gener 2019
ALBERT GARCIA/ Lafede.cat aplega 117 organitzacions catalanes que treballen en l’ajuda humanitària, els drets humans i incideixen en les polítiques dels governs català, espanyol i europeu. Luca Gervasoni (Barcelona, 1980) la presideix. És politòleg i pertany a l’entitat Novact-Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta, per la qual ha viscut sis anys a Palestina ajudant palestins i israelians que lluitaven de manera no violenta contra la construcció del mur de separació i l’ocupació de terres. Ha estat expulsat dues vegades d’Israel i una del Marroc
Què és un especialista en construcció de pau?
Ens dediquem a estudiar com donar solucions a conflictes, tant en fase prèvia de violència, com en fase de violència o en fase post conflicte.
Vau actuar amb previsió l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya.
Vam impulsar la plataforma Som Defensores, que va aplegar 200 entitats de Catalunya i vam desplegar observadors als col·legis electorals. Vam oferir advocats a persones víctimes de la violència institucional i vam crear un espai d’atenció psicosocial.
L’1 d’octubre passat Lafede va aplegar la societat civil catalana, organitzant un minut de silenci contra la repressió.
Passat un any calia organitzar un acte per expandir el discurs dels drets humans. Lafede no és independentista ni antiindependentista, és una entitat que treballa per defensar els drets i les llibertats. Vivim una situació greu, no tan sols des de la defensa del dret a l’autodeterminació, sinó de l’opinió, la manifestació i el dret a protesta. Pensàvem que calia denunciar-ho amb la màxima transversalitat. En principi, pensàvem que calia fer-ho des de l’Espai Democràcia i Convivència, però com que no va ser així, vam decidir impulsar-ho i vam aconseguir la suma de les entitats d’aquest espai i gran part dels partits polítics.
Com enfoqueu el conflicte de cara als judicis que s’han de celebrar al gener?
Amb preocupació, per la combinació de judicis i cicle electoral, on formacions d’extrema dreta, que inclouen al programa limitar drets, sembla que podrien guanyar força. Pensem que caldria reforçar tots els espais conjunts a la societat civil per treballar amb el màxim de transversalitat per assegurar la defensa dels drets.
Com incidir davant d’un nou Govern de l’Estat, del qual s’esperava un canvi d’actuació respecte del Govern del PP?
El que és important és que la societat civil ens responsabilitzem molt més del que ho hem fet fins ara. A Catalunya hi ha una polarització política i la negociació està sota mínims. Als conflictes al món, normalment, quan hi ha una polarització política, el següent pas és que es transfereix la polarització a la societat civil, i, en tercer terme, això arriba a la ciutadania. Tot i que la situació és preocupant, no hem arribat encara a aquest tercer nivell. La clau és si la societat civil té capacitat per mantenir-se unida per traslladar un missatge unitari en favor dels drets i les llibertats.
ACCIÓ EXTERIOR • El 22 de desembre publicàveu una carta conjunta adreçada al nou conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch. Plantegeu que Catalunya podria arribar, d’aquí a sis anys, a dedicar el 0,7 % del pressupost a l’ajut al desenvolupament?
Ho podem fer, si volem. Hi ha la idea que Catalunya és un país molt solidari, però la pràctica del Govern dels últims anys no ha estat així en absolut. La solidaritat internacional es mesura per mitjà de l’ajuda oficial al desenvolupament [AOD]. Aquest criteri ens diu que l’Estat espanyol està al 0,3 % d’AOD, França i Itàlia s’han compromès a arribar al 0,5 % Catalunya està al 0,15 %. No només estem molt per darrere en solidaritat de la resta de països, sinó que tan sols és la vuitena comunitat autònoma en solidaritat. Andalusia, Extremadura, País Basc i Navarra, per exemple, van al davant.
Aquesta solidaritat en què es concreta?
Per exemple, en un projecte d’Intermón-Oxfam al Iemen d’ajuda bàsica a dos milions i mig de persones, però que denuncia el comerç d’armament d’Espanya a l’Aràbia Saudita, responsable de les violacions dels drets humans al Iemen. Per tant, no només donem ajuda humanitària, sinó que ens involucrem en les polítiques.
Algun altre exemple.
Un projecte de CERAI que acompanya un grup de dones del Rif, una de les zones més pobres del Marroc, per fer-les sortir de l’analfabetisme i amb suport econòmic que ha servit per establir 25 microempreses agrícoles. En projectes de pau, un que vaig viure en primera persona a Palestina. Treballava a Bilin, poble de 2.000 habitants, a través del suport de l’Agència Catalana de Cooperació, l’Ajuntament de Barcelona i el fons espanyol de cooperació, vam aconseguir que aquest poble recuperés el 70 % de les seves terres que havien quedat a l’altra banda del mur.
També treballeu a casa, el 10 de desembre, 70 Aniversari de la Declaració dels Drets Humans, vau fer una campanya sobre consum ètic.
Sí, en relació amb uns dies en què el consum creix, vam fer una campanya de sensibilització, que la gent tingui en compte que les compres siguin respectuoses amb el medi ambient i els valors quan no comprem productes de proximitat.
Reclameu la supervisió de l’acció de les empreses catalanes a l’exterior.
Valdria la pena preguntar-se si de veritat el suport a la internacionalització de les empreses catalanes està al servei del desenvolupament. Tenim alguns casos ben galdosos: Petromiralles, propietària d’Agrogeva, té 6.000 hectàrees a Guinea-Bissau. Diverses entitats locals han denunciat els salaris de misèria que paguen, que 600 famílies han estat expulsades de les seves terres i han crescut els casos de malària com a conseqüència de l’ús intensiu de fertilitzants químics.
I com actueu?
El Parlament va aprovar el 2016 instar el Govern a establir un centre d’avaluació de l’acció exterior de les empreses catalanes. Però des de llavors no n’hem tingut notícies. Ara bé, cal remarcar, que quan parlem de males pràctiques parlem, sobretot, de les grans multinacionals, la petita i mitjana empresa, en general és molt més respectuosa. Caldria una aliança entre els que ens dediquem a vetllar pels drets humans i la petita i mitjana empresa per assegurar que tothom compleix uns estàndards. A més, pagar tres euros al dia als treballadors a l’Àfrica per produir aliments per al nostre mercat no té sentit: estàs perjudicant els teus mateixos pagesos.
Com creus que cal afrontar la crisi dels refugiats?
L’últim any han entrat 135.000 persones a Europa, segons l’ACNUR, 61.500 a través de la frontera sud espanyola, i s’estima que en aquest trànsit van morir 2.000 persones. És urgent obrir un debat sobre la llei d’estrangeria, sobre les violacions dels drets humans a la frontera sud, estem dotant de material repressiu el govern del Marroc, vestint-ho com a cooperació al desenvolupament. Per acabar, treballar en les causes de la immigració. Allò que dèiem de Guinea-Bissau: pagar salaris miserables i controlar gran part de les terres fa perdre oportunitats a la gent en el seu país.
