setembre 2021
Nascut a Osona ara fa 35 anys, l’humorista Peyu és una de les cares més conegudes del panorama mediàtic català, on s’ha fet famós pel seu humor esmolat i per la seva defensa a ultrança de la vida als pobles. Paral·lelament, al costat de la seva parella ha impulsat Les Cabres d’En Peyu un projecte ramader amb el qual ha llançat un parell de formatges al mercat i té previst posar-ne en circulació dos més ben aviat.
Què són Les Cabres d’En Peyu?
És una bestiesa que se’ns va ocórrer un dia com a idea. A mi, sempre m’ha atret molt el món rural. Jo vaig néixer en un poble petit com Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) i la majoria dels meus amics eren pagesos, tot i que jo no, ja que els meus pares tenien un restaurant. La cabra és un animal que sempre m’havia despertat simpatia perquè… bé, em fan gràcia. A més a més, jo tenia uns amics que tenien una formatgeria a Sora (Osona) que es diu Mas Rovira, i vam pensar: per què no fem un formatge amb el nom de Les Cabres d’En Peyu i provem de vendre’l? Ho vam provar, va funcionar i amb la meva xicota, que és veterinària, vam muntar un ramat i una formatgeria pròpia. Ella va deixar la seva feina i va redactar i preparar el projecte i l’any passat, just a l’inici del confinament, vam iniciar les obres d’un corral i una formatgeria pròpia a Muntanyola (Osona). Ara, en aquests moments, estem fent les proves amb els pri- mers formatges que han sortit de les cabres del nostre propi ramat, però encara no els comercialitzem.
De moment treballeu amb dos models de formatge.
De moment en fem dos amb Mas Rovira, el Primer i el Pistonut. Aquests dos formatges, els mantindrem i, a banda, amb la nostra formatgeria, en farem un parell més que seran d’una línia més gurmet i que només es podran comprar aquí a la formatgeria, en alguns restaurants i en algunes botigues de per aquí Osona. No crec que anem gaire més enllà perquè no tindrem gaire més ca- pacitat de producció.
Quantes cabres teniu, ara?
Ara mateix, 87. Volíem començar més a poc a poc, però per problemes burocràtics de subvencions de la Unió Europea, vam haver d’arrancar amb un ramat de 100 cabres, que era el mínim que ens demanaven. Havíem fet un projecte per arrancar més paulatinament, però les subvencions es pensen des dels despatxos, no des del camp. També et demanen que tinguis una certa quantitat de cabres productives, però no pots començar un ramat tenint només cabres productives. Són subvencions pensades per a negocis en marxa, però ningú no ha pensat que es puguin fer servir per arrancar negocis. Quan entres en el món burocràtic, et trobes amb moltes incongruències d’aquest tipus, però aquestes coses, malauradament, no passen només en aquest sector.
A la tele i a la ràdio l’hem sentit ironitzar sobre temes com el repartiment de fons de la PAC o el model actual d’implantació de les energies renovables. Arriba aquest humor al gran públic?
Crec que hi ha una distància molt gran entre els elaboradors dels productes i els consumidors. De mica en mica, la cosa es va arreglant i la gent cada vegada li dona més valor al producte i com es fa. Però, en general, crec que la gent ja té prou problemes per preocupar-se pels problemes dels altres i és difícil fer arribar el missatge. Jo intento, en la mesura que puc, explicar què passa i reivindicar el sector primari, donar a conèi- xer que hi ha gent molt vàlida al darrere i que fer el producte no és genys barat, que la maquinària és molt cara, que hi ha gent que ha hagut de treballar molts anys i amb molt d’esforç per fer-ho… Tot té un preu i s’ha de pagar. I si no el volem pagar, haurem d’assumir les conseqüències, que seran tenir els boscos d’una altra manera, amb una certa contaminació i en mans d’un altre tipus de persones. És una cadena i, quan compres, en el fons estàs decidint quin tipus de país vols tenir.
També s’ha posicionat molt clarament en un tema tan sensible com és el de l’activisme animalista.
És un col·lectiu que s’ofèn molt de pressa. Tant de bo ens ofenguéssim tant quan cada any moren centenars de persones al Mediterrani. Les xarxes socials, però, són un món que no existeix i la gent que hi ha és una de molt concreta i que es fa sentir molt, però després surts al carrer i la realitat, per sort, és una altra de molt diferent. Jo sóc hiperanimalista, m’estimo els meus animals amb bogeria, però el que no faig és humanitzar-los. Aquesta gent fan molt mal en l’àmbit de la ideologia perquè hi ha qui se’ls creu, però, al final, el món està ple de contradiccions i tots els qui tenen santuaris que recullen animals fan un tipus de crítica als ramaders que viuen de les explotacions i ells acaben fent el mateix, perquè cobren per mantenir els animals i es nodreixen d’ells com a modus vivendi. La ramaderia hi ha estat sempre i és llei de vida i, al cap i a la fi, com a ramader, t’esforces per donar una bona qualitat de vida als animals del teu ramat.
Ve d’un any particularment dolç a escala professional: dos muntatges teatrals, ràdio, televisió… i tot plegat amb una filla petita Com quadren totes les hores?
És complicat, però com bé sap la gent del sector primari, només hi ha una manera: llevar-se molt d’hora, anar a dormir molt tard i treballar de dilluns a diumenge. Fa molt de temps que no fem vacances i ara la meva xicota, com que tot just hem arrancat el negoci, muny dos cops al dia. Veníem d’un confinament en què el teatre es va aturar completament i ara és un gust poder tornar a omplir teatres i voltar festes majors a l’estiu. Jo faig un tipus de feina que m’apassiona, tant el tema de les cabres com el vessant humorístic i de mitjans de comunicació. És la meva manera de ser i no sabria fer una altra cosa.
Tot i així, la conciliació no deu ser del tot fàcil
Jo estic tot el temps que puc amb la meva filla, però passo una mica d’aquesta altra secta que hi ha ara, que són els ‘fillistes’. Els meus pares tenien un restaurant, no eren mai a casa i quan ens podíem ajuntar tots un cop al mes era una festa i no considero que hagi sortit gaire tarat perquè no hagin jugat amb mi tres hores al dia. És molt incorrecte políticament dir-ho, però crec que si els nens tenen un entorn familiar sa, com gràcies a Déu és el nostre, i quan estàs amb ells no els poses davant de la tele a mirar dibuixos ni els dones un telèfon mòbil i, en canvi, els deixes que s’avorreixin una mica, també és bo perquè veus com activen la imaginació i s’espavilen.
Ara, al setembre, comença la nova temporada als mitjans i als escenaris. Quins plans té?
Al setembre tornem a arrancar El búnquer a Catalunya Ràdio, que ha estat una experiència brutal amb un format que vam arran- car com vam poder perquè ens van avisar amb molt poca antelació i, tot i així, només amb la primera temporada hem aconseguit el premi de Ràdio Associació de Catalunya al millor programa de ràdio. A més, és un dels podcasts més descarregats a tot Espanya… és una brutalitat. I a l’octubre, si Déu vol, arrancarem la que serà la tercera i última temporada de Bricoheroes.
Com a pare, així d’entrada, què li preocuparia més, que la seva filla li digués que es vol dedicar a l’humor o a l’agricultura?
(Riu) Segurament, a l’humor. Em faria més il·lusió que es dediqués a l’agricultura.
