juliol 2024
Amb les mobilitzacions pageses del 6 de febrer, van sorgir plataformes territorials amb una crida per whatsapp. A la plaça de Sant Jaume, alguns cridaven contra els sindicats.
Pots discrepar de la línia d’un sindicat, pots participar-hi per canviar-la, pots no participar-hi, però dir: sindicats fora!; em sembla que és de les coses més reaccionàries que es poden dir actualment. Els sindicats poden, evidentment, ser objecte de crítica, però carregar-te una eina de defensa popular dels interessos del món del treball o d’on sigui, em remet més al feixisme d’entre guerres que no pas a cap innovació democràtica. Hi ha una gran fantasia pueril que és la de pensar que hi ha una mena d’ens abstracte, que és el poble, que és bo per definició, i que no necessita organització per reclamar drets. I que la millor manera de fer-ho és directament perquè les organitzacions “no ens representen”.
Dirigents d’aquestes plataformes han creat un gremi.
És una associació de professionals, que té origen medieval, i hi ha relacions de dominació molt ben pautades, és presindical, té a veure amb els interessos corporativistes de la professió. Un sindicat no es defineix pel corporativisme. El gremi es defineix per un seguit de privilegis que ha de mantenir i augmentar. També hi ha el corporativisme funcionarial, que té unes condicions de treball diferents de les condicions de la resta, i aquests interessos es volen mantenir, per molt que el discurs sigui un altre. El fet de dir, com a gran innovació, muntem un gremi, em sembla un retrocés.
Amb la represa democràtica dels setanta, es deia que els pagesos no responien a una visió d’esquerres i dretes, per ser una visió més aviat urbana. Això avui és concebible?
L’esquerra defensa aquella gent que no té més remei que treballar, que aixecar la persiana. Una col·lectivitat àmplia que està sotmesa per regles de poder arbitràries. Hi ha una majoria social que requereix una protecció pública per tirar endavant i aquesta protecció és una sanitat i una educació públiques, serveis essencials que haurien de ser excel·lents. L’esquerra es preocupa de l’organització col·lectiva com a fonament de la prosperitat general. La dreta es preocupa perquè un tingui via lliure per tirar endavant en funció d’una fantasia que és la meritocràcia. Per mi, aquesta distinció és informativa i perdurarà en la mesura que perdurin les relacions de poder.
Un milió i mig de catalans són pobres. La desigualtat social és palesa.
Fins als anys vuitanta, les desigualtats socials eren clares, però hi havia l’aspiració a prosperar en bloc. Tot això s’ha trencat: la pobresa es cronifica, podríem dir que se situa al voltant d’un 20 % de la població, i més enllà hi ha molta altra gent que no ho té tot segur, que no pot garantir-se un futur, com se’l garantien els nostres pares. El sistema capitalista ha inoculat, a banda de relacions de dominació vinculades a l’organització econòmica, la cultura de la incertesa. Les relacions de desigualtat social no permeten avui que els que estan a la base puguin prosperar en bloc.
Dius que estem en l’era de l’individualisme extrem.
No és que siguem més egoistes, és que ens trobem en aquesta situació. No compartim tant com abans condicions de vida i de simultaneïtat d’aquestes vides en llocs. Culturalment també donem importància a les identitats individuals i és evident que és un valor que cadascú projecti la seva vida, però centrar-se només en això fa que no es puguin desenvolupar unitats socials que plantegin una agència política més enllà del jo.
Tenim les xarxes socials d’internet
No entendríem algunes accions col·lectives actuals si no fos per la capacitat que tenim d’utilitzar una finestra pública, que són les xarxes socials, per organitzar algun conflicte a curt termini que pot tenir molta potència. Sovint aquesta conflictivitat està expressada més en funció d’històries de vida, de sentiments i d’un aiguabarreig d’allò que és necessari que fem i allò que em passa a mi; de manera que altres que tenen punts de coincidència s’acabin sumant a accions importants. Aquí, l’organització sempre és injuriada; les organitzacions sembla que disciplinen la gent i són un anatema. I les organitzacions són l’eina que tenim per gestionar un conflicte, la confrontació, la dissensió, el consens, serveixen per tenir estratègies, per assumir-les, per reflexionar-les, per tenir capacitat de combat i de negociació. Per tenir una capacitat d’entendre què ens passa i fer política. Les organitzacions són l’eina de la gent que té més a perdre.
“L’antiga lògica de militància queda eclipsada per l’activisme singular”. Però on és la deliberació?
No dona peu a la deliberació. És un gran problema en termes democràtics. En la participació, tothom pot entendre per què participa i arribar a la comprensió contrastant diferents opinions. Les xarxes socials poden crear acció, però per regla general més per l’esquematisme que no pas per la profunditat. L’organització permet un espai de confluència sostingut en el temps que crea espais de deliberació. Sovint, el fet de contrastar posicionaments pot ser conflictiu, però obliga a prendre’ls i a disposar d’una estratègia, d’una comprensió de quins són els objectius i de per què els hem d’assolir. Quan l’organització es debilita, la conseqüència és lesiva per a la democràcia, perquè hi ha més possibilitats de connectar per la via d’impressions personals i d’esquematisme comunicatiu que per qualsevol altra possibilitat que tingui profunditat deliberativa, democràtica i consens en l’acció que s’ha de dur a terme.
Què hem de fer, doncs?
Hem d’utilitzar les dues tècniques que tenim avui dia, la presencial i les eines de comunicació de les xarxes. Aquestes s’han d’utilitzar com a elements de comunicació, però no hem de basar-nos mai en l’esquematisme. En la mesura que utilitzem més la comunicació política que la política pràctica cometem l’error d’actuar de la manera que actua qui no té cap inconvenient a ser esquemàtic i no diu si és de dreta, d’extrema dreta, i compon el cap reaccionari que està creixent al conjunt d’Europa, a Occident i al món: l’esquematisme d’identificar problemes que en realitat no existeixen, justificar amb dades que no existeixen determinades situacions o problemes, aprofitar la incertesa del personal per llançar receptes esquemàtiques. Si som esquemàtics els que advoquem per l’aprofundiment democràtic, en què ens diferenciem del món de la reacció? Això què suposarà: una mena de lluita entre déus de valors diferents? Qui porta en el seu ADN ser esquemàtic, guanyarà la partida.
