maig 2023
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
La Terra maig del 2023, núm. 493
Ignasi Aldomà, geògraf, nascut el 1955 al Poal (Pla d’Urgell), té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre l’ordenació del territori i les transformacions de l’agricultura i les societats rurals. Escriptor, entre altres llibres i publicacions, de L’ignot oest. Una geografia viscuda (2021), El mirall americà (2008) i Amb el permís de Barcelona (2000). Justament, la seva secció a La Terra pren el nom d’aquest darrer títol esmentat, carregat d’irònica crítica al barcelonacentrisme a l’hora de concebre el país.
AMB EL PERMÍS DE BARCELONA
Sequera excepcional
Ha arribat el canvi climàtic i a partir d’ara toca patir sequera! És el que martellegen imatges i notícies, represes en les converses de cafè. Sembla com si la insistència dels informes i les notícies i la proliferació de ministeris i organismes oficials de canvi climàtic haguessin aconseguit finalment el seu objectiu. Acabem de mig sortir d’una pandèmia i ara toca purgar pel canvi climàtic, que ens du secada, desastres meteorològics i malvestats diverses, que no s’arreglen ni amb pastilles, ni amb injeccions!
—Ep! Però que no havíem quedat que el canvi climàtic no arriba d’un any per l’altre? —apunta un escèptic.
—Cert! Estem en un moment excepcional. Després d’aquesta secada, vindrà un ritme més normal de pluges, que tant de bo comenci pel que queda de primavera —respon l’expert.
I explica l’expert que l’estiu és l’estació seca, per definició, a la Mediterrània, una secada que s’amplia i s’intensifica en episodis més o menys perllongats i en intervals decennals. En temps passats, les secades extremes malmetien collites, particularment a la Catalunya interior, i la fam, les malalties i la misèria s’abatien sobre les poblacions. Augmentava la mortalitat i molts havien d’emigrar per salvar la pell. Més cap aquí, s’aprengué a manejar millor l’aigua i s’implantaren regadius que feren oblidar els antics mals. I heus aquí que, tot de sobte, l’actualitat ens recorda que el fantasma no estava mort.
La sequera d’enguany no es pot atribuir estrictament al canvi climàtic, però anem segurament cap a un futur d’aigua escassa. El Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2016) ens avisa d’una reducció de la disponibilitat d’aigua d’un 17,8 % en l’horitzó 2050, reducció que augmenta lleugerament cap a les comarques interiors i la costa. I més greu és la disminució de l’aigua disponible de rius i aqüífers, que baixa entre un 25 % i 30 % a la meitat sud del país. A la vista, doncs, menor disponibilitat d’aigua en general i més risc de sequeres cícliques, a les quals caldrà respondre amb solidaritat i molta imaginació. La recepta dels usos urbans val també per als agraris: interconnexions, recurs a aigua regenerada i de dessaladores. N’hi haurà prou, d’aigua? Es podrà pagar?
De moment, la d’enguany és una secada excepcional, una secada que arrenca d’una campanya anterior que deixà el terra eixut. I una secada excepcional demana respostes immediates per pal·liar el mal. Ja que els aliments es podran portar d’un altre lloc, a molts els podria semblar que la secada tampoc és un problema greu de societat. Però sí que ho és, perquè un sector bàsic i imprescindible de la societat en patirà molt; privat d’ingressos, amb deutes creixents o insuportables, i penyores per a campanyes futures, si no, deserció forçada de l’ofici. I és la gestió de la terra del país que tothom trepitja la que se’n pot veure ressentida per uns anys. És el conjunt de la societat el qui ha d’interessar-se, en conseqüència, a donar resposta a les dificultats presents de la pagesia.
