març 2022
Vicenç Fabré, president de la Cooperativa Plana de Vic
Pep Corral – Gurb (Osona)/ Vicenç Fabré (Malla, 1971), ramader dedicat al sector boví de llet a Osona des de fa dècades, és actualment el president de la Cooperativa Plana de Vic, entitat que ofereix tota mena de serveis transversals als agricultors que en són socis. Juntament amb Vaquers d’Osona, l’entitat que lidera ha posat a la venda la llet Terra i Tast, distribuïda als supermercats Bonpreu, que busca pagar aquest aliment a un preu digne per als seus productors
El paraigua cooperatiu és clau per sobreviure en un mercat salvatge?
Les cooperatives són una opció vàlida i potent perquè un determinat sector o grup d’empreses familiars agroramaderes puguin tenir viabilitat i futur. Almenys aquesta hauria de ser la nostra funció, tot i que és un objectiu complicat i no sempre s’aconsegueix. Les cooperatives haurien d’aconseguir donar futur a aquestes petites i mitjanes explotacions.
¿Què pot fer la pagesia davant d’una Llei com la de la cadena alimentària, que sol quedar en paper mullat?
El que ens ha ajudat a establir la nostra posició és transmetre als consumidors què està passant i quina és la nostra situació. Això ens ha donat una mica de força per negociar i per fer valer la nostra posició, tot i que és molt difícil canviar unes inèrcies molt marcades per part de la gran indústria, mentre que nosaltres som molt petits. En el cas de la llet, per exemple, ens vam unir amb Vaquers d’Osona per tenir una mica més de volum, per fer més força i anar empenyent per fer sentir el nostre missatge.
Ara que en parla, en quin punt està la iniciativa de la llet Terra i Tast?
Durant els últims dos anys hem picat pedra, ha costat molt arribar fins a aquí i posar al mercat la llet dels nostres socis. En aquest cas vam tenir una bona receptivitat per part de Bonpreu i es va fer una prova pilot amb una rebuda molt bona, que demostra que els consumidors demanaven una opció com aquesta. Després de la prova pilot hem fet el llançament oficinal i la llet ja és al mercat. De moment estem tenint ruptures d’estocs perquè encara no tenim el rodatge suficient, però en principi es farà tanta llet com el consumidor compri. Com més en demanin, més se n’envasarà. Els límits els posaran els consumidors.
Aquesta llet es presenta com una opció més justa per als ramaders. Com es concreta, això?
Vam partir dels costos de producció per assolir un preu com cal. Nosaltres pensem que per poder vendre la llet a un preu just, com a mínim hem de cobrir els costos i guanyar-hi alguna cosa per poder posar-nos al dia i per tenir futur i viabilitat. Per això vam partir del preu de 40 ct/litre per al ramader, un preu que no és fix però que ens ha semblat que era un bon punt de partida. Aquí tothom té el marge que li toca i la Terra i Tast és una llet que ha de servir perquè les altres marques i les marques blanques es posin al nivell de preus en què tocaria estar.
Poden competir amb la llet de marca blanca?
Un dels punts és conscienciar el consumidor que quan compra marques blanques paga uns preus que no cobreixen els costos de producció, però no li podem passar totes les culpes. La Llei de la cadena ha de vetllar perquè ningú vengui a pèrdues i es vengui la llet a preus que cobreixin costos. Les marques blanques continuaran existint, però hem d’aconseguir que es vagin posant a uns preus que permetin als ramaders guanyar-se la vida.
¿Com ha condicionat els ramaders el poder que tenen aquestes marques blanques?
Molt. Més de la meitat de la llet està envasada en marca blanca i això ha provocat una pressió que ha impedit que ens puguem posar al dia. Fa anys que arrosseguem els mateixos preus i estem en un cercle viciós en què la indústria i la distribució renegocien contractes i la indústria ens paga el que sobra i, si això no ho trenquem, ens porta a perdre molts diners durant molts anys. Veníem d’una situació estructural molt difícil que, amb l’augment de preu de les matèries primeres, s’ha disparat fins a arribar a un nivell insostenible. Ara comencem a veure una mica de llum al final del túnel, però encara no hi hem arribat, al final.
¿S’han notat d’alguna manera les recents protestes del sector lleter?
S’han fet moviments per part d’indústria i distribució, però no els salts que s’haurien hagut de fer. Ens hi anem apropant, però està costant molt arribar fins a aquí. La iniciativa Terra i Tast és un gest en aquesta línia, però encara queda molt camí per recórrer.
Un consell clau és que els productors no es lliguin amb contractes llargs a la indústria.
La llet és un producte que no es pot guardar i això ens obliga a entregar-la i, si no tenim contractes, a signar el que sigui. Si la durada dels contractes estigués referenciada a l’índex d’algun observatori de preus o referenciada als costos de producció, per exemple, no hi hauria cap problema perquè aniríem d’acord amb el que es pugui moure el mercat. El problema és quan es fan contractes a preu fix durant un any, i durant aquest període estàs lligat de mans i peus i perdent diners. Els darrers contractes els hem estat fent gairebé mes a mes per intentar acostar-nos als preus que toquen. Molts contractes anuals s’acaben ara, al març, i s’hauran de renovar, serà una bona oportunitat per renegociar preus.
¿Quin rol tenen les organitzacions de productors a l’hora de renegociar aquests contractes?
Una organització de productors disposa d’informació, controla i negocia amb volums de llet molt importants i sap de totes les indústries quins preus paguen, què necessiten… Tot i així és una força limitada, ja que no mouen llet sinó només contractes i no podem deixar de servir llet cap dia perquè no es pot mantenir a les granges. Les organitzacions empenyen cap a renovacions més justes, però segueixen tenint limitacions.
Projectes de cooperació entre grups de productors com el de la Cooperativa Plana de Vic i Vaquers d’Osona amb la llet, ¿creu que són exportables a altres sectors?
Segurament. En aquest cas, d’entrada només ens vam plantejar fer l’envasament per arribar al consumidor, i la fórmula final ha anat sortint sobre la marxa. En el fons, el que hem aconseguit és un acord entre producció i distribució amb una indústria pel mig amb la idea de trencar les inèrcies. En aquest cas hem canviat una mica els rols, però gràcies també a la possibilitat i a la demanda social que hi havia perquè aquesta llet arribés al mercat. En altres sectors és possible que hi pugui haver alguna experiència similar, però s’han de donar les demandes i les condicions per fer-ho possible. Cada vegada el consumidor demana més coses d’aquest tipus i això ha de facilitar que, cada cop més, les grans superfícies i altres empreses es moguin cap a aquí. Tenim productes de molta qualitat en molts sectors i hem d’aconseguir que aquests arribin a les taules dels consumidors amb uns preus amb què els productors s’hi puguin guanyar la vida.
¿De quina manera creu que s’han de relacionar els productors amb la indústria i la gran distribució?
Per tenir tractes amb la gran distribució només s’hi pot anar amb certs volums de producció, ja que, si ets un petit productor, no podràs servir determinades quantitats que et demanin. En aquest cas, la cooperativa ha de servir de vehicle per agrupar producció i tant per agafar volum de producte com una certa força a l’hora de dur-lo al mercat i negociar amb la distribució. Les cooperatives han de ser un vehicle per posar en relleu la producció dels nostres socis. Com a Cooperativa Plana de Vic ens dediquem bàsicament a la producció de pinsos i a donar serveis als socis, però també a la part següent, que és la de comercialtizar els porcs i la llet. Si no donem valor al treball dels nostres socis, no els ajudem gaire.
