juny 2021
Marc Castellnou (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) és actualment el cap d’Àrea del Grup d’Actuació Forestal i una de les veus crítiques de referència pel que fa a la gestió dels boscos i els reptes per evitar focs devastadors. En aquesta entrevista, Castellnou analitza l’estat de la lluita contra els incendis a casa nostra i el paper que juga la pagesia en aquesta batalla.
Venim d’un estiu del 2020 en què tant el nombre de focs com el d’hectàrees cremades van caure respecte de l’any anterior. Com pinta aquest estiu?
Aquest 2021 pinta com un any normal dels noranta. Venim d’un hivern sec en termes generals i en l’àmbit de combustible s’hi suma també tot el de l’any passat. Hem tingut focs durant la primavera i podem dir que els incendis van accelerats en aquests moments. L’inici de campanya ha estat especialment dur a la zona metropolitana, ja que el litoral és el que està més sec. Tradicionalment les campanyes començaven per les Terres de l’Ebre i per Ponent, però aquest any ho ha fet per la vall del Llobregat.
Hi ha prou consciència del risc que suposen els incendis forestals?
No, la gent no és conscient del perill i pensa que, quan hi ha un foc, els bombers hi van, l’apaguen i ja està. El problema és que ja fa temps que diem que els bombers tenim problemes per apagar incendis en aquesta dinàmica de canvi climàtic i amb un territori quasi abandonat. Necessitem uns recursos d’extinció millorats i modernitzats, però sobretot el que necessitem és un paisatge ben gestionat per poder fer la feina. Amb el territori tal com està, hi ha
incendis que els bombers no podem apagar i aquest estiu ens en podem trobar si la cosa continua tal com ara. No és perquè no tinguem recursos, sinó perquè la força de l’incendi supera la capacitat d’extinció humana. Vivim en un país fràgil que, si perd els seus boscos, perdrà la capacitat per sustentar la societat
Vostè sempre parla dels incendis de sisena generació. Què són?
Són els incendis del canvi climàtic, uns focs nous i escassos però que quan es produeixen poden arribar a devastar grans zones en un sol dia. Per exemple, els incendis de Portugal van cremar unes 14.000 hectàrees/hora. Són focs que creen unes condicions atmosfèriques per poder propagar-se ells mateixos. L’única manera que tenim de competir amb aquests incendis és la de crear un territori de mosaic amb unes estructures que afavoreixin la diversitat d’espècies i la diversitat estructural del nostre paisatge.
Quin paper hi juga el sector agrari?
La pagesia és clau, perquè és qui alimenta el mosaic agrícola i forestal i qui manté aquest territori viu. La pagesia és bàsica, però la societat urbana és clau per consumir els productes d’aquesta pagesia. El que no podem fer és viure en un país aliè al que passa en el mateix territori i, a més a més, imposar restriccions a la gent que el gestiona. Sense els pagesos, els grans incendis arribarien a les ciutats i no tindríem cap oportunitat d’apagar-los. S’hauria de considerar
la pagesia com a part del sector serveis perquè ofereix un servei de seguretat contra el foc que no es paga ni es reconeix.
Tot i així, no creu que alguns cops es criminalitza el paper de la pagesia?
Hem de ser conscients que, si a principi de juny tenim incendis, en la majoria dels casos són cremes agrícoles que s’escapen. Que els pagesos gestionin el paisatge no treu que en algunes ocasions puguin fer activitats que posin en perill aquest paisatge. D’això n’hem de ser conscients i no amagar-nos darrere cert bonisme i pensar que els pagesos som sempre bons. La societat sempre busca culpables. La ignició vindrà d’on vindrà, però el problema no és la ignició en si, sinó la propagació. I això és el que hem de treballar entre tots.
L’estiu del 2019 es va aplicar una prohibició de segar en les hores de màxima calor durant uns dies, mesura que va crear molt malestar entre el sector. Realment era necessari?
A principi de juny nosaltres tenim els recursos derivats a la zona de cereals per garantir que, en cas d’incendi, al pagès no se li cremi el tractor o la collita. El 2019 teníem els recursos ocupats a la Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre) i una situació de vent molt concreta i el que vam demanar va ser que no se segués durant les hores centrals del dia per no augmentar encara més els problemes i evitar que el sistema d’extinció es col·lapsés. Si hi hagués hagut algun altre incendi, s’haguessin pogut cremar fins a 5.000 o 6.000 hectàrees de cereal encara per segar. S’ha de posar en una balança. No parlem de prohibir segar quan fa calor, sinó només quan no hi ha recursos disponibles. És l’única opció que tenim si volem assegurar que podem seguir actuant.
Una de les peticions del sindicat és demanar ajuts per a la llaurada de franges perimetrals al llarg de les parcel·les de cereals després de la collita. Creu que és positiva aquesta tècnica?
És positiva en el sentit que abans no se sembrava fins arran de la paret del mas i el mateix pagès quan sembrava els bancals deixava línies sense sembrar. Ara no es fa perquè s’espera que, si hi ha foc, algú l’apagui, mentre que abans sabies que no vindria ningú i hi posaves tu els límits perquè no s’escapés. Una mica de sentit comú, que aquest sector en té, no va malament.
Què podem fer per traslladar a la societat la importància de mantenir els boscos nets?
Bàsicament, crear economia forestal. O tens economia forestal o te’n vas a un mosaic d’estructures més joves. Un paisatge continu i homogeni és un paisatge molt fàcil de cremar. Un paisatge amb boscos madurs i joves és un paisatge divers a escala d’estructura forestal i aquesta diversitat ja és un fre per a l’incendi. Com més madur és un bosc, més biomassa té al tronc dels arbres i menys al matollar, i els troncs són el que no crema. És important que tinguem clar que invertir en els boscos és fer-ho en seguretat. Els boscos de la Catalunya Central no arriben a l’àrea metropolitana perquè hi ha la franja agrícola del Vallès i del Baix Llobregat. Si aquesta franja no hi és, els incendis poden creuar perfectament aquesta zona i arribar fins al litoral. Això és el que hem vist a França, Austràlia i Califòrnia, i Catalunya està en aquesta trajectòria. El problema en l’àmbit forestal no és només pel canvi climàtic,
sinó que cal afegir-hi l’abandonament de la Catalunya rural.
I aquestes inversions d’on han de venir, de l’àmbit públic o del privat?
No ho sé, però el que veig clar és que no ens pot passar com a Austràlia i perdre tota una economia turística per culpa dels incendis forestals. Però, al mateix temps ens hem de preguntar: quina part dels guanys de l’economia turística del país reverteixen en el territori? Que jo sàpiga, zero. És un negoci net que explota el territori i en treu un benefici econòmic sense revertir-hi.
Una de les coses que sobten és el fet que hi hagi zones amb alt risc d’incendi que, malgrat tot, quedin fora de les ajudes per al seu manteniment. Què hem de fer amb aquestes zones?
La política de subvencions del sector forestal és una política de vaques magres. És una política de subvenció, no una política econòmica. És el mateix que amb els productes agrícoles: quanta gent en compra selectivament que siguin del país? Quants de nosaltres consumim fusta del país? Catalunya no té una idea de país. Encara que sovint la demanem, no la comprem. L’economia circular es crea creant consciències. // P.C.
