juliol 2020
Xavier Garcia, periodista
ALBERT GARCIA/ Xavier Garcia (Vilanova i la Geltrú, 1950) escriu el novembre del 1975 al primer número clandestí de La Terra i signa com a director durant la pimera etapa legal, del març del 1980 fins al 1982. D’aleshores ençà, ha publicat molt i ha fixat la memòria històrica d’activistes del camp, per exemple, a la sèrie Homenots del sud (Arola, El Mèdol i Silva). Parlem amb ell arran d’El Sud de nou revisitat (Cossetània, 2017), on surt a bastament Unió de Pagesos.
El març del 1980 La Terra va arrencar en curs legal. Enguany fa 40 anys. Parla’ns del vincle que hi tens.
El 1974, tornat de París, on vaig viure l’ascenció del moviment ecologista, vaig entrar en contacte a Barcelona amb en Lluís Maria Sunyer, activista antifranquista que em va posar en contacte amb la naixent Unió de Pagesos. Em vaig incorporar a treballar al diari Avui quan es va fundar el 1976, ocupant-me de la qüestió agrària i de la qüestió ecològica. Ja tenia les coneixences dels pagesos fundadors d’Unió de Pagesos —com Pep Jai— i vaig ser al primer Congrés del sindicat celebrat a l’Espluga de Francolí, aquell mateix any. El 1977 vaig publicar amb Joan Tudela i León Benelbas, Unió de Pagesos, el sindicat del camp (Edicions 7×7), el primer llibre que en parla. El col·lectiu de Periodistes Ecologistes (1977-1982), format per Santi Vilanova, Jaume Reixach, Josep Català i jo, vam parar molta atenció cap a les lluites pageses.
Les circumstàncies actuals reforcen la idea de El Sud de nou revisitat: el Sud com a nova cultura rural. Si la crisi del 2008-2009 va fer tornar gent al camp, joves que veien més sortides a la casa de pagès, la crisi econòmica fruit de la pandèmia pot reforçar l’activitat agrària com un lloc laboral assegurat?
Al món rural continua havent-hi un sentiment de desequilibri envers l’urbs i de fuga de gent, però també hi ha un retorn progressiu. Continuem veient que als polítics i als governs els costa entendre la importància de la feina al camp. En aquest país sembla que només existeixen les grans empreses automobilístiques, instal·lades en els cicles econòmics que van començar als anys seixanta, quan la gent anava a buscar feina a les ciutats.
La crisi sanitària posa de manifest la feblesa de les grans concentracions de població. Podem rellançar amb més força una proposta de reequilibri territorial ara?
Tant de bo, no els queda més remei. Ara, tot això del quilòmetre zero i de la importància de sortir al camp no són més que pedaços. El problema del camp és que l’explotació familiar agrària és avui una agricultura familiar explotada. És una història que va començar fa molts anys quan els grans monopolis van imposar la seva lògica de la concentració de poder i, avui, perquè surtin els números és cada cop més necessari fer explotacions més grans.
Escrius: “Aquest és un país d’encanteris, com tot territori, entre agrícola i natural, que tingui en el seu cens poblacional més caps de bestiar que de persones”.
Hi ha moltes comarques on hi ha més caps de bestiar que persones. El gran drama de Catalunya és Barcelona, l’àrea que concentra entre el 70 i el 80 % de la població, com ha passat a la resta d’Espanya, des de ja fa molt de temps. Aquesta concentració demogràfica comportava concentració econòmica, industrial i de poder polític. Aquest model va fer que la resta anés quedant buidada, excepte les zones del litoral dedicades al turisme. Llavors, a les zones rurals, contra la despoblació i l’envelliment, s’ha fet el que s’ha pogut, a través de granges, i sobretot de quedar endeutats amb els bancs, perquè havien de produir 10 vegades més del que produïen en un mercat que s’ha multiplicat per cent. Aquí hem tingut la indústria química fent l’agost sobre l’alimentació i l’agricultura, gràcies a la gran concentració que hi ha a Tarragona.
Una zona que coneixes bé.
Jo vaig viure les lluites dels anys setanta, on sindicalistes d’Unió de Pagesos es planyien de perdre grans extensions d’avellaners per la instal·lació de la petroquímica. I les conseqüències que va tenir per la contaminació de les aigües. Això de vendre’s els recursos i el territori a base de bé va començar al franquisme i la desgràcia ha continuat. La vella Convergència i el Partit Socialista han tingut molta responsabilitat en això, i han decebut molta gent.
Recentment, el sindicat ha demanat un canvi d’estratègia al Govern en les mesures d’implantació de les energies renovables perquè no s’està prioritzant la proximitat de la producció elèctrica als centres de consum.
La major part d’aquestes empreses que promouen les energies renovables fa quaranta anys directament o indirecta van promoure les nuclears, i les químiques, i l’extracció de petroli vora el Delta de l’Ebre. O sigui que el reequilibri territorial i les jeremiades contra el despoblament és una farsa. Tenim un sector polític que, no només no té ni idea del que està fent, sinó que està complint ordres dels grans sectors econòmics i financers.
Ecologisme i agrarisme haurien d’aliar-se més que no ho fan?
Sempre he lluitat per això. La meva activitat en el camp del periodisme sempre ha estat vinculada a la confluència dels mateixos interessos d’ambós àmbits, però no tan sols com a interessos de tots dos sectors, sinó com a interessos comuns de tota la societat. El que caldria és un país on el sector agrari fos molt més que l’1 % de la població activa. Caldria augmentar el percentatge de població dedicat a l’agricultura per reequilibrar el país. Les grans concentracions de població a les grans ciutats són uns consumidors voraços dels recursos que venen de fora. La crisi rau aquí per excés i allí per defecte. El sistema obté grans beneficis a costa d’aquest desequilibri.
Sovint hi ha hagut desencontres entre pagesia i determinats ecologistes?
Sí, hi ha els més radicals i urbanites. La pagesia cal que s’acosti al pensament ecològic i viceversa. Als sectors urbans que només pensen a crear grans projectes de renovables a qualsevol lloc a costa del que sigui, els convindria escoltar la realitat de la vida diària de la pagesia. Si hi ha falta d’enteniment és perquè el sector social i polític de l’ecologia està molt dispersat i cadascú fa la guerra pel seu cantó. S’entén la visió que té la gent del camp de sectors de l’ecologisme com a persones molt urbanites que no saben gaire res del treball agrari.
Has fet de cronista de l’ecologisme a, entre altres, Catalunya es revolta (Angle Editorial, juny del 2003). Quins grups hi ha a la família ecologista?
Al llarg del temps ha anat evolucionant i també a cada territori. Vam començar amb la lluita antinuclear i continuant, a les Terres de l’Ebre, el moviment antitransvasament. Després hi ha els urbanites amb posicionaments molt generalistes on sota el paraigües de la lluita contra el canvi climàtic sembla que hi cap tot, quan el drama del desastre atmosfèric rau a les ciutats, als vehicles, les combustions industrials, els residus. La crisi climàtica és a les ciutats.
S’ha obert una nova lluita amb la implantació de la xarxa mòbil de cinquena generació. Quin impacte creus que pot tenir al territori?
Volen omplir el món d’antenes per facilitar l’internet de les coses a partir dels satèl·lits. SpaceX i Tesla, la gran corporació nord-americana hi és al darrere. Metges i científics adverteixen que pot tenir un impacte en la salut de les persones a causa de les radiacions d’alta freqüència electromagnètica. Tot això està documentat, però hi ha una gran desinformació, perquè els grans mitjans de comunicació no en són crítics, estan controlats pels grans interessos.
