maig 2021
A més de ser productor de porcí des de fa més de quatre dècades, Ramon Armengol (Juneda, 1959) és l’atual president la Confederació de Cooperatives Agroalimentàries de la Unió Europea [COGECA] des del gener del 2020, organització que reuneix més de 22.000 cooperatives i 7 milions de productors
La viabilitat d’agricultors i ramaders passa sí o sí pel treball cooperatiu?
Avui en dia és un suïcidi no estar sota el paraigua d’una cooperativa. Si sovint ja és complicat tirar endavant sent-ne membre, fer-ho en solitari pot ser molt difícil. Però no només és important ser-ne membre, també cal implicar-s’hi i, per exemple, entrar als consells rectors. Sobretot els joves. Molts cops notes que els joves deixen aquest tipus de coses per als seus pares i això no pot ser. No poden ser una figura passiva, han d’estar formats i han d’entendre com funciona una cooperativa.
Quins haurien de ser els objectius d’una cooperativa de cara als socis?
La funció última d’una cooperativa és la rendibilitat dels seus socis productors. Pel que fa als objectius, poden ser molt variats i depenen de l’estratègia i els objectius que decideixin els mateixos agricultors i ramaders. Una cooperativa pot servir per aportar mitjans de producció i serveis d’assessorament professionalitzats i també per a la transformació i l’aportació de valor a l’hora de fer una venda en comú i, cada cop més, per aportar serveis de tipus mediambiental o social als seus membres. En el fons, una cooperativa és una estructura empresarial que arriba allà on els socis no poden arribar de manera individual o no ho poden eficientment.
Sovint defensa que més de la meitat dels productes que arriben a les nostres taules han estat produïts o manufacturats per cooperatives. Aquest pes es fa notar ens els mercats, també?
Les cooperatives són un conjunt d’empreses molt ampli i variat dins de la Unió Europea. Per exemple, som molt forts en la producció de llet, de fruites, d’hortalisses, o de vi. Els països del sud estem molt poc avesats a la industrialització, però en canvi som molt competitius en la fase primària de producció. En aquest sentit, no tenen res a veure les grans cooperatives lleteres daneses amb les de porcí espanyoles. En el nostre cas, el pes decau perquè la nostra fórmula és una altra de molt diferent.
Per què són tan diferents?
Per tradició, per història… A Espanya, tenim un registre de gairebé 4.000 cooperatives i a Suècia i Dinamarca, en canvi, en són moltes menys. En aquests països s’hi han produït uns processos de concentració per abordar temes de competitivitat, d’innovació, que només s’aconsegueixen quan tens una certa dimensió. Jo em faig un fart de pregonar que hem de créixer i guanyar volum. Però, alerta, això no vol dir ajuntar ineficiències. Aquests processos de créixer i unir esforços s’han de fer quan les coses van bé, no quan hi ha crisi de preus o de productes. Ningú pensa en aquests passos estratègics quan tot va bé. Els països del sud hauríem d’invertir molt de temps a copiar models d’empresa dels del nord.
Models, per exemple, que facilitin el relleu generacional?
A tot arreu tenen problemes per captar els joves, però, per exemple, el procés formatiu d’un jove que s’incorpora en una explotació danesa crec que és dels millors que hi pot haver, per tot el que es té en compte. Quan el fill entra a l’ofici ha d’anar a fer pràctiques en una altra explotació abans d’incorporar-se a la pròpia i el pare també s’ha de formar per adaptar-se al fill i que no sorgeixin problemes més endavant. També cal tenir uns beneficis econòmics molt ben planificats. Aquí, a Catalunya, s’hi incorpora molta gent, tot i que caldria saber què passa després dels set anys posteriors a la incorporació. Molts cops veus els plans d’empresa i veus coses que només són sobre paper. I això em fa patir. Aquesta és una assignatura a molts països.
Quin paper tenen les organitzacions de productors?
Les organitzacions de productors són cooperatives. Aquest és un concepte que va crear la Unió Europea per reconèixer altres tipus de fórmules empresarials però, en essència, haurien de ser empreses creades, governades i en benefici dels seus socis.
Què n’espera, de la nova PAC?
Com tota reforma, amaga moltes oportunitats i també molts reptes, especialment amb estratègies com la de sostenibilitat. Aquesta reforma està molt impregnada de totes les necessitats que crea el canvi climàtic i això canviarà molt la manera de fer la nostra feina. De fet, la idea mateixa de sostenibilitat puja diversos graons i se situa al capdamunt de tots els objectius. Haurem de fer un esforç molt gran per adaptar-nos, i els pagesos de tot Europa l’única cosa que demanem és temps i diners. No és un canvi fàcil de fer i no podem passar d’un model a l’altre en dos dies. La PAC va néixer per garantir la sobirania alimentària per als europeus i ara ho hem de fer en un món obert, sense perdre la pista de la resta de països i de manera sostenible.
Com creu que encaixen les cooperatives en aquesta reforma?
Crec que cada vegada hi encaixen millor, fruit de la feina que estem fent des de COGECA o des de Cooperatives Agroalimentàries d’Espanya. Cada cop més, les institucions comunitàries ens veuen com imprescindibles per acompanyar els productors als mercats i en el canvi de model productiu que vivim.
Un dels aspectes que més s’ha criticat d’aquesta reforma és la Llei de la cadena alimentària. Comparteix aquestes crítiques?
Els preus, els regula l’oferta i la demanda. Crec que la Llei de la cadena alimentària és molt difícil de complir, ja que qui té l’última paraula sempre és el consumidor i hem d’intentar traslladar-li el valor, per exemple, del producte ecològic i fer que, quan vagi a comprar l’esculli, i, llavors, la producció ecològica creixerà. Com a societat, podem demanar la lluna, però com a consumidors, estem abocats als preus.
I de l’establiment de la figura de l’agricultor actiu?
Crec que molts cops ens perdem en debats estèrils. Hi ha molts tipus d’agricultors i el que importa és que tinguin una activitat econòmica declarada, que la persona estigui compromesa amb l’activitat econòmica i que no sigui un simple perceptor de fons d’ajuda. A Espanya, hi ha molts agricultors a temps parcial que es comporten amb més professionalitat que altres que se suposen professionals. Lluny d’això, el que importa és el que aportin. A les cooperatives, hi tenim tot tipus de socis i, en molts casos, tots ells són imprescindibles per mantenir l’activitat.
Són viables, a la pràctica, els objectius del Pacte Verd?
Pot ser que sí, falta molt per al 2050. En tot cas, farà falta un gran esforç per part de tots i dependrà de la voluntat política de tots els països. No n’hi ha prou amb dir que ho farem, cal disposar de les eines i els recursos necessaris per poder avançar en aquesta direcció i crec que, en això, la Unió Europea necessita més ajuda per part dels estats membres. No n’hi ha prou amb fer declaracions.
I els del programa ‘De La Granja A La Taula’?
Tal com estan plantejats de cara al 2030, i sobre la base del coneixement actual, no. Però si disposen de temps, d’inversions en aquesta línia i es tenen en compte la sostenibilitat econòmica del sector, la societat i els productors aconseguiran complir els seus objectius. Aquí, les cooperatives hi tindran un paper fonamental.
