OPINIÓ. La terra, per a qui la treballa: 50 anys del Pla d’Ordenació de la Bisbal d’Empordà i la seva àrea d’influència

per Joan Escribà Serra, arquitecte i enginyer industrial

La terra, per a qui la treballa: aquest eslògan s’hauria de tenir present en el moment de redactar els plans d’ordenació del territori. Després de 50 anys de «democràcia», encara ens trobem que molts dels planejaments d’ordenació urbanística [POUM] no tracten els terrenys que no són «urbans» amb la cura i consideració necessària per protegir les activitats que li són pròpies: les agrícoles i ramaderes.

Fins al 1975, els plans eren la conseqüència de la necessitat de desenvolupar el negoci de la construcció, principalment d’habitatges. La resta de territori, el «rústic», quedava a l’espera de les noves necessitats especulatives que s’anessin presentant. Així, l’activitat pagesa no estava considerada com l’ús més propi del territori no urbanitzat, sinó que era una cosa secundària que havia de sobreviure com millor pogués en mig de les tensions i necessitats del fenomen constructiu.

En els planejaments que es fan actualment, la protecció i potenciació dels «terrenys rústics» —que ara se’n diuen «no urbanitzables»— és, en el millor dels casos, teòrica. Continua prevalent el fenomen urbà, i la presència de l’activitat agrícola en el moment de redactar-los i gestionar el territori és, en molts casos, nul·la.

L’any 1975, ara fa més de 50 anys, quan en Franco agonitzava, la Diputació de Girona va convocar un concurs per redactar un pla conjunt d’ordenació que comprenia la Bisbal d’Empordà i els pobles de la seva àrea d’influència —Madremanya, Cruïlles, Monells, Sant Sadurní de l’Heura, Corçà, Ullastret, Parlavà, La Pera, Foixà, Rupià, Fonteta, Vulpellac i Peratallada, aquests últims englobats en un nou ens anomenat Forallac—. Pobles que, d’alguna manera, estaven vinculats a la capital del Baix Empordà.

Tres arquitectes (Miós Nadal Casaponsa, Ignasi Bosch i jo mateix, Joan Escribà) i dos economistes (Ramon Romaguera i Joan Cals) ens vam constituir com a equip, ens vàrem presentar i vam guanyar el concurs. La redacció del pla va coincidir en el temps amb una modificació de la Llei del Sòl que havia de millorar els recursos legals per organitzar els nous planejaments. Per fi, després de la llarga nit del franquisme, s’obrien nous aires socials.

La nova legislació i les circumstàncies polítiques ens van animar a plantejar una planificació integral i acurada del territori, analitzant les activitats que s’hi desenvolupaven, els usos tradicionals i les característiques socioeconòmiques de la població. És per això que vam decidir completar l’equip amb especialistes en agricultura i en la biodiversitat. Les noves incorporacions varen ser Jordi Peix Massip, enginyer agrònom, i els doctors Marisa Molins i Lluís Polo, responsables de la càtedra de biologia de la Universitat de Girona. També es van afegir als treballs associacions de veïns, agrupacions que amb el temps van acabar constituint-se en partits polítics i, especialment, el nou sindicat agrícola: Unió de Pagesos.

Des del pinyol de l’equip vèiem molt clar que la participació dels futurs usuaris en el planejament del territori era fonamental, i això ens va dur a organitzar més de 70 reunions públiques per establir els criteris que ens havien de moure i contrastar-los amb els de la ciutadania. Des de la perspectiva actual —amb l’obligació, per llei, de demanar la participació ciutadana quan es fan modificacions urbanístiques en els planejaments generals—, aquest aspecte pot semblar menor. Fa 50 anys, però, les coses eren molt diferents: llavors ningú no donava veu als veïns. Ser pioners en aquesta tasca ens omple d’orgull.

Evidentment, no va ser fàcil. Aquesta nova manera d’enfocar la feina va xocar des del primer moment amb la Diputació, les estructures franquistes —que controlaven molts ajuntaments— i els oligarques afins a l’antic règim que no volien renunciar als seus privilegis. S’hi afegien els traficants d’urbanitzacions, els grans propietaris de sòl i un seguit d’industrials periclitats que volien tancar fàbriques i convertir-les en solars. Les seves motivacions eren clares: la por a perdre la capacitat de controlar futurs negocis especulatius.

