25.11.25
Al món rural, les paraules han pesat massa temps.
Han pesat els silencis, les mirades còmplices, les bromes que degraden, les estructures que perpetuen desigualtats.
Han pesat les hores de feina invisibles, les decisions preses sense nosaltres, les pors viscudes en solitud.
Han pesat els anys en què la violència masclista s’ha considerat un assumpte privat, o una realitat aliena a la vida rural.
Però al món rural també hi ha força, xarxa i comunitat.
Avui, les dones que treballem la terra, que sostenim famílies i pobles, que formem part del teixit agrari i associatiu, diem prou.
Reivindiquem el dret a viure sense violències i a construir territoris on la igualtat arreli des de la base més profunda.
Sabem que les violències masclistes al món rural tenen característiques pròpies: la distància dels serveis, la manca de recursos, la pressió de la comunitat, la por al judici, la dependència econòmica, la invisibilitat de les dades.
Per això reclamem polítiques públiques que entenguin el territori, que incorporin la nostra veu i que actuïn des de la proximitat, amb eficàcia i sensibilitat.
Volem dades específiques i diferenciades que facin visible la realitat del món rural i agrari. Volem participació activa dels territoris en la definició i gestió dels recursos.
Volem formació i sensibilització per a tots els serveis professionals, perquè entenguin el context i les necessitats de les dones que viuen i treballen al món rural i agrari.
Volem campanyes que arribin als pobles, a les cooperatives, a les explotacions, a les escoles i a la comunitat rural en general.
Volem una xarxa de suport sòlida, que garanteixi a qualsevol dona que decideixi trencar el silenci que no estarà sola.
Reivindiquem també el reconeixement del treball de les dones rurals, sovint silenciat o etiquetat com a ajuda, però essencial per al sosteniment de l’economia familiar, del sector agrari i del país.
Exigim drets laborals, pensions dignes i representació real en els espais de decisió.
El món rural no pot continuar sent objecte de polítiques urbanocèntriques que ignoren les seves especificitats.
No volem recursos que no arriben ni campanyes que no ens representen. Volem ser part activa del canvi, agents i protagonistes d’un territori que sap cuidar-se i transformar-se.
Perquè el silenci no és tradició.
Perquè la igualtat també es conrea.
Avui, 25 de novembre, alcem la veu des del camp per dir prou a totes les formes de violència. Per dir que el món rural vol ser part de la solució, no del problema.
Perquè les paraules pesen, però també poden alliberar.
