novembre 2023
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
La Terra de novembre-desembre del 2023, núm. 498
Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell), té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país.
Aigua beneïda
El veïnatge s’ho mirà amb un somriure sorneguer, si no en feu befa directament. Però el temps els hi donà la raó i la seva acció portà a la sortida d’una crisi hídrica que feia témer el pitjor. La Moreneta de Montserrat escoltà les pregàries dels pelegrins de l’antiga Comunitat de Regants del Canalet de Tàrrega i les pluges de final de primavera amainaren la catàstrofe prevista de plantacions perdudes i cultius de terra campa agostats. I, poca broma!, que els dies d’intercessió per les pluges a la plana i a la muntanya no s’han acabat.
Al final de la collita és hora de fer balanç i aprendre’n, per si un altre any la Moreneta fa la migdiada. El pitjor s’ha evitat, però alguns no n’han sortit gaire ben parats, i una altra campanya com la darrera pot fer-se insuportable per a pagesos, cooperatives, indústries i serveis afins a la terra. La riquesa de moltes comarques reposa sobre les activitats que giren a l’entorn de l’agricultura, i tothom s’hi juga alguna cosa en la gestió de l’aigua. Per altra part, no només els qui reguen els camps fan servir l’aigua, i d’aquí ve que tots els consumidors s’han d’estrènyer el cinturó quan toca i s’han d’implicar també en les millores de la gestió.
S’han fet i es fan notables progressos en la regulació i el transport de l’aigua, en l’abastament i el sanejament domèstic o en l’aplicació de l’aigua a les finques. S’han fet passos també en la planificació general del recurs. Però queda molt per córrer en el coneixement i la gestió del gran ecosistema en el qual es mou l’aigua, que supera el camp científic dels enginyers i estudiosos de diferents rams, massa capficats en les respectives especialitats. Perquè el camí d’una gota d’aigua discorre per un univers complexíssim d’interaccions i imponderables, molt difícil d’atrapar.
El que pot ser una bona solució hídrica per al regant del pantà de Riudecanyes, no ho és per als regants del Siurana i pot ser dolent també per al regant de Vilanova de la Barca o per al qui abeura els porcs a l’Albagés. Si no, per al pagès del delta de l’Ebre avesat al cultiu de l’arròs i completament subjecte a la benevolència dels consumidors hídrics de tota la conca. I això sense entrar en els efectes sobre la salut i abundància de peixos a la Mediterrània i les afectacions generals al clima i a la vida del planeta.
De moment tenim plans aquí i a França que acreixen el consum de l’aigua d’aquí, plans de sequera que no se sap gaire a què i a qui obliguen, comunitats específiques de “regants” que decideixen per tots, molts regants que no reguen o no cullen, basses i pous a dojo… Mentre que cada usuari barrina la manera de sortir-se’n, perquè de l’aigua depèn la pròpia economia o subsistència. És el que s’ha fet sempre i, al capavall, el que funciona, sobretot si no hi ha criteris clars de futur per a tothom i voluntat d’aplicar-los. Les sortides racionals i organitzades no són fàcils en el món de l’aigua, però són necessàries quan van mal dades i per això s’inventaren fa molts anys els faraons.
Mentrestant, que l’aigua aclareixi la vista dels regants i que la Moreneta i el Sant Crist de Balaguer no s’adormin!
