desembre 2016
MARIA CARRERAS – Cal Rosal (Berguedà) / En Pere Muxí, enginyer tècnic forestal de formació i tofonaire de vocació, explica que el cultiu de tòfona a Catalunya no va començar amb bon peu: “Als qui van començar, fa uns 23 anys, els van enganyar: els van vendre plantes que no portaven tòfona o que en portaven poca, i la generació posterior ja no hi va apostar”. Superat aquest dol i valent-se dels seus coneixements, en Pere va emprendre, el 2002, la seva aventura amb les tòfones, avui consolidada en La Tofonera, empresa que mena juntament amb la seva companya, Laia Aldomà. “L’objectiu és, d’aquí dos o tres anys, poder viure dignament només de les tòfones”, afirma. De moment, però, per mantenir-les necessita comercialitzar bolets. Una constatació que els inicis són complicats: “És una inversió amb una previsió de vuit o deu anys, i durant aquest temps no obtens cap rendiment. Això és el que fa tirar la gent enrere; a més, vius sense saber si, passats aquests anys, colliràs”.
La plantació • El 2002, en Pere va plantar unes deus alzines inoculades amb tòfona a la finca familiar de La Mosquera, a Cal Rosal (Berguedà). A partir d’aquí ha anat augmentant la superfície de treball: ara treballa una hectàrea de propietat i unes 30 de llogades al Berguedà i al Solsonès. “Són terrenys que abans éren erms o pastures; establim lloguers a llarg termini, perquè la inversió també és a llarg termini. A banda, també treballem amb persones que no tenen prou tòfona per mantenir un gos i llavors els comprem la tòfona, i si se les volen quedar, els cobrem per collir-los-hi”.
Majoritàriament treballa amb tòfona negra, la més apreciada d’aquí i, testimonialment, té unes 60 plantes de tòfona d’estiu; a més, també en busca de silvestres, tot i que amb resultats escadussers: “Fa uns anys que entre el clima, el porc senglar, els furtius i la pèrdua d’inòcul degut a la pròpia recol·lecció acabes perdent el temps”.
El cultiu • Primer de tot, cal fer una analítica del sòl i de la planta. A continuació, s’ha de procedir a tancar la finca perquè “el porc senglar cada dia és més abundant i és un problema molt gran que tenim”. A partir d’aquí, quan la plantació té entre sis i set anys cal pensar en el reg. “En anys secs, com aquest, farà diners qui tingui reg. Tot i que costa molt més la inversió de reg que tota la resta, passes d’un rendiment inferior als 10kg/ha a rendiments superiors a 20, 30, 40 o 50 kg/ha”, explica en Pere. I sentencia: “És un fet diferencial, i si t’hi vols dedicar has d’instal·lar reg”.
Per créixer, la tòfona necessita diversos factors. “És la gràcia o la desgràcia d’aquest producte”, diu en Pere. Vol un sòl porós però que a la vegada pugui retenir aigua, una alçada determinada, unes temperatures limitants a l’estiu… Per això creix en zones de mitja muntanya, en terrenys ben estructurats i oxigenats.
Sobre la gestió del cultiu, en Pere explica que els primers anys cal eliminar l’herba per evitar que competeixi tant amb la planta com amb el fong; “també passem l’arada de cisells perquè les arrels de l’arbre puguin baixar més, i, quan la planta produeix i l’arbre s’ha establert com a tal, treballem superficialment i estovem la terra perquè a les tòfones els sigui més fàcil créixer i tinguin formes més arrodonides”.
Recol·lecció i venda • La temporada va del 15 de novembre al 15 de març. “Això està bé per a la tòfona silvestre, però per a la de cultiu hem demanat al Departament una llicència diferenciada perquè se’ns fa malbé als morros. Imagina’t que tens pomes i et diuen quan has de començar a collir-les i quan has d’acabar”, observa el tofonaire. Dit això, apunta que els gossos són indispendables: “No cal que siguin d’una raça concreta però han de treballar de nas perquè detecten quan la tòfona està madura. Són el primer control de qualitat però els has de mantenir tot l’any i tenir-los a punt per quan arribi la temporada”.
Pel que fa a la sortida del producte, en Pere constata que amb la producció pròpia no abasten la demanda: “Si en tinguéssim deu vegades més també la vendríem, però no ens motiva comprar-la per vendre-la sinó que treballem amb l’objectiu de poder abastir tota la demanda amb tòfona pròpia”. La que cullen de menys qualitat, per exemple la de principi de temporada, la venen principalment a la indústria; i la de bona qualitat, a particulars i a restaurants. “Intentem guardar-la el mínim temps possible perquè tingui la màxima qualitat”. I treballen per explicar al consumidor la traçabilitat: “Tenim pensat que, a través d’un codi QR o algun mecanisme similar, el consumidor pugui saber el dia en què s’ha collit i a quina finca. Així explicaríem la qualitat de la nostra tòfona i evitaríem d’alguna manera que els qui especulen amb el preu i la qualitat siguin competidors”. En aquest sentit, des de La Tofonera també es dediquen a fer divulgació i pedagogia del sector: “Fem sortides per buscar tòfones amb l’opció d’acabar tastant-la perquè la gent adquireixi prou coneixement per no ser enganyada”. És en aquest sentit que en Pere denuncia que el sector tofonaire ha viscut voluntàriament amagat: “Amb aquest ocultisme s’ha fet la guitza al producte perquè si la tòfona es respecta, es ven per si sola, però si s’hi especula és normal que la gent no repeteixi”, diu.
