juny 2021
L'escriptora i periodista Mercè Ibarz. Foto: Lucía Boned.
Cristina Segura
A Tríptic de la terra (Anagrama), Mercè Ibarz (Saidí, 1954) recull La terra retirada, crònica de la transformació social i agrària al Baix Cinca des dels seixanta; La palmera de blat, novel·la que hi profunditza, ambdues dels noranta, i Labor inacabada, memòries escrites durant el confinament que completen la trilogia
La terra retirada descriu l’abandonament dels camps pels canvis a l’agricultura. Després de la millora amb nous conreus i la mecanització va venir la sobreproducció i els excedents.
Quan la vaig escriure estava molt impressionada per aquests canvis. Calia donar cabuda a unes vivències tan ràpides. Sentia, a casa i al poble, quan hi tornava sovint des de Barcelona, que el progrés de les màquines conduïa a un sistema de producció i a una relació amb el mercat estressants. La descripció sociològica i periodística hi és, però també la memòria personal. Amb el temps, ara el Tríptic de la terra sembla ser la meva marca personal d’escriptura més fonda. Moltes coses d’ara ja hi són, allí, tant de la meva manera d’escriure com de l’evolució agrícola.
La mecanització del camp, al llibre, no es veu sempre des d’un angle positiu.
La mecanització ha comportat durant anys millores econòmiques, però també ha instal·lat l’agricultura industrial, de la qual ara veiem les conseqüències que fa trenta anys s’anunciaven, la dependència d’un mercat més i més embogit. Com a escriptora, periodista i treballadora de la cultura constato el mateix en els meus àmbits que en la pagesia contemporània: la industrialització de les nostres feines i oficis –al camp com en tantes altres activitats— té costats foscos, i un és aquesta dependència extrema del mercat.
El Baix Cinca també ha conreat fa anys arròs i gira-sols. A l’obra hi surt un arbre ‘mestís’ com a símbol de resistència als canvis: un fruiter amb branquillons d’olivera.
És l’arbre rebel. Me’l vaig imaginar a la novel·la que vaig escriure després, La palmera de blat, que ara és la segona part del Tríptic de la terra. Necessitem la imaginació per comprendre les nostres vides i els canvis que travessem.
Hi apareixen intermediaris que “decideixen la temporada agrícola”, substituts dels comerciants gitanos, i hi parles de “governs que no han fet res perquè els tractes del comerç amb l’agricultura siguin respectats”.
Els intermediaris poden ser ara molt pitjor que els comerciants gitanos… Els tractes amb aquests, quan es compraven bèsties, es respectaven sempre, i això que només consistien en una encaixada de mans! Ho tenen difícil ara els pagesos. Per a una família d’agricultors joves les coses són dures. Parlo d’una agricultura ben activa que ha conegut també les bondats dels canvis en el seu nivell de vida; també cal dir-ho. I ara coneix un desconcert enorme. Potser és el moment de reflexionar sobre com aturar els cantons foscos dels canvis, i millorar una vida comunitària que potser ha perdut massa en el dia a dia i en les coses comunes que fan un poble: festes, cine, serveis…
A La terra retirada la pagesia no es fixa en el paisatge que l’envolta. Aquesta manca d’implicació pot ser l’efecte d’un menysteniment social?
En el món agrícola, el paisatge és un marc de treball i sovint no és res més, però la consciència del paisatge està canviant. Probablement, el desinterès de sempre per l’entorn natural més enllà de la feina al camp estava en relació amb la idea que la societat moderna és només urbana, que ha pesat com una llosa en els pobles. Fins que, en molts indrets, el turisme rural ha començat a existir.
Les morts per accidents amb el tractor també marquen els cicles de vida.
Se’n parla massa poc, en tenim poc coneixement social, i en canvi marquen, com bé dius, els cicles de la vida. La relació clàssica del pagès amb la terra, que als anys seixanta va passar de tocar-la amb les mans a treballar-la amb màquines, va ser en moltes ocasions un daltabaix. De la mateixa manera, la fruita va representar tornar a tocar la terra i els arbres amb les mans, però va suposar una industrialització encara més acusada.
En els llibres hi ha una analogia entre els canvis al camp i els de les persones, i entre l’escriptura i la pagesia. El camp marca més les vides?
Els canvis ens transformen individualment i col·lectivament. En el meu cas, hi ha una manera d’escriure i de publicar els llibres que veig en relació amb la pagesia clàssica: deixar la terra en guaret, recuperar la saó. No sóc una escriptora industrial. I podar molt allò que escric fins que doni el fruit que n’espero.
El paper de les dones com a pal de paller també hi és. Lola dona els diners per comprar el primer tractor als fills.
Les matriarques han estat quasi sempre la columna vertebral de la pagesia, del patriarcat rural. De vegades, l’han matisat i fet menys dur, d’altres voltes l’han fet més intransigent. No és gens secundari el seu paper, ha estat amagat en tot cas. Actualment elles mateixes en tenen més consciència i també es qüestionen més les formes familiars i de treball, en un procés que forma part dels cantons lluminosos dels canvis en l’agricultura des dels anys seixanta.
I les macrodiscoteques també eren punt de trobada per adquirir coneixements sobre les màquines i els adobs.
I per a les xiques, intercanvis d’experiències amb els anticonceptius! La llibertat de moviments, i d’interacció generacional, que va procurar l’automòbil als joves, és un dels eixos de la vida agrícola contemporània.
La crònica de la transformació social va des dels tres comunistes que pinten ‘Viva Fidel’ a la porta de l’església fins a l’arribada d’immigrants i episodis de racisme.
Sovint penso, observant la vida a Saidí al llarg d’aquests anys, que les coses noves que passen a les ciutats i són notícia en realitat han passat primer als pobles. Les migracions, per exemple, van començar fa molt i molt temps, amb la fruita. El Tríptic de la terra va de tot això que parlem aquí, des del que vaig escriure fa gairebé trenta anys fins al que vaig escriure l’any passat en confinament, Labor inacabada. Escriure la crònica d’aquests anys empeltada de records personals i de les sensacions íntimes que procuren ha estat per a mi una manera de fer literatura del present.
Com a terra de frontera, recordes que el territori “ha conservat la llengua parlant-la, convençut que la grafia no existia”.
És una alegria poder dir al cap de trenta anys –encara que hi ha molt per fer en aquest sentit, a les escoles i a la vida pública— que la gent de Saidí s’ha acostumat a llegir en la seva llengua, la sap llegir. Potser no tothom, perquè la lectura no té gaire predicament enlloc, però sí uns quants!
A La palmera de blat també hi ha una narració amb elements màgics: el ritu del comiat del padrí a l’hort abans d’escollir el moment de la seva mort, amb un aixadonet com a testimoni.
Els somnis són potser la part més veritable del que vivim i com mirem d’entendre-ho, ens obren les portes de la imaginació i de la percepció. Hi ha també el real meravellós, que ens indica tantes coses de la vida que molt sovint no tenim ni el temps ni la disposició de fixar-nos-hi. La imaginació és el poder tal vegada més important per afrontar la vida i la mort, els canvis, la relació amb les arrels i les transformacions veloces que ens abasseguen.
