AMB EL PERMÍS DE BARCELONA | “Pagès i pagesa, amb tot l’orgull”

La Terra de febrer del 2023,  núm. 490, estrena nou col·laborador mensual: Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell),  té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país. 

AMB EL PERMÍS DE BARCELONA

Pagès i pagesa, amb tot l’orgull

Enguany sí que tocava exposició de tractors a la Fira. Fa goig de veure’ls afilerats, lluents i acolorits. Qualsevol no s’hi queda encantat, sobretot davant de la novetat de més de 500 cavalls que promet fer la feina de tot un exèrcit. A mi no m’hi veuran pas mai al damunt; però el veí del costat sembla mostrar un interès prou més justificat.

–Això sí que és una gran màquina per a un senyor pagès! (entro en conversa amb un to amable).

–De pagès res, que aquesta paraula ja no es porta. No som pagesos, som empresaris agraris! (contesta secament amb un gest altiu i un pèl molest)

–Home, a mi em sona prou bé això de pagès i en conec molts que no se’n fan! (contemporitzo)

–Què va, res de res! Que us penseu que un pageset pot portar un d’aquests tractors? Que us penseu que no s’han de fer molts números per pagar i fer funcionar aquestes màquines? S’ha de ser empresari agrari! (…i continua un monòleg de difícil aturador).

Estava a punt de respondre que d’acord, que avui dia s’ha de tenir un bon coixí i ser molt espavilat per tirar endavant una explotació agrària, però que això no vol dir renunciar a l’ofici i a la paraula de tota la vida: pagès, pagesa. La discussió se’n va, però, per una vessant passional descontrolada i jo em quedo amb les meves cabòries.

I penso que ser empresari agrari tampoc salva de res; que segurament serà el nom de professió que tindrà una vida més curta. Que posats a fer, s’hauria de ser empresari agroalimentari, perquè de produir i vendre aliments es tracta, si no es vol viure a la intempèrie i dependre dels marges escassos que dóna la venda de matèria primera sense transformar. O, encara millor, s’hauria de ser empresari comercial agrari per tenir alguna capacitat de decidir quina part del pastís es queda a casa.

És clar que el pagès d’avui ha de tenir les habilitats i els coneixements d’un bon empresari agrari, i si és més que agrari, millor. Però de cap manera ha de renunciar a la paraula mil·lenària, pagès-pagesa; l’habitant del pagus que treballa i viu del seu camp. Pagesia que des de fa mil·lennis forneix les necessitats bàsiques d’aliment i vestir. Ofici arrelat a la natura, que ha sabut transformar-la tot preservant els equilibris ecològics fonamentals del planeta. Pagesia que ha bastit els paisatges rurals i ha pagat els urbans amb transferències i impostos. I per tot plegat, també, el sector productiu que rep la major part del pressupost de la Unió Europea.

L’eminent filòleg Joan Coromines apunta que en època medieval i sota la mirada influent de l’aristocràcia, que havia d’aguantar les escomeses dels pagesos contra els privilegis feudals, l’adjectiu pagès-pagesa tingué també un caire pejoratiu, símbol de rebaixament social, ordinariesa i embrutiment. Arribada la burgesia, amb qui la pagesia es disputà –o disputa encara– la propietat de la terra i el repartiment dels marges en els mercats, el menysteniment continuà. Però pagès-pagesa han estat sinònims també, ens recorda Coromines, de rectitud i fermesa, de resistència. Són els distintius d’un grup social que ha lluitat de sempre contra l’opressió i que avui en dia ens recorda la igualtat, llibertat i solidaritat que fan possible la democràcia davant de la concentració amenaçadora de riquesa, informació i poder.

Al cap i a la fi, naturalment, que cadascú es posi l’etiqueta que li vagi més còmoda, que no ha d’arribar la sang al riu per això. Però que ningú passi de costat de la de pagesa i de pagès, la insígnia que porta darrere seu prop de 400 generacions, que són les que han passat des que s’inicià l’agricultura al neolític. A veure qui en dóna més?

Ignasi Aldomà, geògraf, expert en les transformacions al món rural.