagesia la nodreixen i se’n sent orgullosa, com també la gent del camp —especialment de la seva Plana de Lleida natal— la té d’altaveu de les seves històries i reivindicacions.
En quin moment neix la Lily Brick?
Va ser una casualitat. Tenia uns 23 anys, estava perduda. Tornava a Lleida de buscar feina a l’estranger, sense èxit, i em vaig deprimir molt. Aquí vaig trobar una impremta: fèiem samarretes, impressions personalitzades… venien artistes i així va ser com vaig conèixer el César, era raper, grafiter. Un dia em va convidar a una trobada de grafiters. Aquella trobada em va ensenyar moltes coses. Allà vaig començar una nova etapa en la meva vida, en la qual només volia pintar; i cada cap de setmana buscava algun lloc abandonat, demanava permís, i pintava. En un mes, un caçador que passava per l’Horta em va veure pintar, va quedar al·lucinat i em va oferir una feina: pintar la persiana del negoci de la seva filla; em va pagar el mateix que cobrava per un mes a la impremta. Allí vaig fer un clic: fas el que vols, la gent et diu coses maques, ho valora, estàs al carrer. Em va alegrar molt per dins. I fins avui.
Com ha influït el fet de viure a Lleida en la teva trajectòria artística?
Ho és tot. Si hagués viscut en una ciutat més gran —com aspirava— no hauria estat el que sóc ara. Tinc amics que hi viuen i sempre estan sobrevivint: el lloguer, transport, un ritme frenètic… L’artista que sóc és gràcies a haver-me desenvolupat artísticament en un lloc com Lleida. Per a mi, no només és casa, també l’espai on puc ser simplement jo. El poble on visc, Juneda, em dona tranquil·litat i inspiració. El fet de tenir converses plenes sense pressa. Per a mi estar aquí és estar on em vull quedar per sempre.
Una artista urbana que reivindica la ruralitat… Quin valors aprecies més d’allò rural?
Hi havia una reivindicació de la gent del món rural, de dir: “A la ciutat hi ha coses maques i extraordinàries i nosaltres també les volem tenir. I per què no podem? Si som gent igual de culta i llegida”. És el que em vaig trobar quan vaig començar a pintar: els prejudicis. Em trucaven de pobles molt petits i jo em preguntava: “Estan interessats en l’street art?” Doncs sí, i potser tenen molt més a dir-hi que molts d’altres. Gent molt autèntica i cultivada, que té coneixements profunds, i no tan fanfarrons com els que acostumen a abundar més a les ciutats. I a mi m’agraden moltíssim les persones que no parlen perquè sí, sinó que ho fan per dir alguna cosa. I és el que trobo en la pagesia: la noblesa. Llavors crec que la centralització és un error perquè als llocs rurals hi passen moltes coses i hi ha més espai per a què hi passin.
Les teves obres expliquen històries. Quin tipus d’història t’agrada transmetre?
Quan vaig començar a pintar aquesta persiana que em va donar el primer sou em vaig empoderar molt i em vaig tornar ambiciosa. Una cosa meravellosa que mantinc fins avui. L’ambició i la curiositat. Vaig trobar una casa a l’Horta i un senyor gran, de 96 anys, que dormia a dins i em va explicar que durant la setmana estava en una residència, però el cap de setmana dormia a aquella casa que s’estimava molt. Havia estat solter tota la vida, però s’havia enamorat d’una dona en un jardí de roses, amb unes faccions molt masculines, molt alta… i això em va encantar i vaig decidir pintar-li la seva història. Al final, la meva motivació és que la gent s’emocioni. Per això de l’ego treballat: no necessito fer les coses meves sinó les dels altres. Quan vaig acabar, els ullets se li van posar vidriosos i em vaig dir: ja està, vull fer això. Si li poses amor i un propòsit pur, converteixes una paret i una pintura, en alguna cosa especial.
Quins referents visuals tens?
Reflecteixo molt la meva manera de ser, que és l’esforç, els petits detalls que ens fan vibrar, les llums… aquell romanticisme que és bucòlic però existeix a la natura, al dia a dia. Al cap i a la fi vull mostrar la bellesa d’allò senzill. On ho trobes? Doncs al camp. En un tractor que passa amb els núvols en un capvespre, o un pagès fent un cafè, tot roget, perquè abans també s’ha près un carajillo… Crec que les meves obres són bucòliques i romàntiques, però diuen la veritat, una veritat que emociona, que ens fa posar els peus a terra i dir “la vida és això”.
Creus que és una veritat que està molt desconnectada? És a dir, dins del món rural també hi ha una desconnexió important respecte del sector agrari.
Em sap molt greu perquè no sento que hi hagi aquest orgull, una acceptació d’aquesta essència nostra; tot i que crec que els pagesos cada vegada estan més orgullosos de ser pagesos, i que la gent de poble reivindica més la seva essència, però, per exemple, Lleida ciutat, que està al costat del camp i on hi ha un fort vincle amb el sector agrari, es nega a reconèixer-ho. No sé què passarà, però el que sí que sé és que el meu art funciona a tot arreu del món. Amsterdam, Brussel·les, París són ciutats on m’han dit que els encanta el meu estil rural.
Com representes la ruralitat en la teva obra?
Represento molt la ruralitat en les dones. Crec que tenen un paper imprescindible i sempre han estat massa invisibilitzades. He pogut veure cultures i representar la ruralitat a diversos punts del món i en tots, la dona sempre era molt rellevant. Les dones que pinto les faig serioses, fortes, no emprenyades, però sí convençudes. És una actitud de perseverança i empoderament. Sempre ens han dit en molts aspectes com hem de ser i què hem de fer, i a una dona pagesa encara més. A part que la meva reivindicació per les dones m’ha fet entendre i aprendre també de mi. Aquella vulnerabilitat que tenia abans de pintar crec que ha desaparegut gràcies a tantes dones fortes que he pintat. Per tant, el fil conductor acostuma a ser ella, sempre.
Creus que treballar la terra impregna d’una sensibilitat especial?
El pagès té una sensibilitat extraordinària. Són moltes hores de solitud. El que m’ha aportat estar amb pagesos és aquesta sensibilitat, paciència, força i perseverança. Aquesta dualitat de duresa i sensibilitat em va molt bé per a la meva obra. Em motiva molt. Mira que és dur el que faig —sempre fora al carrer, adversitats climàtiques, altures…— i sempre que ho passo malament o em trobo fluixa d’ànims, penso: què faria un pagès? Doncs diria: “Va, endavant, que queda poc.” I seguiria. Aquesta actitud em sembla la més maca i entranyable del món. Perquè, quin és el motiu pel qual diuen “endavant”? Per la bellesa del que fan per la terra, no perquè els hi mani ningú. Perquè aquell animal ha de menjar, o aquella planta s’ha de regar, una cosa tan noble com alimentar. És un ADN que m’ha impregnat i quan pinto penso que d’alguna manera també estic alimentant la vida a través dels ulls. / MARIA CARRERAS
