maig 2016
ALBERT GARCIA/ Veí d’Alpicat, Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) és un referent de la poesia catalana actual, ha escrit també novel·la; en la seva obra i en la conversa reivindica l’origen pagès: “Si sóc escriptor és gràcies al fet que el meu padrí va cavar”. Al dietari La finestra de Vermeer (Proa, febrer del 2016), dia rere dia del 2013, té un ull posat a la caça i al camp, mentre repassa la joventut passada i afronta els envits de la vellesa o sospesa l’actualitat social i política o escriu apunts literaris.
Ets un escriptor amb una sensibilitat rural. Es veu en la teva poesia i a la novel·la Les guerres del pare, on surt retratada la vida rural de fa seixanta anys. Al dietari hi ha una mirada atenta al camp i a la caça.
Sempre he viscut els origens rurals i he estat caçador tota al vida, de manera que el camp no l’he viscut contemplativament, que és el que fan el visitants. Els pagesos i els caçadors no ens mirem el paisatge, el mirem com funciona; jo miro a veure d’on pot saltar una perdiu. Acabes tenint un contacte amb la natura més viu que la simple contemplació estètica. Però també m’encanta aquesta, no hi ha gaires paisatges més bonics que quan comencen a florir els presseguers. La natura, els canvis estacionals, són una part fonamental de la meva literatura, tant de la poesia com de la prosa.
Poetes i pagesos s’assemblen per l’atenció als cicles vitals. La literatura ens naturalitza?
Anomenar els arbres, els ocells, no només és tenir lèxic, és un món. Jo recordo l’època que els pagesos sabien moltes paraules, perquè era obligatori saber-les, si no, se n’anava tot a fer punyetes. Perdre aquestes paraules no només és un empobriment verbal, sinó un empobriment mental. Això ha estat substituït per altres coneixements tècnics i informàtics, però el que es guanya per un cantó es perd per un altre.
Pla deia que Verdaguer havia agafat la llengua rica dels pagesos.
Tant de bo la meva llengua fos la del meu padrí. El meu padrí no era bilingüe; quin llenguatge més pur hi havia aleshores! Quan vaig fer Les guerres del pare, que és una novel·la de memòries, vaig estirar el fil de la memòria i no només em van venir records, sinó que em van venir paraules.
Al dietari parles de decadència cinegètica.
Jo era caçador de perdius i ara de perdius de debò, poques. Ho veig aquí, mentre esmorzen hi ha un home que va soltant les perdius. Això no és caça, això és una altra cosa. Penso que he encertat el moment de plegar, perquè de caçadors de debò no en queden gaires. Ara no s’hauria de caçar perquè les perdius estan aparellades, crien, i amb l’excusa de la plaga de conills, cacen tot l’any indiscriminadament.
Algú t’ha retret que hagi sortit retratat en el dietari?
Algun membre de la família s’ha mosquejat una mica. Els del gremi literari encara no s’han pronunciat, però ja sortiran perquè algú s’hi reconeixerà. Si em fico amb algun autor és per la seva prepotència. I ja tinc 68 anys i tant se me’n fot. Una de les grans sorts de viure a Alpicat és no formar part del món literari. En tinc prou amb l’editorial que em publica els llibres i els lectors que tinc.
Relaciones el nazisme, que va adoctrinar la societat de tal manera que va fer creure en la superfluïtat de la vida humana, amb el despotisme econòmic actual, que fa supèrflues les persones: els aturats, els discapacitats, els vells, aquells que són una càrrega econòmica.
Els nazis van fer creure que la guerra s’havia produït sola i la crisi també sembla que s’ha produït sola. Les víctimes d’una guerra sembla que no importen. Les víctimes de la crisi sembla que tampoc són concretes. La mentida per explicar la crisi està molt arrelada en el principi de Goebbels: una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat. Es parla de la crisi com si ens hagués caigut a sobre i tots coneixem els seus autors, les víctimes, els que s’han enriquit i s’estan enriquint.
El pensament humanista es veu superflu. En quina mesura la nostra societat actual està arraconant les humanitats?
He viscut l’agressió dels poders polítics i econòmics contra la part humanística del saber fins al punt de considerar-lo superflu. Sembla com si les humanitats no fossin una necessitat social. I això ens porta a la barbàrie. Els que no pensen ni en el sentit moral ni en la cultura de la gent són uns bàrbars. Però si et mires un missatge electrònic o un whatsapp, normalment en cada ratlla hi ha tres o quatre faltes d’ortografia. I en el conjunt de l’escrit, 15 o 20 de sintaxi. Això és greu perquè hi haurà un moment que no ens entendrem. Vaig estar malalt i em van fer una analítica els resultats de la qual estaven escrits de tal manera que no l’entenia jo ni el metge ni ningú, perquè no estava ben escrit. Tinc amics que em diuen que això passa amb projectes d’enginyers i d’arquitectes. Potser arribarà un moment que la gent es morirà i no sabrà el perquè, ja que els informes estaran mal redactats, o caurà un pont o una casa perquè la gent no s’entendrà.
I llegir un dietari, una novel·la, una poesia ens serveix per afrontar l’experiència vital. Per exemple, parles sense embuts de la vellesa, la senectut, i la por a la mort.
Si no ho fa la literatura no ho farà ningú. Una persona llegint és una persona lliure que no emprenya ningú. I està reflexionant sobre la seva vida o la d’algú que coneix. Si llegeix sobre la vellesa pot pensar en la pròpia i entendre-la d’una manera millor. Això és molt necessari. Jo no em puc imaginar un món sense bons llibres. S’ataca tant les humanitats perquè ajuden a pensar.
Expliques que llegir un llibre està mal vist.
Es confon l’eficàcia amb l’eficàcia immediata. Però hi ha una eficàcia que és a llarg termini. Per exemple, la investigació. En aquest país, la bona literatura i la bona investigació es fa per amor a l’art, perquè és una cosa a llarg termini i els governs no volen invertir a llarg termini. Els països més rics són els que investiguen a llarg termini, els països cultes són els més potents. Un dels grans recursos econòmics de França és la cultura.
Passes comptes amb la teva joventut al dietari.
No m’agrada mitificar les etapes de la vida com es fa amb la infància i la joventut. Ni tampoc fer servir l’autobiografia per adornar-te. Jo per ser una persona adulta he fet molt l’imbècil i, això, arriba una edat que te n’has d’adonar. I ho has de situar perquè puguis viure de debò el que estàs vivint ara i no continuar enganyant-te. Un dels objectius del dietari ha de ser no enganyar ni autoenganyar-te.
Tens amistats en els ambients literaris espanyols. Obert el procés sobiranista has experimentat com les ments obertes s’han tancat.
Amb salvades excepcions. En general ha estat decebedor. Gent que havia estat molt partidària de Catalunya, s’han sentit estafats, com dient: amb tot el que hem fet per vosaltres. I no és això, és que ha arribat l’hora del tu a tu. Estan acostumats a situar-se sempre per damunt. El que era fàcil era fer d’amic protector, però ara ens han de frenar. No és normal que et diguin que ni parlar-ne, del referèndum.
