desembre 2014
ALBERT GARCIA – A Som una nació Europea (Rosa dels Vents, setembre del 2004), Raül Romeva (Madrid, 1971), Eurodiputat d’ICV-EUiA del 2004 al 2014, explica que Catalunya s’ha fet un lloc a l’agenda europea, però sobretot explica l’experiència política d’aquests deu anys d’eurodiputat i mostra el seu perfil ideològic TTIP • Romeva denuncia que l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions s’està negociant d’esquena a la ciutadania
i eludint el debat polític
Al llibre expliques que, del 2004 al 2014, la qüestió catalana ha fet un salt a l’agenda europea.
L’11 de setembre del 2012 hi ha un punt d’inflexió. A partir d’aquell moment s’obre la carpeta catalana. Es posa sobre la taula dels despatxos de les capitals europees, no només a Brussel·les. Catalunya adquireix un protagonisme que passa per sobre d’Euskadi i s’equipara al fet escocés.
En arribar al Parlament Europeu pensaves que seria fàcil aconseguir que s’hi pugués parlar el català.
N’estava convençut. Era extremadament senzill: que en una reunió del buró del Parlament, del president i les catorze vicepresidències, es votés que en els plenaris es pogués intervenir amb una llengua més. No s’ha aconseguit per una obstinació ideològica. Hi ha hagut l’obstrucció manifesta de Vidal Quadras, que ha tingut molt de pes, però ell no ha estat determinant. Han estat els socialistes, que se suposava que eren uns aliats i a l’hora de la veritat, no només no van ser-ho, sinó que van ser un obstacle més. Amb el grup socialista els números sortien.
Expliques que a la Unió Europea vas constatar el treball recentralitzador de la delegació espanyola.
El problema no és el català. És de marc. El Tribunal Constitucional prohibeix el decret català de lluita contra la pobresa i el que s’oposa al fracking i impedeix una consulta a les Canàries sobre les prospeccions de petroli. Estem davant d’una deriva de centralització. És la visió de la metròpoli i les colònies. A l’àmbit europeu he constatat que és més greu: cosa que representa que les competències estan descentralitzades, l’Estat les vulnera amb la intenció de recuperar-les per la via europea. Hi ha una elit políticoeconòmica que governa l’Estat i de la qual depenem la resta.
Et situes a favor de la independència. Dius que t’interessa més el per a què d’aquest nou Estat de la Unió Europea.
El per a què vol dir que construïm un Estat amb capacitat de gestionar el bé comú: l’aigua, l’energia, la biodiversitat i el territori. D’altra banda, no té cap lògica que avui tinguis una moneda única europea i vint-i-vuit polítiques fiscals i econòmiques. Un estat del segle XXI hauria de gestionar determinades coses a escala supraestatal. Però en aquest àmbit, Catalunya hi ha de poder participar amb veu pròpia, parlar de tu a tu amb els altres estats. No té sentit que per anar a Brussel·les hagis de passar primer per Madrid. No es tracta d’accelerar, sinó de canviar el rumb.
Dius que el sector primari ocuparia un lloc clau en un nou país
És clar. La gestió dels recursos primaris és molt important. No pot ser, com està passant a Europa, que la política econòmica estigui inspirada en els interessos econòmics de determinats actors, molts del quals tenen les seus fora del territori i alguns, en paradisos fiscals. El criteri del bé comú és que ha de repercutir en el benestar col·lectiu, no en la generació de riquesa per a l’inversor. Aquí cal un canvi de paradigma que exigeix que l’Estat se’l cregui i no estigui sotmès als interessos de les multinacionals sinó al servei de la ciutadania. En això cal un canvi fonamental, també a Europa: les reformes de les políques agrícoles comunes s’han fet perquè les “duquesas de Alba” mantinguin el seu benefici.
Hi ha qui qüestiona les subvencions al sector agrari.
Per a mi, el més important no és si una política està subvencionada o no, sinó que els recursos públics estiguin destinats a aquest benestar comú. Ara bé si en lloc de subvencionar aquells productors arrelats al territori, que no només generen un producte sinó que, a més, cohesionen territorialment i mantenen estructurat i equilibrat un territori, en lloc d’això beneficiem el gran inversor; sóc molt crític. Una part del sector ha fet pressió perquè això continuï així en detriment dels interessos del mateix sector agrari.
Hem entrat en una crisi de la idea de la Unió Europea.
Durant molts anys Espanya ha estat receptora de fons europeus i, mentre hi ha hagut entrada de diners europeus, hi ha hagut simpatia per Europa. En el moment que passem de ser receptor net a donant, hi ha una mica de crisi. Però sobretot penso que hi ha una pèrdua de credibilitat democràtica del projecte europeu. Perquè hi ha una percepció que les normes europees s’estableixen d’una manera no ja només poc democràtica sinó antidemocràtica, supeditada als interessos de les multinacionals i del capital.
TRACTAT DE LLIURE COMERÇ UE-EUA • Dius que les negociacions de l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions no és un acord comercial. Quin objectiu té?
Un acord comercial busca la liberalització de l’espai, reduir aranzels. Aquesta realitat ja existeix, ja hi ha una lliure circulació molt gran en els àmbits clau. La conseqüència més important de l’acord és la pèrdua de sobirania respecte de les multinacionals. Una multinacional podrà portar davant de la Cort Internacional un Estat si no li garanteix els beneficis pels quals s’ha compromès. No cal anar massa lluny. És convertir el cas Castor en norma: els 1.350 milions d’euros que se li han pagat a Florentino Pérez perquè no ha obtingut els beneficis esperats. La reforma elèctrica és això, és garantir que les empreses elèctriques no només no hi perdran, sinó que seguiran guanyant en qualsevol escenari i en qualsevol circumstància. A costa de qui? Del consumidor. Carregaran a la factura el benefici que esperaven i tindran la possibilitat de denunciar l’Estat si no compleix.
Parles d’opacitat a la UE
Tot això s’ha fet, a més a més, amb zero debat públic. Sense la participació dels sectors econòmics implicats, sense una reflexió parlamentària que et permeti saber qui és qui i qui fa què. Es practica una política de fets consumats. Abans de les eleccions europees, vam demanar que s’aturessin les negociacions i aquest tema fos motiu de campanya electoral. Va ser impossible, la Comissió Europea va seguir la negociació. Barroso ha estat absolutament taxatiu perquè ha volgut que això fos l’herència que deixa del decenni del seu mandat. I Juncker ha agafat el tema amb entusiasme.
Com se’n pot veure afectada l’agricultura familiar?
Un inversor de fora es mourà pels criteris del seu territori i el productor local haurà de competir amb un producte que no estarà repercutit en el cost que li suposa produir-lo. Llavors es posaran al mercat productes amb una competència deslleial.