Així les coses, l’enfrontament era inevitable. La confrontació amb els defensors de l’especulació va ser llarga —va durar 7 anys!— i descarnada. Els opositors al pla varen fer servir tota mena d’estratègies, com boicotejar les reunions informatives, difondre informacions falses per espantar la població i provar de deslegitimar l’equip redactor amb arguments d’allò més imaginatius, com que el pla era anticristià i que els membres érem susceptibles de ser excomunicats. Fins i tot van arribar a organitzar una oficina antipla i a celebrar un míting de l’Adolfo Suárez perquè condemnés les intencions i els mètodes dels redactors del planejament. Està clar que l’ús de la mentida i la manipulació no és un invent de l’extrema dreta actual. Amb totes aquestes pressions van aconseguir que la Diputació prohibís la celebració de les reunions amb els veïns, però la reacció ciutadana va obligar la Diputació a rectificar uns mesos després. L’agressivitat dels opositors a la redacció del pla va anar creixent conforme s’acostava la fase d’aprovació, fins arribar a l’esperpent del segrest amb nocturnitat, per part de les forces vives de l’ajuntament de la Bisbal, de la documentació que teníem penjada en una sala del Castell de la Bisbal, a punt que tothom la pogués veure l’endemà. Evidentment, l’exposició pública no es va poder fer. Els documents van anar a parar a la Diputació, l’ens que finalment es va encarregar de la redacció dels darrers aspectes del pla. Els seus tècnics van desenvolupar aquesta tasca durant tres llargs anys, més o menys condicionats per l’estira i arronsa dels partits polítics, i finalment, al 1982, el pla es va aprovar.

Imatge cedida per Joan Escribà

Els principals perjudicats de tota aquesta manera de fer tan barroera van ser els bisbalencs. Malgrat que la majoria de les determinacions físiques que contenia el nostre document es varen respectar, no va passar el mateix amb la gestió econòmica de les zones verdes i els terrenys que s’havien de destinar a fer equipaments. En la nostra proposta, i d’acord amb el que dictava la llei, els urbanitzadors havien de cedir gratuïtament aquestes àrees. Finalment, però, i mitjançant l’estratègia de canviar-ne la qualificació urbanística —les àrees van passar de ser “sol urbanitzable” a esdevenir “sol urbà”—, els esmentats gestors de les urbanitzacions ja no les havien de cedir de franc: si l’ajuntament les volia, les havien de pagar. Així, l’adquisició dels espais verds i d’equipaments, tan necessària, va anar a càrrec dels pressuposts municipals: és a dir, de les butxaques dels veïns.

Afortunadament, i com que els traficants de territori encara no tenien gaire implicació en la resta de municipis, totes les directrius establertes per als terrenys no urbanitzables es varen mantenir. Per això, 50 anys després, totes les proteccions de les zones agrícoles i forestals s’han respectat, i fins ara la comarca que envolta la Bisbal no s’ha vist afectada per l’especulació i degradació que impera a la costa.

El pla conjunt d’ordenació va ser un exemple de com calia tractar allò «no urbanitzable» i el respecte que cal tenir a l’activitat pagesa i els seus habitants. A més, va influir en molts dels plans que es van redactar posteriorment. Tot i amb això, la pressió especulativa sempre és present: el conflicte continua i es manifesta en cada redacció dels nous plantejaments.

ÚLTIMES REFLEXIONS • El planejament que nosaltres vam començar a redactar ha servit de contenció del fenomen especulatiu en aquesta zona empordanesa. Nosaltres, conscients del perill, sovint aprofitàvem les reunions amb els veïns de la comarca —que, insisteixo, van ser prop de 70 trobades— per aconsellar-los que no es venguessin les propietats, que lloguessin o fessin societats mixtes. Si no ho feien així, els dèiem, perdrien el control del territori i els farien fora de casa.

Poc a poc les famílies amb poder econòmic han anat comprant molts masos i les propietats que estaven vinculades a cada mas. El cert és que això ha significat que s’ha invertit en la conservació de les masies i les cases de poble però a la vegada l’ús agrícola, que definia la unitat terra-mas, en general s’ha anat perdent. Les propietats s’han anat convertint en finques d’esbarjo d’una elit que no té res a veure amb l’esquema inicial de la població autòctona, i l’ús que se’n fa entra en conflicte moltes vegades amb els usos tradicionals.

El conflicte segueix damunt la taula. A més, s’està veient que la unitat familiar i d’explotació ha perdut el seu interès i els camps de conreu i boscos ja es comencen a veure (i a executar) com a futures parcel·les amb vocació edificatòria.

Amb gran tristesa veig que, si no hi ha una voluntat política molt decidida amb visió i capacitat per reorientar les noves pressions que ja treuen el cap, d’aquí a pocs anys aquesta meravella de territori s’afegirà a les grans extensions de parcel·lació i d’edificacions de la Costa Brava, i bona part dels esforços que vam esmerçar ara fa 50 anys hauran estat debades.

És per això que cal estar alerta i que en cada nou planejament o canvi de lleis territorials la pagesia hi sigui present.
La lluita continua. Sempre caldrà defensar la terra!

Imatge cedida per Joan Escribà