gener 2016
El periodista Xavier Llopart (la Bisbal d’Empordà, 1968) és autor de les docusèries emeses per la Televisió de Catalunya A pagès, Rurals i Sèniors i documentals emesos a l’espai “Sense Ficció” del Canal 33 com El bosc, el gran oblidat, L’Edat daurada i el darrer, que ha motivat aquesta entrevista: Catalunya: terra pagesa. Aquest documental, coproduït per Unió de Pagesos, va ser emès el 16 d’octubre per la televisió catalana i també ha estat portat al territori per celebrar els 40 anys de fundació del sindicat.
Tens tirada a documentar el món del camp, què ho fa?
Els meus avis eren pagesos i els estius de la meva infància els vaig passar a casa seva a Calonge (Baix Empordà). Ajudava els avis a collir la cirera, a veremar, collir patates, cuidar els porcs. Sempre m’he sentit vinculat a la pagesia per tradició familiar. A mesura que et fas gran tornen les arrels. Això volia transmetre-ho al públic i vaig començar amb la docusèrie A Pagès, la idea mare de la qual va ser preguntar-se: ¿Actualment, les dones pageses, són com era la meva àvia?
I què en vas treure?
Que una dona que condueix un Mercedes pot ser pagesa. He anat descarregant-me de tòpics.
Recentment has estès aquesta mirada teva sobre el món rural a través de la novel·la juvenil L’Oreneta de Mont-Sacer. Per què tenies la necessitat de transmetre aquesta vivència?
Estimo el món pagès i el món rural i penso que és molt desconegut. Pensava que podia explicar com són els pobles petits catalans. N’hi ha moltíssims i tenen una riquesa cultural, gastronòmica i de paisatge humà, que si no aprofito aquest moment per transmetre-ho ja no ho faré mai a la vida. Tinc nens de 10 i 12 anys i necessitava explicar-los que encara existeixen pobles petits.
Quina atenció ha tingut “l’avantpaís” del “rerepaís”?
Poca. Tres quartes parts del país són rurals i l’atenció política és molt petita. Preparo un documental sobre Picasso i vaig anar a demanar diners al Director General de Turisme de la Generalitat, li vaig parlar de Gósol (Berguedà) i no el coneixia.
I el dia a dia de la vida de pagès es deu desconèixer.
Pep Riera al Catalunya: terra pagesa diu que cal donar a conèixer el món pagès al consumidor perquè no en té ni idea. La mare que compra llet no sap els problemes que passa el pagès per col·locar la llet. Falta la socialització del món del productor. Fóra bo establir una aliança entre pagesia i consumidor.
CATALUNYA: TERRA PAGESA • Aquest documental penso que pot trencar una certa imatge bucòlica de la pagesia, i, a través dels protagonistes, ens en transmet una de moderna i actual.
Com a periodistes, vam tenir el privilegi de treballar des de dins, gràcies al fet que Unió de Pagesos ens en va obrir les portes. Vam conèixer en profunditat en Marc Xifra, en Bep Cabré i l’Aurora Forès al seu dia a dia. Trenquem el tòpic que la pagesia no té estudis i està endarrerida. Molts d’ells estan instruïts, tenen coneixements i es preocupen per les seves explotacions.
L’Aurora trenca la imatge de la pagesa que tenies de l’àvia.
Pensava que les dones pageses encara vestien de negre com la meva àvia. La dona pagesa és moderna, treballadora, porta l’explotació, segueix cuidant els fills, porta els números, moltes d’elles o tenen estudis o es preocupen per reciclar-se. És una peça cabdal perquè l’explotació funcioni. L’Aurora, a més, és activista, es preocupa pel negoci i per la política sindical. També és cert, però, que la pagesia segueix sent un món d’homes i cal reduir la distància entre l’home i la dona pagesa.
En Bep, en Marc i l’Aurora, tots tres ens porten al cavall de batalla de la comercialització, de la gran distribució que no juga a favor de l’estructura econòmica d’empresa familiar de la pagesia catalana.
Tots tres topen amb una gran distribució que acostuma a escanyar pagesos. En aquest país, la majoria de pagesos tenen uns preus per a la nectarina, la llet o la mandarina que no els deixa viure. N’havíem de parlar perquè és un tema clau: Si un pagès no cobra, de què viu? Llavors tenim un problema amb la distribució i tenim unes cooperatives que distribueixen però amb les quals els nostres protagonistes també són molt crítics. Les cooperatives s’haurien de reinventar. No estan funcionant, són estructures velles. Com pot ser que jo no pugui menjar taronges d’Alcanar a Girona? Com és que no m’arriben els préssecs del Bep? Com és que en Marc no pot vendre llet a casa seva? Per què passa això?
Havies fet altres reportatges amb pagesos com a protagonistes, has descobert res de nou en aquest darrer que has fet?
De veritat, sense fer-me el pilota, m’ha sorprès que un sindicat com Unió de Pagesos estigui tan ben organitzat i que pugui estar tan pendent dels seus afiliats. Se’n preocupa i, si tenen un problema, intenta solucionar-lo. I després, com aborda la burocràcia del sector! Gairebé és la NASA. Preparen propostes d’esmena dels pressupostos generals de l’Estat! Tenen gent preparada que llegeix la lletra petita de les lleis; elaboren continguts. Analitzar la burocràcia suposa molta gent que elabora informació amb un treball de formigueta. També m’ha sorprès veure que la gent jove aposta per la pagesia. Pensava que la pagesia s’anava morint. Hi ha molta gent jove que aposta per les explotacions petites, aposta per aquest model de territori on les famílies poden viure de pagès. Una altra cosa és si se’n sortiran, però hi ha l’aposta.
I en immergir-te en la història del sindicat, què hi has descobert?
Sorprèn que als anys seixanta i setanta l’església i sectors de l’esquerra anessin de la mà. La majoria de reunions clandestines d’Unió de Pagesos i de les Comssions Obreres, també, es feien emparades per les parròquies; l’església catalanista unida al món dels sindicats. D’altra banda, sorprèn la capacitat de vinculació que tenia la gent, la capacitat de lluita i de tirar endavant amb il·lusió un sindicat, d’anar a les manifestacions i lluitar pel que creia.
El 2014, Unió de Pagesos va celebrar els 40 anys. Des de fora, quina percepció creus que té la societat catalana del sindicat agrari més representatiu?
Unió de Pagesos és una marca però la gent no es fa càrrec del contingut que hi ha al darrere. – ALBERT GARCIA
