juny 2024
Autor: Ivan Giménez
ALBERT GARCIA
Punts de vista diferents, simbolitzats amb dos personatges que conviuen al Delta, Luzia Galioto (SEO/Birdlife) i Mateo Gallart, propietari de l’illa de Buda, van de bracet per salvar el Delta.
Són interessos molt diferents, però el Delta pot ser l’avantguarda d’aquest diàleg. S’han assegut en una taula i s’han posat d’acord a portar sorres per frenar la reculada. És interessant veure fins a quin punt són antagonistes dues parts que ara han arribat a un punt de trobada. En principi, el punt de vista d’en Mateo és que a l’Administració li pot interessar guanyar terres d’espai natural com a aiguamolls per rebre les subvencions europees. Al llibre intento donar veu a tothom, si bé partint de la mirada de l’agricultor. Vull trencar el prejudici que diu que sempre que s’escriu un llibre sobre natura hi ha la presumpció que es fa des de la mirada de l’ecologisme. Presento la veu de qui té uns interessos comercials sobre la terra, però la treballa des d’abans que es desenvolupés la mirada ambientalista. Volia veure-ho des d’aquesta essencialitat de relació amb la terra, sense oblidar que a Buda hi ha altra gent i altres mirades que hi treballen. Retrato una persona que veu com el món seu de tota la vida desapareix i com s’hi enfronta.
Durant l’any que vas passar a Buda, temies una altra borrasca tipus Glòria o Filomena. Dius que a Buda li queden dos o tres ciclons com aquest.
Sí, em sorprèn que l’Administració no actua fins que hi ha un daltabaix. Si hem passat tres anys sense tempestes, no vol dir que d’aquí a tres anys no en vingui un cicle d’encara més fortes. Hauríem d’actuar amb previsió.
El Delta de l’Ebre portava trenta milions cúbics de sediments abans de la intervenció dels pantans al segle XX, i va passar a 159.000. Capgirar això no és possible ara, ni hi ha la solució per fer front a una imminent reculada del perímetre deltaic.
Els sediments són la forma de mantenir el Delta, però estem pensant en clau d’immediatesa perquè l’espai està en perill. Per això es porta sorra. Ara, quina és l’aposta, la de llarg recorregut o la de gestionar la immediatesa? On poses els diners? El problema de recuperar sediments és enfrontar-se a les hidroelèctriques i als pobles de l’Ebre que capten aigua. El mes passat es va acabar un dic de contenció davant Buda i s’han atorgat unes quantitats de sorra arran de la taula de consens i pel fet que van arribar a dialogar la Luzia i el Mateo, entre altres. La qüestió és: quant durarà això? El Trabucador es pot tornar a refer perquè són les mateixes marees les que fan lliscar la sorra, però, a Buda, davant una tempesta de debò, no hi tens res a fer. L’Administració ha actuat per calmar els ànims. Segur que li és més fàcil fer això que no pas enfrontar-se a les hidroelèctriques. Són tants interessos creuats que deu ser difícil d’administrar.
Al llibre, compares el gran ressò de la defensa de la Ricarda al Delta del Llobregat respecte de la del Delta de l’Ebre, 135 ha per 7.736 ha. Qüestió de relat?
Tot és relat i ara més. Si no tens un relat del teu territori, no existeixes i poden fer amb tu el que vulguin. Si aconsegueixes dir que existeixes i relatar el teu projecte, pots trobar còmplices i associar-te amb gent que està amb la teva lluita. En això, el periodisme és important, però aquest acostuma a ser captiu de grups mediàtics amb deute amb interessos econòmics. Per això confio més en la part més artística, perquè l’art va més per lliure, pot aconseguir emocionar. Hi ha molta informació sobre el Delta, però obres literàries?
Hi ha les novel·les de Sebastià Juan i Arbó i fins i tot dius que un conte de Hemingway sobre el Delta de l’Ebre.
Joan Todó amb Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Pòrtic, 2018), ara jo i poca cosa més. Com és possible amb tot l’arsenal literari que tenen sobre el Delta del Mississipi o el Delta del Tigre a l’Argentina? Tu saps que existeixen. Em crida l’atenció que en una península amb dos arxipèlags enormes no hi hagi pràcticament literatura del mar. El mar està infrarepresentat en les literatures ibèriques. Hi ha molts interessos per invisibilitzar el mar i en concret el Delta de l’Ebre, un lloc on són pocs vots: afortunadament no s’hi va poder construir per una llei.
Quin ha estat el ressò del llibre?
Em sobta que em llegeixi més gent de fora del Delta de l’Ebre que de dins. El meu llibre Un cambio de verdad: una vuelta al origen en tierra de pastores (Seix Barral, 2018), sobre La Siberia extremenya és molt llegit a Extremadura i se n’han fet tres edicions. Al Delta diuen: aquest no és d’aquí; i es dona per fet que no m’assabento de res. Quan algú de fora del Delta els parla de la realitat del llibre, llavors el llegeixen. També hi ha el prejudici que un llibre sobre l’entorn natural ha de ser fet per una ideologia ecologista. Però la literatura que m’interessa és la que dona veu a tothom i jo he parlat amb tothom, fins a arribar a un estat de la qüestió a partir de caps que pensen de manera molt diversa. I és cert que la natura forma part d’aquesta veu coral. Faig que tot l’espai parli: arròs i flamencs.
La marca d’arròs Far de Buda, un producte de qualitat, també és fer relat. L’èpica d’una sola persona pot salvar Buda?
És l’intent de fer-nos visibles; si no em veuen, estic mort. L’essència del llibre és una persona que defensa una illa: és èpic, i simbòlicament reflecteix l’individu que s’enfronta a quelcom que el supera. Tal com va el món és difícil trobar natura salvatge de debò. És un llibre de persones que et porten a reflexionar com és la condició humana. Els individus són part fonamental de com és el territori.
De la mateixa manera que explores el territori, explores la vida del Mateo, i família, penso en la Natàlia, la filla.
Un espai tan gran com Buda i el Delta, on viuen poques persones, em va permetre aïllar les persones i veure pràcticament arquetips. Moltes vegades trobem el nostre lloc allí on l’altre ha deixat un buit. Així en vaig trobar un que em va acollir molt bé i es va oferir a portar-me el pa, perquè jo vivia a dos quilometres i mig de Sant Jaume d’Enveja, i un altre que durant dos mesos i mig em responia a base de monosíl·labs i, a partir d’un temps, va començar a obrir-se, i un darrer que em va fer la vida impossible. En el cas de la Natàlia, la hereva, és molt clar que la determina la pregunta: Com gestionaré aquesta terra que jo no vull? El teu paisatge defineix qui ets i com penses.
