juliol 2022
Rosa Cerarals i Joan Nogué, autors de "L'altre món rural"
PEP CORRAL/ Geògrafs de formació i vinculats al món acadèmic Joan Nogué (els Hostalets d’en Bas, 1958) i Rosa Cerarols (Calders, 1979) són els coeditors de ‘L’altre món rural’, llibre on recullen diverses veus sobre experiències de present i de futur al camp català • El volum repassa temes com ara les relacions entre el camp i la ciutat, els problemes d’una implantació justa de les energies renovables al territori o el paper de la dona al camp.
Sovint sembla que món rural i món urbà s’han desenvolupat un contra l’altre. Què hi ha de cert en això?
JOAN NOGUÉ: La ciutat sempre ha necessitat el camp per alimentar-se, però des d’un àmbit cultural i a vegades polític, hi ha hagut unes interpretacions antiurbanes i antiruralistes que s’han compaginat i alternat en funció de circumstàncies diverses, com ara la pandèmia. Recentment han sorgit lloances cap al món rural que sovint venien de gent que no havia posat mai un peu al camp seriosament per entendre’l, més enllà d’algun cap de setmana. De cop i volta, molts van cantar les lloances del món rural i van criticar una ciutat que, fins llavors, privilegiaven per una raó molt simplista com és el fet que a la ciutat ens contagiàvem més, ja que hi havia més gent.
ROSA CERAROLS: Caldria redefinir els conceptes de món rural i món urbà, ja que hi ha unes zones híbrides on manquen unes definicions on tots ens hi sentim còmodes i que defineixin les noves realitats. El món rural, durant anys, ha tingut una manca d’autoestima relacionada amb el fet que no s’ha explicat des d’una posició horitzontal, sinó que s’ha explicat des de fora i en unes condicions que han creat un estereotip del qual encara n’estem pagant les conseqüències.
Segueixen vius aquests estereotips?
R.C.: En molts casos aquests estereotips encara existeixen i no ens ajuden gens. Per exemple, cal tenir en compte temes com ara com es tracten els incendis forestals a la premsa. Els mitjans reprodueixen un estereotip gens afí a la realitat del món rural català, que és molt complexa i molt diversa. No hi ha un únic mon rural i el llibre contribueix a fer-lo més plural i a donar una visió més dinàmica i innovadora.
J.N: Un estereotip que segueix molt present és el que identifica la ciutat com l’espai del talent, la innovació, la creació, la modernitat i, és clar, per exclusió, tot el que no sigui la ciutat, no ho és. Tota la resta queda reduïda a una realitat amorfa, on no hi passa mai res i que només apareix als mitjans de comunicació per qüestions negatives o anecdòtiques. Això no és cert. Al món rural hi ha talent i innovació en tots els àmbits.
Durant la pandèmia, part del món urbà va canviar la seva mirada respecte del món rural. Un parell d’anys després, què creieu que n’ha quedat?
J.N.: Vull ser optimista i creure que la visió del món rural no serà tan simplista com era fins ara, com a mínim per una part de la població i dels creadors d’opinió. La pandèmia en part ha ajudat a fer veure que el món rural és molt complex i amb problemàtiques molt punyents i similars a les de les ciutats, com ara la de l’habitatge.
R.C.: El llibre il·lustra que el món rural no es descobreix amb la pandèmia, sinó que ja era molt actiu abans d’això. Moltes de les experiències que s’hi recullen fa més d’una dècada que són actives i volíem posar-ho sobre la taula. Amb la pandèmia ens hem trobat amb la realitat del que ens alimentem. Fa poc vaig parlar amb un pagès que em destacava la hipocresia que hi ha hagut en aquest sentit: molta gent que va comprar de proximitat durant el confinament però, de seguida que han pogut, han tornat a la gran distribució. És com si en treure’ns les mascaretes haguéssim desaprès moltes coses se’ns va posar damunt la taula.
També parlen de la implantació de les energies renovables en el món rural. Com han d’encaixar amb la pagesia?
R.C.: En el llibre hi ha una conversa entre la Roser Vernet i la Itziar González Virós molt significativa, on es diu que, en els primers llocs on van rebre l’impacte d’aquestes energies, no s’hi parla de parcs energètics sinó d’autèntics polígons que generalment estan ubicats en alguns llocs del món rural. Hi ha moltes diferències dins del nostre propi món rural. La transició energètica s’ha de fer, però cal veure com la despleguem.
J.N.: Després de la crisi del 2008 vam proposar als departaments d’Indústria i de Política Territorial que calia fer una planificació perquè es veia que tard o d’hora les renovables tornarien; i ho van fer amb molta més força de la que ningú preveia. Coneixíem experiències en altres països on, per evitar conflictes territorials i protegir els sòls agrícolament més fèrtils, es feien propostes de localització molt coherents. No se’ns va voler escoltar, i menys des del lobby energètic. Hem d’evitar el xantatge moral al qual ens situen amb l’argument que no es pot anar en contra de les energies renovables. No es tracta d’això, sinó de tenir en compte que es poden ubicar també en llocs més antropitzats. Quan aquests s’hagin omplert, si encara falten plaques, ja en parlarem.
Quin paper tenen les dones en la nova ruralitat de què parleu en el llibre?
R.C.: Les dones sempre hi han estat i s’han de visibilitzar i donar a conèixer. No podíem fer un llibre que intentés ser plural i fer justícia d’una realitat existent sense posar-hi aquesta perspectiva. Hem de fer visible una feina que moltes dones han fet durant generacions tot i que no surti als papers per no ser caps visibles d’explotacions. El que ara passa i evidencia aquest canvi és que ha vingut molta gent de fora i hi ha hagut tota una sèrie de dones que han tingut l’oportunitat d’estudiar, han passat una temporada a ciutat i han decidit tornar amb un imaginari i uns coneixements renovats. No podríem analitzar el que està passant sense, per exemple, parlar de l’Associació de Dones del Món Rural.
En problemàtiques com ara la dels incendis forestals, creieu que el món urbà ha deixat el rural a la seva sort?
RC: Jo no ho plantejaria en aquesta clau, sinó que diria més aviat que cal entendre quines són les polítiques del mon actual i com es dissenyen. Hem de ser conscients que la situació que tenim és fruit d’un abandonament del camp per una transició econòmica que ve del fet que molta gent va abandonar el camp per un procés d’industrialització dècades enrere. L’abandonament del camp i la manca de relleu generacional han fet que els camps abandonats es repoblin formant boscos joves que són un perill. Aquí la responsabilitat és del món rural que els ha abandonat i, per això, jo plantejaria que tot el que ha suposat aquest canvi de sistema té conseqüències com ara que quan abandones els camps perds mosaic i crees un polvorí que, davant l’emergència climàtica, fa que amb les primeres calors ja estiguem nerviosos.
JN: Jo també hi afegiria aspectes com la gestió de l’aigua i la sequera. Quan vius a pagès te n’assabentes ràpidament quan no hi ha aigua. Aquest matí, per exemple, quan he anat a la font he vist que no hi havia aigua, encara que en aparença els boscos segueixen verds i qualsevol transeünt que no conegui el camp no ho notarà. En canvi, en qualsevol ciutat, obres l’aixeta i en surt aigua per més que es parli de sequera. Hi ha una qüestió de perspectiva en aquestes qüestions, que en molts casos han esdevingut riscos, que es perceben d’una manera diferent quan els pateixes a la pròpia pell.
RC: Tampoc podem obviar una qüestió com l’econòmica per la pertinença de les terres. Per què tenim els boscos com els tenim? Netejar els boscos no és rendible fora que no donem un altre valor a la fusta.
