VANESSA FREIXA “No pot ser que es decideixin polítiques sense tenir en compte la població local”

ALBERT GARCIA/  El 7 d’octubre, el Museu d’Història Natural de Barcelona es va omplir per veure la preestrena de “El no a l’os”, bon començament per escurçar la distància entre el món urbà i el rural. La Directiva europea Hàbitat va permetre reintroduir l’os al Pirineu el 1993. El 1995, hi habitaven 5 ossos, el 2020, 60. El conflicte ha crescut amb els anys. Vanessa Freixa (Rialp, 1977)i Pepe Camps (Cervera, 1977), autors del documental  remarquen que aquest conflicte treu a la llum un debat que va més enllà de la reintroducció d’espècies protegides. 

Què us va motivar a tirar endavant aquest documental?

PEPE: Teníem un encàrrec per a un projecte transfronterer de l’Escola de Pastors i vam veure les diferents realitats de pastura als dos cantons de la frontera. Fent una entrevista a un pastor que es jubilava al cantó nord vam veure la magnitud de la tragèdia que havia portat l’os.

VANESSA: Va coincidir amb un moviment d’oposició molt fort al cantó català després de molts anys d’haver reintroduït l’os. Volíem aprofundir en el que hi havia darrere d’aquesta oposició i transmetre el neguit i la impotència de la gent que viu l’os a gent que no està familiaritzada amb els entorns rurals.

A la banda nord poden tenir 1.200 baixes a l’any, mentre que a la sud, no passa de les 18.

V: La geografia i el clima són molt diferents i, a més, a la zona francesa hi ha molt més bestiar, es fa difícil fer comparacions. L’os és a la cara nord, hi ha molt més bosc, és molt més humit i té la boira que és la seva gran aliada, no n’hi ha prou de protegir els animals durant la nit (i no a tot arreu es fa), sinó que, durant el dia, encara que hi hagi gossos de protecció o el pastor, no es pot fer pràcticament res si l’os té ganes de menjar-se un animal. A més, les zones de la cara nord són molt escarpades i qualsevol dia pot passar que l’os ataqui i estimbi totes les ovelles, per això la mortaldat és tan alta a la cara nord.

I l’impacte real de l’ós a la ramaderia va més enllà de les baixes, oi?

P: A França hi ha un programa d’ajuda psicològica. Hi ha el cas d’una pastora a casa de la qual no toquen la qüestió pel neguit que tenen. Tot l’hivern cuidant el bestiar i quan arriba l’estiu tenen la sensació que l’envien a l’escorxador. I no només és l’ovella morta, de retop hi ha avortaments, l’estrès del bestiar.

V: El debat sobre l’os sí o no, no reflecteix el vincle que té el pastor amb el ramat. Hi ha gent que pot arribar a pensar ¿com és possible que et queixis que et maten l’animal si tu els portaràs a matar? El vincle hi és, t’estimes aquell bestiar, perquè el cuides, t’agrada la feina que fas i és un trauma quan el perds. En canvi, el procés a l’escorxador és diferent. Per tant, la pèrdua del bestiar et fa replantejar l’ofici.   

Els ramaders podran obtenir mai una compensació satisfactòria per l’ós?

V: L’experta en participació a la Unió Europea diu que pot ser un procés de dues generacions en el qual tothom assumirà que l’os ja hi és, però diu que compte amb aquest període, perquè segurament el context social i econòmic haurà canviat molt a causa de la reintroducció. I una cosa és l’os, que té una manera d’actuar determinada i afecta molt, sobretot el cantó francès, i l’altra els depredadors, com ara el llop, ja que la seva petja pot ser molt més forta per a l’activitat ramadera, i ja ho estem veient a molts llocs de l’Estat espanyol.

La participació del territori ha brillat per  la seva absència?

V: El que perseguíem amb aquest documental era que la gent veiés que no només és una decisió de sí o no a la reintroducció, sinó que va més enllà, que això tindrà unes conseqüències i que cal valorar si estem disposats a assumir-les i no només per al sector. Volem posar l’accent en el fet que es decideixen moltes polítiques públiques sense tenir en compte la població local i això no pot ser.

I ara no hi ha marxa enrere.

V: El debat entorn de la reintroducció dels ossos ara comportaria el de no reintroduir-lo, perquè cap ramader vol depredadors a la muntanya. Què podem fer? La clau rau a trobar el punt d’equilibri, la convivència, però això vol dir una política que sigui ràpida i efectiva en el moment que cal. I això és el que encara manca, perquè quan un ramader té un atac a la muntanya, sigui d’un os, d’un llop, o d’un senglar, s’ha d’actuar en aquell moment, però els protocols d’actuació de l’Administració són lents. Allò greu és que s’implanten polítiques i no es té en compte com es gestionaran

A l’Adminstració hi ha la pulsió de convertir el Pirineu en Yellowstone?

V: És un corrent majoritari, només cal anar a les llibreries i veure les tendències. La sensibilització respecte del medi natural està molt bé, però ha d’estar més a peu de terra. Tots volem una major conservació de l’entorn i biodiversitat, però la biodiversitat no només consisteix en la fauna salvatge, també en la fauna domesticada i la cultura que hi està lligada: molt viva al territori, i és un factor de correcció del canvi climàtic. No es pot ignorar i menysprear. Fins al punt, que no hi ha cap planificació de la ramaderia extensiva de cara al 2030. Per què no hi donem valor, a això? Perquè estem molt desconnectats de l’activitat productiva. Volem ser molt ecològics en l’alimentació, volem ser més pròxims a una producció local, però remem en contra d’això en el discurs. Hem d’abraçar les nostres contradiccions, però ens n’hem d’adonar. Com a mínim, hem de tenir més informació i una opinió crítica més apropada a la realitat. El documental mostra que sectors oposats es posen d’acord en el fet que les coses no s’han de fer així.

Quin objectiu penseu que ha de complir el documental?

V: Aprendre que cal discutir i que les coses no són tan senzilles, tenir capacitat, per totes bandes, d’empatitzar amb les situacions, perquè, al final, les opinions que s’acaben convertint en polítiques tenen molts efectes en molts entorns. L’os és la punta de l’iceberg de moltes coses que afecten la ruralitat del nostre país i gran part del nostre territori.

Com mesuraríeu la distància entre el món rural i l’urbà?

P: De la preestrena a Sort ens va sorprendre que hi ha gent que viu al Pirineu però no ha entès per què els ramaders no volen els ossos fins que han vist el documental. El documental aporta una reflexió molt necessària. La discussió encesa creava una barrera de comunicació.

V: Esperem que el documental aporti també una reflexió de rerefons: la realitat rural. Hi passegem, la visitem, però la desconeixem tantíssim… I no som tan diferents els uns dels altres. Ens uneixen coses.

Quin recorregut tindrà el documental?

P: Estem intentant entrar en alguns festivals, de cinema de muntanya sobretot. Volem fer una promoció de punta a punta a les zones afectades, ara anirem a Navarra. I el format ha de ser en cinema, que és per on el volem moure.

V: Abans de començar havíem parlat amb TV3, perquè la idea és que tingui una difusió àmplia, però ells de moment no acullen el documental tal com està fet avui. Però ja farem una volta i potser acabarem passant-hi, perquè el que nosaltres sí que percebem és que hi ha molt d’interès, ja que ens estan demanant de fer passis, i allí on ens estem movent, hi ha molt bona acollida.